[:ca]La celebració de la nostra Festa Major ens congrega de nou per participar en aquesta solemne Eucaristia en la qual fem memòria de l’apòstol sant Pere, i dels màrtirs sant Cristòfol i sant Valentí. Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, al Sr. Arxiprest, preveres, diaques, membres de la vida consagrada; al Sr. Alcalde i als Regidors de la Corporació Municipal; als responsables dels Cossos de seguretat; també als membres de l’Associació de Pessebristes de Terrassa en el seu 75 aniversari i a la Confraria de la Mare de Déu de Lourdes, en el seu 50 aniversari. Ells porten el penó de la ciutat. Saludem també a altres entitats socials i culturals de la ciutat, representades aquí i als membres del Consell Interreligiós. Un record als que han estat elegits capgrossos de l’any, Josep Rull i Lluís Puig, i la nostra pregària perquè es trobin ben aviat les solucions més justes, i es mantingui sempre el treball pel bé comú i la pau social. Una salutació a tots els presents amb els millors desitjos per aquesta festa major. Coneixement i reconeixement fructífer Un any més estem de Festa. Recordem enguany que fa 60 anys es va incorporar a les celebracions de la festa el ball de Plaça que segueix a l’Ofici i que ha esdevingut una tradició molt valorada . Fem memòria també que fa 150 anys va néixer Lluís Muncunill, deixeble de Gaudí, arquitecte municipal durant molts anys; autor de la façana i el Saló de Plens de l’Ajuntament, de la Masia Freixa, de la Capella del Santíssim de la Catedral, i altres obres industrials, religioses i particulars a la nostra ciutat. La festa ens ofereix moltes possibilitats de relació i de col·laboració entre les persones i també entre les diferents institucions, per exemple, entre l’Església i les administracions, perquè a l’origen de moltes festes acostuma a trobar-s’hi un motiu religiós. Això em porta a reflexionar sobre la importància del que s’anomena la sana laïcitat, i que per part de l’Església comporta el reconeixement que les realitats d’aquest món frueixen d’una autonomia efectiva i que en conseqüència a l’Església no li toca indicar quin és l’ordenament polític o social d’una comunitat. Això seria una ingerència. La seva missió en aquest sentit és d’orde moral. A la vegada, aquesta sana laïcitat per part de l’Estat i les administracions implica no considerar la religió com un sentiment únicament individual, confinat a l’àmbit privat; perquè la religió pertany a cada persona, i la persona té una dimensió privada i una dimensió pública; a més la religió s’organitza en estructures visibles que són presents enmig de la societat; en conseqüència, les administracions públiques han de garantir el lliure exercici de les activitats de cada religió tan si són de culte com educatives o caritatives. El papa Francesc va recordar en el marc de la Jornada Mundial de la Joventut de l’any 2013, que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat, que, sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat”. Aquesta presència i valoració del fet religiós enmig de la societat és la conseqüència d’aquesta sana laïcitat que ha de ser present en el fonament de les relacions entre l’Església i les administracions. Fruit d’aquest reconeixement mutu es poden tendir ponts de col·laboració i d’ajuda en diferents àmbits de la societat. Des d’aquesta sana laïcitat desitjo que les celebracions de la Festa Major a la nostra ciutat sigui una veritable trobada entre persones i entre institucions, en sana convivència i respecte, en una col·laboració fructífera, en un coneixement i reconeixement beneficiós per a totes les parts, i en especial, per al poble, per a les persones concretes, que tots estem cridats a servir. Donar raó de l'esperança Servir a les persones, servir al poble. Aquesta és l'actitud que tot ésser humà hauria de tenir, en la seva vocació i en la seva professió. En la família, en el treball, en els diferents ambients. Aquesta és la missió de l'Església que tot creient ha de viure amb goig, sentint-la com a pròpia, a través d'una existència veritablement animada per la fe, marcada per la caritat, pel lliurament a Déu i als altres, i que és capaç d'irradiar esperança. El Papa Francesc fa pocs dies a Roma en la creació de nous cardenals els hi recordava que la major condecoració i la més important credibilitat es troben en el servei a Crist a través dels altres i especialment en els més necessitats i desfavorits. Som conscients que en l'actualitat no falten dificultats i proves a causa de la fe, sovint poc entesa, i fins i tot rebutjada. Sant Pere, tal com escoltàvem en la segona lectura, deia als seus fidels: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tot-hom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte» (1 P 3, 15-16). En el passat, a Europa, en una societat considerada cristiana, la referència a Déu formava part de la vida quotidiana per a la majoria de la gent. Actualment, en bona part del nostre Occident ric, la situació ha canviat, i per això cada vegada més el creient ha de ser capaç de donar raó de la seva fe i de la seva esperança. I com es pot donar raó de l'esperança als homes i dones del nostre temps? Penso que hem d’ajudar als nostres contemporanis a recuperar una actitud contemplativa, a contemplar la bellesa de l'obra de la creació i a descobrir en ella l’empremta del seu autor. El nostre món no és un caos sense ordre ni forma, sinó que com més el coneixem, més descobrim en ell un designi, una intel·ligència creadora. En segon lloc, ajudar a l'ésser humà a aprofundir en si mateix, en el seu interior, en el sentit de la seva vida. Finalment, ajudar a revifar la fe, propiciar l’encontre amb Déu que parla i actua en la vida personal i en la història. Ara bé, no podem donar raó de la nostra esperança solament amb paraules, encara que fossin molt clarificadores. Cal acompanyar-les amb el testimoniatge, amb un compromís envers els que sofreixen i es veuen marginats, amb els més pobres i petits de la nostra societat. D’aquesta manera podrem ajudar a renovar aquest món que corre el risc de tornar-se deshumanitzat i insolidari. Perquè el món canviï, fa falta que els creients i totes les persones de bona voluntat visquem d'acord amb la fe que professem. I segons aquesta fe, tots els éssers humans som germans, membres de la família dels fills de Déu. Duc in altum! Vivim temps difícils, amb situacions d'enorme complexitat en tots els àmbits. No és estrany que es facin presents el cansament i el descoratjament, fins i tot que les dificultats arribin a ofegar l'esperança. Però l'esperança està al centre de la vida humana. L'ésser humà té necessitat d'esperança, però no de qualsevol esperança passatgera, sinó d'una esperança creïble i perdurable. Ara bé, on trobar aquesta esperança i com mantenir-la viva en el cor? Moltes esperances humanes que s’arriben a complir, tampoc acaben de sadollar la set de sentit i de felicitat del cor. Això passa perquè la gran esperança solament pot estar en Déu. En definitiva, la gran esperança no és una idea, un sentiment o un valor, és Jesucrist. Entorn d'ell anem articulant les legítimes esperances humanes que conformen la nostra existència i que compartim amb els germans al llarg del nostre camí de pelegrins. Hem de seguir fent camí amb esperança. Hem de remar mar endins i calar les xarxes una vegada i una altra confiant en la paraula del Senyor i en les persones amb les quals compartim el camí, l’ideal, els sofriments i dolors, i també les alegries i esperances. Els camins pels quals ens toca transitar o els mars que haurem de travessar no seran obstacle si rebem l'aliment del pelegrí, l'Eucaristia i la Paraula de Déu; si els fem no de manera individualista, sinó como a comunitat, com a família, com a Església. Final Festa Major. Que el goig i la concòrdia omplin els nostres carrers i places, i sobretot les relacions humanes. Que per intercessió dels sants patrons sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí el Senyor concedeixi prudència, saviesa, fermesa i encert a les nostres autoritats Que la fe que hem rebut dels nostres avantpassats refermi la vida, la convivència i el progrés de la nostra ciutat perquè sigui sempre oberta i solidària. Que així sia.[:]