Homilia a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el dia 5 de juliol de 2015 en ocasió de la festa major de la ciutat
Un any més ens apleguem per celebrar l’Eucaristia i fer memòria dels patrons de la nostra ciutat: Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí. Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, Sr. Arxiprest, preveres, diaca, membres de la vida consagrada; al Sr. Alcalde i als regidors de la Corporació Municipal; als responsables dels Cossos de seguretat; també als representants del Gremi Empresarial d’Hosteleria de Terrassa i Comarca, que porteu el penó de la ciutat. Saludem especialment a tots els fidels i des de bon començament expressem la nostra felicitació en ocasió de la Festa Major.
Concili d’Ègara
La Festa Major d’enguany s’escau en el marc de les celebracions dels 1400 anys del Concili d’Ègara. Recordem que la diòcesi d’Ègara fou erigida entre l’any 450 i el 460, i que una data especialment rellevant per a la historia de la diòcesi egarenca va ser el dia 13 de gener de l’any 615, en què tingué lloc el Concili d’Ègara. Van participar dotze bisbes i els representants d’altres dos. El text conciliar fa referència a disposicions diverses sobre la vida i els costums dels eclesiàstics. La diòcesi de Terrassa, creada el 15 de juny de 2004, és hereva de la seu egarenca, i nosaltres som hereus d’aquells germans nostres.
Els actes organitzats per celebrar aquesta efemèride ens ajudaran a mantenir la memòria de les nostres arrels, a refermar els nostres fonaments, a tenir ben presents els nostres orígens. Avui més que mai ens convé revifar els valors que han fet gran la nostra història, que ens ajuden a viure amb intensitat i dedicació el present i ens obren a un futur d’esperança. Juntament amb aquest esdeveniment, vull fer esment del treball conjunt que estem fent amb l’administració per tal de promoure que el conjunt de les Esglésies de Sant Pere (La Seu d’Ègara) pugui ser un dia reconegut com a patrimoni de la humanitat. Una candidatura que enguany ha rebut un notable impuls.
Crida a una ecologia integral
Prenent com a punt de partida aquesta història més que mil·lenària dels nostres orígens, hem de reconèixer que moltes coses han canviat al llarg dels segles. La major part d’elles, ben segur, per a millorar la situació de les persones i les societats. Algunes, però, són susceptibles de millora. En aquesta línia el proppassat dijous dia 18 de juny el papa Francesc oferia al món una nova encíclica, Laudato Si, que pren el nom de la invocació de Sant Francesc d'Assís: «Lloat sigueu, Senyor meu», que en el Càntic de les criatures recorda que la terra, la nostra casa comuna, «també és com una germana, amb qui compartim l'existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços» (n.1).
El Càntic de les criatures és un càntic d’agraïment a Déu per la naturalesa escrit l’any 1225. El Sant Pare fa també un càntic de lloança a Déu per la creació i a la vegada dedica un ampli espai a denunciar les activitats que poden acabar destruint la natura i també denuncia la manca de voluntat política i social per evitar aquesta destrucció. Es tracta d’un missatge dirigit als membres de l’Església i també a tots els homes i dones de bona voluntat perquè siguin cada vegada més conscients de la necessitat de protegir el planeta terra.
El Sant Pare assenyala que la terra, la nostra casa comuna, «clama pel mal que li provoquem, a causa de l'ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella», i que el seu crit, juntament amb el dels pobres, interpel·la la nostra consciència «a reconèixer els pecats contra la creació». No és difícil constatar avui en dia el clam d’aquesta terra maltractada i saquejada i com els seus gemecs s'uneixen als de tots els homes i dones abandonats del món, als anomenats “descartats” per la societat.
La resposta adequada a aquesta presa de consciència és «una conversió ecològica» i descobrir fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior. L'objectiu és desenvolupar el perfil de l'ecologia integral que, en les seves diverses dimensions, comprengui «el lloc específic que l’ésser humà ocupa en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta».
Si el gra de blat, quan cau a terra, mor, dóna molt de fruit
A la lectura de l’Evangeli hem escoltat un fragment molt significatiu de de l’Evangeli de sant Joan: “Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”. Unes paraules que ens porten a considerar la vida com a oportunitat per a la donació i servei als altres, per a no viure tancats egoistament, sinó oberts als altres i a Déu.
Hi ha una correlació directa entre la mort de la llavor i el fruit abundant que donarà. El gra de blat és, en primer lloc, Jesús, que ens ha assolit una vida nova mitjançant el seu lliurament a la creu. Aquesta és també la lògica i la veritable fecunditat de tot el nostre treball a l'Església i a la societat. Podem ser com un gra de blat que no assoleix el seu objectiu, que es conserva, però estèril, perquè no renuncia a sí mateix per lliurar-se als altres. O bé podem ser com Crist, que renuncia a si mateix per fer la voluntat del Pare, que dóna la vida per a la salvació de tots.
Des d’aquesta actitud de servei, de donació, podem viure l’ecologia integral a la que fa referència el papa Francesc, en les relacions fonamentals de l’ésser humà: amb Déu, amb sí mateix, amb els altres éssers humans, amb la creació. Cal tenir present a Déu en la nostra vida, cal pregar, viure la relació amb Ell i recordar la veritat més profunda de l’ésser humà: que Déu l’ha creat per amor i el manté en l’existència. Sense aquest diàleg profund que és la pregària, difícilment podem arribar a descobrir la veritat sobre nosaltres mateixos. Perquè el misteri de l’home només s’aclareix plenament en el misteri de Jesucrist.
Cal viure també, en segon lloc, la relació amb un mateix, des del coneixement i l’estima de sí mateix. Cal fer, de tant en tant, una parada en el camí, reflexionar. Tota persona humana viu com un impuls a cercar la veritat. La humanitat, al llarg de la història, ha buscat la veritat, ha buscat el sentit de les coses i sobretot de la seva pròpia existència. L’exhortació “coneix-te a tu mateix” és un bon reflex d'aquesta recerca i de la importància que en la Grècia clàssica es donava al coneixement d'un mateix. Les preguntes fonamentals sobre la pròpia identitat, sobre la procedència i el final de la vida, sobre el mal i la mort, sobre el més enllà, estan presents en totes les cultures.
També haurem de vetllar per les relacions amb els altres, per les relacions humanes en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, en el món del treball, en les diverses ocupacions, enmig d’un món en canvi constant que reclama una resposta a les noves situacions de l’economia i de la política, de la cultura, la ciència i la investigació. Servir les persones concretes i les institucions, treballar per la justícia i el bé comú, per la pau i la dignitat de les persones, especialment les menys afavorides. La Sra. Aubets, en el pregó de la festa major, recordava l’atenció que hem de tenir a les persones grans que se senten soles, i en els propis actes de la festa hom pot trobar referències constants a la necessitat de la cooperació i la solidaritat en un context encara de crisi.
Les relacions amb la naturalesa, finalment, han de respectar l’ordre de la creació i satisfer les necessitats primàries de tots, tenint en compte la interdependència que vincula tots els habitants del planeta. La fe en un Déu creador ens permet assumir el deure de respectar la natura i les seves lleis, com a veritable do seu, i alhora fer-ne un ús responsable creant cultura al servei de tots, en solidaritat també amb les generacions futures. En el centre de l’encíclica el papa Francesc ens fa aquesta pregunta: «Quina classe de món volem transmetre als que vindran després de nosaltres, als nens que estan creixent?» (n. 160).
Final
Confiem en Déu i confiem també en els germans, en totes les persones de bona voluntat amb les quals compartim el camí de la vida. Que els nostres patrons Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí ens ajudin a viure l’actitud de servei tan important en les relacions personals, al si de les famílies, en les comunitats religioses, en els serveis públics. Que siguem capaços de treballar pel bé comú i de construir una casa comuna oberta a tots, especialment als més necessitats. Així sigui.