Homilia a la Sta. Església Catedral Basílica del St. Esperit de Terrassa el dia 30 de juny de 2019 (Festa Major).

La celebració de l’Ofici de la nostra Festa Major ens convida a la pregària, a la lloança i a l’acció de gràcies a Déu, tot fent memòria dels nostres patrons: l’apòstol sant Pere, i dels màrtirs sant Cristòfol i sant Valentí.

Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, preveres, diaques, membres de la vida consagrada; a la nova Corporació Municipal, Sr. Alcalde i Regidors presents; als responsables dels Cossos de seguretat. Saludem també especialment a la colla castellera de Minyons de Terrassa en el seu  40è aniversari; ells porten enguany el penó de la ciutat. És una colla puntera en el món casteller que ha descarregat el primer castell de 10 de la història aquí al davant a la Plaça Vella , i ja en porta més, i en el seu moment va assolir altres fites capdals com el dos de nou o el cinc de nou; una salutació a tots els presents amb els millors desitjos per a aquesta festa major. 

Juntament amb aquest aniversari dels Minyons, altres fites coronen la nostra història més recent. Recordem avui també que la Seu d'Egara va ser reconeguda en la llista de candidatures per a ser declarades patrimoni de la humanitat el passat mes d'octubre; posteriorment l'ambaixador de la UNESCO va visitar les Esglésies de Sant Pere. I també la nostra diòcesi de Terrassa ha celebrat 15 anys el passat dia 15, amb la consegüent elevació del temple del Sant Esperit a la dignitat de catedral de la diòcesi.

Complexitat i tensions del món i de la vida

Avui som convidats a la pregària, a la lloança i a l’acció de gràcies, a viure l'evangeli de la salvació fent camí amb els homes i dones del nostre temps, mirant de descobrir la voluntat de Déu, enmig de les vicissituds i complexitats del món present. En el context històric d’un canvi d'època, amb profundes transformacions que influeixen en la nostra vida i els nostres ambients, entre contrastos i paradoxes, essent testimonis d’avenços excepcionals de la ciència i de la tècnica i alhora de la conculcació dels drets humans més elementals.

Fa uns dies llegia una entrevista a un dels gurús de les noves tecnologies, que ha encertat en moltes de les seves previsions de futur i en els canvis socials que s’han produït en els darrers 30 anys. Tot responent a les preguntes sobre la bioenginyeria, parlava d’un futur no massa llunyà amb éssers humans modificats genèticament i de com es podrien corregir els errors de la naturalesa; arribar a viure fins als 150 anys, eliminar les malalties estranyes, fer que els discapacitats puguin caminar; crear menjar artificial, solucionar el canvi climàtic; la creació d’una intel·ligència artificial, que fins i tot tingui consciència, etc. També alertava sobre les dificultats i perills que això podia comportar. Al final li feien aquesta pregunta: “¿Cal reivindicar les humanitats, o la filosofia, en una societat hipertecnològica?” I ell responia clarament: “Les humanitats són la cosa més important que es pot estudiar”. 

Centralitat de la persona   

I les humanitats em porten avui a reflexionar sobre la persona. En algun moment de la vida tots ens fem preguntes sobre què és l'ésser humà? Podem trobar respostes en la mitologia, la filosofia, la sociologia, la literatura, la medicina, la psicologia, la religió, etc. De les respostes deriven diferents antropologies, diferents concepcions del que és l'ésser humà. La nostra antropologia, lògicament, es fonamenta en la revelació cristiana, que ens presenta el designi d'amor de Déu, i ens ensenya que l'ésser humà ha estat creat «a imatge de Déu».

¿Quins són els elements fonamentals de l'antropologia cristiana? En primer lloc la dignitat de la persona humana,  capaç de conèixer i estimar el seu Creador; en segon lloc,  la seva relació amb la creació, la seva actuació en el món, des del respecte a la naturalesa i a les seves lleis, perfeccionant-la segons el projecte del Creador; i finalment, la seva condició social, el fet que està cridat a viure en la relació interpersonal, més encara, en la comunió interpersonal. Ara bé, l'home només pot subsistir si salvaguarda la relació amb Déu, si és fidel als seus manaments. Perquè aquesta relació no només és essencial, sinó que també és la dimensió que engloba totes les altres relacions.

La doctrina social de l'Església presenta l’ésser humà integrat en la complexa trama de relacions humanes, econòmiques i socials de la societat moderna. Tota la vida social té com a protagonista a la persona humana. És el subjecte protagonista del treball i de l'estudi, de la recerca i de l'art, de l'educació i del conreu de la terra. L’atenció no s’ha de posar en les activitats concretes sinó en les persones mateixes, que són els subjectes d’aquestes activitats. L'ésser humà és el subjecte en tot moment, en  l'activitat i en el descans, quan resa i quan treballa, quan dorm i quan s'alimenta, quan reflexiona i quan es diverteix.

Un dels perills del nostre temps és reduir-ho tot a la producció, a la utilitat. Per això cal posar l'atenció en la persona concreta, i partir de la seva integritat, de les seves necessitats, de les seves potencialitats. El centre de l'activitat econòmica ha de ser ocupat per la persona i la recerca del bé comú, i no pot ser monopolitzat pel pur rendiment i menys encara pel benefici.

La societat només pot funcionar degudament si col·loca a la persona en el seu centre, si promou la seva dignitat, i si té en compte a Déu, perquè el fonament en Déu és el que sosté la vida personal i social. Promoure la dignitat de la persona significa reconèixer que té uns drets inalienables, dels quals no pot ser privada per res ni per ningú. No és missió de l'Església oferir solucions tècniques i no s’ha de ficar en la política de les Administracions. Ara bé, té un missatge a oferir perquè la societat es construeixi a la mesura de l'ésser humà, de la seva dignitat, de la seva llibertat i que afavoreixi el seu desenvolupament integral.

El discerniment pastoral

Posar en el centre a la persona, promoure la seva dignitat, i tenir present a Déu. És necessari, doncs, reflexionar i discernir, perquè les situacions de la nostra vida personal, familiar, professional, social són molt complexes. El creient ha de discernir per a descobrir la voluntat de Déu. El no creient també ha de discernir, en el seu cas, per a descobrir el més correcte de cara a la seva vida i actuació. En l'antic Orient els reis solien qualificar-se a si mateixos com a pastors dels seus pobles. En l'Antic Testament veiem també que Moisès i David, abans de ser cridats per a ser caps del poble d'Israel, havien estat pastors. Tots tenim una responsabilitat pastoral en sentit ampli, els uns sobre els altres: Pares, professors, catequistes, monitors, voluntaris, responsables de les Administracions i Serveis. etc.

Permeteu-me acabar les meves paraules amb alguns consells inspirats en el Papa Francesc que ens poden ajudar en aquest discerniment posant la persona en el centre. El primer, promoure una actitud d'escolta, i renunciar quan convingui al propi punt de vista, per tal d’acceptar el de Déu, o el dels altres, si al cap i a la fi són millors que el nostre. En segon lloc, viure la senzillesa, sense cercar protagonismes, sense caure en narcisismes, amb esperit de servei als altres. En tercer lloc, avançar pel camí de la humilitat i el respecte; la humilitat en relació al projecte propi; el respecte a l'Evangeli, a la justícia, al bé comú. Finalment, superar la por; la por a la veritat, a la llum, al diàleg serè, a considerar el punt de vista de l'altre.

Final

       Ens trobem celebrant la nostra Festa Major. Que el Senyor ens concedeixi  a tots els que exercim algun tipus de responsabilitat en el servei als altres  prudència, saviesa, fermesa i encert. Que el goig i la concòrdia omplin els nostres carrers i places, i siguin presents en les relacions personals i institucionals. Que així sia.