1. Escollits per a la plenitud com a fills de Déu
“Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1,4). El càntic de lloança a Déu que hem escoltat en la primera lectura, de la carta de sant Pau als efesis ens invita a contemplar el misteri, el pla diví de salvació. El misteri, en el designi etern de Déu; el misteri, realitzat en l’Església, el misteri que l’apòstol Pau anuncia i que nosaltres, com a apòstols del tercer mil•lenni estem cridats a anunciar, amb la gràcia de Déu i afrontant els desafiaments del moment present. L’Apòstol presenta l’Església com una prolongació de Crist en el temps i en l’espai. En aquest pla etern de salvació Déu ens ha escollit perquè siguem sants i perquè des d’aquesta vivència del seu misteri d’amor col•laborem en l’anunci de l’Evangeli.
Avui inaugurem el curs 2006-2007 de la Pastoral Universitària de la nostra diòcesi de Terrassa. Una salutació ben cordial a tots els preveres concelebrants, i als diferents Responsables que treballeu en aquest camp pastoral; al Sr. Rector de la Universitat Internacional de Catalunya i als altres professors presents de diferents Centres; al personal administratiu i de servei; una salutació afectuosa als joves que curseu estudis en les diferents universitats del nostre territori diocesà o de les diòcesis germanes. Doneu gràcies a Déu i a les persones que us ajuden per aquest gran regal que teniu: la possibilitat de portar a terme uns estudis superiors, una formació cultural, científica, humana y cristiana. És aquest un talent, un regal de Déu que ha de fructificar. Aprofiteu tots els mitjans formatius. Comença un nou curs d’estudi en el qual continuareu la vostra preparació per assumir en el futur tasques i responsabilitats al servei dels altres.
“Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. La carta als efesis que hem escoltat expressava el pla salvador de Déu envers la humanitat i la crida a la perfecció per cada un de nosaltres, fills de Déu, redimits per Jesucrist, marcats per l’Esperit Sant. En aquesta elecció la iniciativa és de Déu. Ell ens crida per Jesucrist, la Paraula eterna que s’ha fet home per la nostra salvació. La seva crida és la manifestació en el temps de la seva elecció eterna.
Ens ha elegit per amor i ens crida amb amor. És aquesta la seva pedagogia. I ens crida sempre. L’amor de Déu el mou a cridar-nos constantment. Fins i tot quan sembla que estem perduts i dispersos, el Senyor no deixa de cridar-nos. Massa sovint no escoltem la seva veu per causa del soroll ambiental o del propi soroll del nostre interior, però tot i això Ell sempre ens crida. I ho fa a través de l’Església. Déu ha volgut que la seva veu arribi als homes i dones per la mediació eclesial.
Ens podem fer de nou la pregunta ara i aquí: a què ens crida el Senyor? La resposta és a la perfecció i a la santedat. Ell ens crida a la santedat: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare del cel”. El cristià ha de tendir cap a la perfecta santedat com a fi de la seva vida. El manament de l’amor a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament es troba també contingut en aquesta expressió. Tot el nostre pensament, la nostra ànima i el nostre cor s’han d’orientar envers Déu, que ens crida a participar plenament de la seva vida i del seu amor. És sant l’home que estima Déu amb tot el seu cor i també al seu germà, de la mateixa manera com Crist ens estima a tots. És aquest l’home que s’ha configurat plenament al Crist amb el seu pensament, la seva voluntat, les seves obres i les seves paraules. És aquest l’home plenament dòcil a l’acció de l’Esperit Sant.
2. Viure en la llum, la coherència, la veritat.
L’Evangeli de Sant Lluc que hem escoltat forma part d’un bloc de reprensions de Jesús contra els mestres de la llei. Crist és la llum però els fariseus i mestres de la llei no el volen acceptar. Acceptar a Jesucrist, creure en Ell, significa acceptar la llum i viure en la veritat, amb totes les conseqüències per a la vida. Acceptar Jesucrist com a Senyor, com a llum del món, de cada un de nosaltres significa deixar-se transformar per Ell, deixar-se omplir per la seva llum, i esdevenir transparència de Crist. I això te com a conseqüència viure en la veritat i en la coherència. Per al cristià ser llum significa pensar la veritat, dir la veritat i actuar segons la veritat, viure en la veritat. És tracta de viure una coherència profunda entre el pensament, la paraula, i l’acció.
En aquest sentit, una característica que sobresurt en el Sant Pare Benet XVI és la seva ferma defensa de la veritat objectiva. Un moment important en la seva vida fou el mes de març de 1977, quan és nomenat arquebisbe de Munic i Freising. Com a lema episcopal escull una frase de la Carta de Sant Joan: "Cooperador de la veritat". I en el moment de comentar per què va escollir aquestes paraules ho explica així: "D’una banda, em semblava que reflectien la relació entre la meva feina prèvia de professor i la meva missió. Malgrat totes les diferències entre una i altra missió, allò que estava en joc i que encara ho continua estant, era el seguiment de la veritat, posar-se al seu servei. I, d’altra banda, perquè en el món d'avui el tema de la veritat ha desaparegut gairebé totalment, ja que sembla com quelcom massa gran per a l'home, i tanmateix tot es desmunta si falta la veritat."
Benet XVI, des del seu compromís amb la veritat, surt en defensa de l’ésser humà i dels seus drets. En el fons, aquesta actitud està en coherència i en continuïtat amb la humanitat que, en tota la seva història, ha cercat la veritat, ha buscat el sentit de les coses i sobretot el sentit de la seva pròpia existència. Ell considera la veritat com un tresor, com un talent que hem rebut i que no hem d'amagar sota terra. Aleshores cal transmetre la veritat als altres perquè la humanitat es renovi, perquè la veritat la transformi, com el llevat és capaç de fermentar la massa.
3. Fe i raó en la recerca de la veritat
El Sant Pare va pronunciar el proppassat dia 13 de setembre una conferència en la trobada que va mantenir amb els representants del món de la ciència a l’Aula Magna de la Universitat de Ratisbona. Allà va plantejar una nova manera d’entendre la relació entre la fe i la raó per tal de permetre el diàleg entre cultures i religions, tot oferint en definitiva un nou servei a la veritat.
L’element central del discurs pren com a punt de partida el text del Pròleg de Sant Joan: “Al principi existia el Logos, el qui és la Paraula”, expressió que pot referenciar el logos, la raó, el sentit, i també la llibertat i l’amor. L’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i per tant ha rebut la capacitat de conèixer el sentit de les coses. L’home és imatge de Déu, intel•ligent i lliure. El cristianisme és la religió de la raó i de l’amor i és també la religió de la llibertat. No es dóna un cristianisme ni una veritable religió sense la raó, sense l’amor ni sense la llibertat.
Ara bé, què pretenia el Sant Pare amb les seves afirmacions? A qui anaven dirigides? Per una banda han estat paraules adreçades a aquells que defensen una reducció de manera cientificista de la pròpia raó, també als integristes de qualsevol tipus que neguen la raó i finalment a aquells que propugnen una separació dualista entre la raó i la fe. Europa és la principal destinatària de les paraules del Papa. Benet XVI vol recordar que precisament ha estat Europa la que ha elevat la raó de tipus científicotècnica a la categoria més elevada per tal de comprendre la realitat, tot excloent la referència a l’ordre moral, a Déu i al sentit que la fe aporta a l’home d’avui. I certament no podem deixar de denunciar que una raó que no estigui oberta als plantejaments ètics, al destí de la humanitat i a les últimes preguntes pot desembocar en l’absurd.
Benet XVI recorda a Occident que “una raó que és sorda a tot el que és diví i que relega la religió a l’espectre de les subcultures esdevé incapaç d’entrar el diàleg amb les cultures”. I finalment arriba a una conclusió comuna: “és en aquest gran Logos, a l’amplària de la raó, a on convidem a tots els nostres germans al diàleg de les cultures. És aquesta la gran tasca de la Universitat sobre la que ha de retornar una i altra vegada”. És aquest el programa de il•lustració i de religió que el Papa proposa.
4. Final
És aquest també el nostre programa. Que el Senyor ens concedeixi que aquest curs sigui fecund per tal de créixer en el coneixement de la Veritat, de Déu, també en el coneixement del saber humà , cadascú en la seva disciplina. I també un curs en el que a través de la coherència de les nostres vides, a través del nostre ésser i de viure la veritat, siguem apòstols en els nostres ambients universitaris.
En l’Eucaristia d’Inauguració de la Pastoral Universitària del curs passat vaig recordar dos sants universitaris dels quals celebràvem aquells dies la festa: Sant Joan de la Creu i Sant Francesc Xavier. El gran místic de l’Església i el gran evangelitzador del qual celebrem el cinquè centenari del seu naixement. Que ells siguin referències per la nostra vida i per la nostra pastoral. Avui us pregunto jo a vosaltres: esteu disposats a viure la crida a la santedat, acollint la gràcia de Déu i col•laborant amb un compromís generós? Esteu disposats a transparentar el Crist vivint la veritat, amb una existència coherent ? Esteu disposats a ser testimonis de Crist enmig dels vostres companys? Jo us convido a viure intensament aquest curs. Que Santa Maria, Reina de la Saviesa i Reina dels Apòstols ens guiï i ens acompanyi. Que així sigui.
“Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1,4). El càntic de lloança a Déu que hem escoltat en la primera lectura, de la carta de sant Pau als efesis ens invita a contemplar el misteri, el pla diví de salvació. El misteri, en el designi etern de Déu; el misteri, realitzat en l’Església, el misteri que l’apòstol Pau anuncia i que nosaltres, com a apòstols del tercer mil•lenni estem cridats a anunciar, amb la gràcia de Déu i afrontant els desafiaments del moment present. L’Apòstol presenta l’Església com una prolongació de Crist en el temps i en l’espai. En aquest pla etern de salvació Déu ens ha escollit perquè siguem sants i perquè des d’aquesta vivència del seu misteri d’amor col•laborem en l’anunci de l’Evangeli.
Avui inaugurem el curs 2006-2007 de la Pastoral Universitària de la nostra diòcesi de Terrassa. Una salutació ben cordial a tots els preveres concelebrants, i als diferents Responsables que treballeu en aquest camp pastoral; al Sr. Rector de la Universitat Internacional de Catalunya i als altres professors presents de diferents Centres; al personal administratiu i de servei; una salutació afectuosa als joves que curseu estudis en les diferents universitats del nostre territori diocesà o de les diòcesis germanes. Doneu gràcies a Déu i a les persones que us ajuden per aquest gran regal que teniu: la possibilitat de portar a terme uns estudis superiors, una formació cultural, científica, humana y cristiana. És aquest un talent, un regal de Déu que ha de fructificar. Aprofiteu tots els mitjans formatius. Comença un nou curs d’estudi en el qual continuareu la vostra preparació per assumir en el futur tasques i responsabilitats al servei dels altres.
“Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. La carta als efesis que hem escoltat expressava el pla salvador de Déu envers la humanitat i la crida a la perfecció per cada un de nosaltres, fills de Déu, redimits per Jesucrist, marcats per l’Esperit Sant. En aquesta elecció la iniciativa és de Déu. Ell ens crida per Jesucrist, la Paraula eterna que s’ha fet home per la nostra salvació. La seva crida és la manifestació en el temps de la seva elecció eterna.
Ens ha elegit per amor i ens crida amb amor. És aquesta la seva pedagogia. I ens crida sempre. L’amor de Déu el mou a cridar-nos constantment. Fins i tot quan sembla que estem perduts i dispersos, el Senyor no deixa de cridar-nos. Massa sovint no escoltem la seva veu per causa del soroll ambiental o del propi soroll del nostre interior, però tot i això Ell sempre ens crida. I ho fa a través de l’Església. Déu ha volgut que la seva veu arribi als homes i dones per la mediació eclesial.
Ens podem fer de nou la pregunta ara i aquí: a què ens crida el Senyor? La resposta és a la perfecció i a la santedat. Ell ens crida a la santedat: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare del cel”. El cristià ha de tendir cap a la perfecta santedat com a fi de la seva vida. El manament de l’amor a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament es troba també contingut en aquesta expressió. Tot el nostre pensament, la nostra ànima i el nostre cor s’han d’orientar envers Déu, que ens crida a participar plenament de la seva vida i del seu amor. És sant l’home que estima Déu amb tot el seu cor i també al seu germà, de la mateixa manera com Crist ens estima a tots. És aquest l’home que s’ha configurat plenament al Crist amb el seu pensament, la seva voluntat, les seves obres i les seves paraules. És aquest l’home plenament dòcil a l’acció de l’Esperit Sant.
2. Viure en la llum, la coherència, la veritat.
L’Evangeli de Sant Lluc que hem escoltat forma part d’un bloc de reprensions de Jesús contra els mestres de la llei. Crist és la llum però els fariseus i mestres de la llei no el volen acceptar. Acceptar a Jesucrist, creure en Ell, significa acceptar la llum i viure en la veritat, amb totes les conseqüències per a la vida. Acceptar Jesucrist com a Senyor, com a llum del món, de cada un de nosaltres significa deixar-se transformar per Ell, deixar-se omplir per la seva llum, i esdevenir transparència de Crist. I això te com a conseqüència viure en la veritat i en la coherència. Per al cristià ser llum significa pensar la veritat, dir la veritat i actuar segons la veritat, viure en la veritat. És tracta de viure una coherència profunda entre el pensament, la paraula, i l’acció.
En aquest sentit, una característica que sobresurt en el Sant Pare Benet XVI és la seva ferma defensa de la veritat objectiva. Un moment important en la seva vida fou el mes de març de 1977, quan és nomenat arquebisbe de Munic i Freising. Com a lema episcopal escull una frase de la Carta de Sant Joan: "Cooperador de la veritat". I en el moment de comentar per què va escollir aquestes paraules ho explica així: "D’una banda, em semblava que reflectien la relació entre la meva feina prèvia de professor i la meva missió. Malgrat totes les diferències entre una i altra missió, allò que estava en joc i que encara ho continua estant, era el seguiment de la veritat, posar-se al seu servei. I, d’altra banda, perquè en el món d'avui el tema de la veritat ha desaparegut gairebé totalment, ja que sembla com quelcom massa gran per a l'home, i tanmateix tot es desmunta si falta la veritat."
Benet XVI, des del seu compromís amb la veritat, surt en defensa de l’ésser humà i dels seus drets. En el fons, aquesta actitud està en coherència i en continuïtat amb la humanitat que, en tota la seva història, ha cercat la veritat, ha buscat el sentit de les coses i sobretot el sentit de la seva pròpia existència. Ell considera la veritat com un tresor, com un talent que hem rebut i que no hem d'amagar sota terra. Aleshores cal transmetre la veritat als altres perquè la humanitat es renovi, perquè la veritat la transformi, com el llevat és capaç de fermentar la massa.
3. Fe i raó en la recerca de la veritat
El Sant Pare va pronunciar el proppassat dia 13 de setembre una conferència en la trobada que va mantenir amb els representants del món de la ciència a l’Aula Magna de la Universitat de Ratisbona. Allà va plantejar una nova manera d’entendre la relació entre la fe i la raó per tal de permetre el diàleg entre cultures i religions, tot oferint en definitiva un nou servei a la veritat.
L’element central del discurs pren com a punt de partida el text del Pròleg de Sant Joan: “Al principi existia el Logos, el qui és la Paraula”, expressió que pot referenciar el logos, la raó, el sentit, i també la llibertat i l’amor. L’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu i per tant ha rebut la capacitat de conèixer el sentit de les coses. L’home és imatge de Déu, intel•ligent i lliure. El cristianisme és la religió de la raó i de l’amor i és també la religió de la llibertat. No es dóna un cristianisme ni una veritable religió sense la raó, sense l’amor ni sense la llibertat.
Ara bé, què pretenia el Sant Pare amb les seves afirmacions? A qui anaven dirigides? Per una banda han estat paraules adreçades a aquells que defensen una reducció de manera cientificista de la pròpia raó, també als integristes de qualsevol tipus que neguen la raó i finalment a aquells que propugnen una separació dualista entre la raó i la fe. Europa és la principal destinatària de les paraules del Papa. Benet XVI vol recordar que precisament ha estat Europa la que ha elevat la raó de tipus científicotècnica a la categoria més elevada per tal de comprendre la realitat, tot excloent la referència a l’ordre moral, a Déu i al sentit que la fe aporta a l’home d’avui. I certament no podem deixar de denunciar que una raó que no estigui oberta als plantejaments ètics, al destí de la humanitat i a les últimes preguntes pot desembocar en l’absurd.
Benet XVI recorda a Occident que “una raó que és sorda a tot el que és diví i que relega la religió a l’espectre de les subcultures esdevé incapaç d’entrar el diàleg amb les cultures”. I finalment arriba a una conclusió comuna: “és en aquest gran Logos, a l’amplària de la raó, a on convidem a tots els nostres germans al diàleg de les cultures. És aquesta la gran tasca de la Universitat sobre la que ha de retornar una i altra vegada”. És aquest el programa de il•lustració i de religió que el Papa proposa.
4. Final
És aquest també el nostre programa. Que el Senyor ens concedeixi que aquest curs sigui fecund per tal de créixer en el coneixement de la Veritat, de Déu, també en el coneixement del saber humà , cadascú en la seva disciplina. I també un curs en el que a través de la coherència de les nostres vides, a través del nostre ésser i de viure la veritat, siguem apòstols en els nostres ambients universitaris.
En l’Eucaristia d’Inauguració de la Pastoral Universitària del curs passat vaig recordar dos sants universitaris dels quals celebràvem aquells dies la festa: Sant Joan de la Creu i Sant Francesc Xavier. El gran místic de l’Església i el gran evangelitzador del qual celebrem el cinquè centenari del seu naixement. Que ells siguin referències per la nostra vida i per la nostra pastoral. Avui us pregunto jo a vosaltres: esteu disposats a viure la crida a la santedat, acollint la gràcia de Déu i col•laborant amb un compromís generós? Esteu disposats a transparentar el Crist vivint la veritat, amb una existència coherent ? Esteu disposats a ser testimonis de Crist enmig dels vostres companys? Jo us convido a viure intensament aquest curs. Que Santa Maria, Reina de la Saviesa i Reina dels Apòstols ens guiï i ens acompanyi. Que així sigui.