Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en l’ordenació sacerdotal de Mn. Joan Ferrero i Mn. Mario Jurado. Catedral de Terrassa, 28 d’octubre de 2012, a les 6 de la tarda. Diumenge XXX TO, cicle B

Salutacions

Benvolguts germans en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, membres dels instituts de la vida consagrada, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Mn. Joan i Mn. Mario i familiars presents.

El passat dia 11 començàvem l’Any de la Fe que ha convocat el sant pare Benet XVI i que és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic salvador del món. Al llarg d’aquest any hem de recórrer la història de la nostra fe i redescobrir el seu camí, al si de la gran família de l’Església. Al llarg d’aquest any hem d’aprofundir els seus continguts i revifar la vivència de la nostra fe. També haurem d’intensificar el testimoniatge de la caritat. D’aquesta manera, podrem emprendre una Nova Evangelització.

1. El crit de la fe

El relat de la guarició del cec Bar-Timeu que acabem d’escoltar a l’Evangeli és molt entranyable. Convé recordar que la ceguesa era una malaltia amb poques possibilitats de curació en l’antiguitat, i gairebé l’única forma de subsistència que tenia un cec en aquell temps era dedicar-se a la mendicitat. La seva marginació i la situació de la seva vida queden clarament reflectits en el relat: "estava assegut a la vora del camí", a mercè del que li volguessin donar.

En sentir que Jesús passa pel camí comença a cridar-lo perquè confia plenament en ell, i tot i que el renyen, ell crida més fort encara. Quan Jesús s’atura, Bar-Timeu deixa anar de seguida el mantell, s’acosta al Mestre i pronuncia una petició plena de confiança: "Senyor, que hi vegi". I després de ser guarit per Jesús, el segueix tot agraït pel camí. Aquesta escena inclou el que ha de ser el procés de la fe.

Bar-Timeu ens ensenya amb la seva oració humil i confiada la necessitat que l’ésser humà té d’il·luminació, ens mostra la foscor de l’home sense fe i la urgència de la recerca d’aquesta fe. És el paradigma de l’home actual, que té fam i set de sentit, de salvació; i si cerca amb honestedat la veritat, no hi ha dubte que tard o d’hora es trobarà amb Crist, la llum del món que il·lumina les nacions. Crist és la llum veritable que il·lumina tots els homes perquè puguin caminar en la claror, en la veritat. Caminar en la llum equival a pensar, honorar, dir i practicar la veritat, en cada circumstància que ens toqui viure, sense pactar mai amb la mentida.

2. Missatgers d’esperança

Nosaltres som enviats enmig del món com els testimonis de Crist, els testimonis de la Llum, a la universitat, a la fàbrica, a l’oficina, a les places i als carrers, a tots els ambients. No podem pas caure en la temptació de pactar amb la mentida ambiental, ni tampoc podem permetre que ens arrosseguin determinats plantejaments “políticament correctes”, que poden ser contraris a la vida cristiana. Hem de viure en la Veritat, transparentar el Crist Veritat, sense imposicions, perquè la llum i la veritat no s’imposen, sinó que es fan presents i il·luminen, però amb la consciència clara de la missió que hem rebut de ser testimonis de la Veritat.

També som enviats enmig del món com a missatgers d’esperança. A la primera lectura d’avui escoltàvem al profeta Jeremies anunciar un missatge d’esperança, l’alegria del retorn des de l’exili. El profeta descriu la forma com el Senyor farà venir el seu poble des de l’extrem de la terra. Cecs, coixos, mares que crien. Una gentada immensa que havia sortit plorant i els farà tornar consolats. Avui en dia també podem trobar una gentada enorme que ha perdut l’esperança, que viu en l’exili de la desesperança perquè ha perdut la fe. I a la vegada, constatem que l’ésser humà cerca contínuamentel sentit a la seva vida, necessita de l’esperança i es pregunta on la podrà trobar.

La gran esperança no és una idea, o un sentiment o un valor, és una persona viva: Jesucrist. La vida cristiana és un pelegrinatge i una escola d’aprenentatge de l’esperança, tal com ens ensenya el sant pare Benet XVI (cf. S.S.). La pregària és la primera font d’esperança. També es nodreix de la Paraula de Déu i de la participació freqüent en els sagraments. L’actuar i el sofrir són també llocs d’aprenentatge, perquè l’esperança cristiana és activa, transformadora del món, sota la mirada amorosa de Déu.

Som enviats a revifar l’esperança dels nostres contemporanis, especialment dels joves, perquè puguin desenvolupar totes les seves potencialitats, i afrontar el futur i treballar amb un projecte de vida centrat en Crist. D’aquesta manera podran arribar a fructificar les immenses energies de donació que porten en el seu cor. Reanimar l’esperança en els joves significa també ajudar-los a superar la por a les decisions definitives. El nostre acompanyament i el nostre testimoni  seran els instruments que els ajudin a veure que l’Església no els deixa sols davant els desafiaments de la vida, ni davant les seves decisions de futur.

3. Desde la vivencia del sacerdocio

Ahora bien, somos conscientes, apreciados Joan y Mario, de que sólo podremos vivir con intensidad la fe, y convertirnos en mensajeros de esperanza y amor de Dios, desde la unión con Cristo, desde la configuración con él. La segunda lectura, de la carta a los Hebreos se refiere al sacerdocio de Cristo. La misión del sacerdote es ser mediador, puente que enlaza, y así puede llevar al ser humano a Dios. Esta mediación se realiza plenamente sólo en Cristo. Nosotros, por el sacramento del Orden, participamos del ministerio de Cristo. A partir de ese momento hemos de vivir dos realidades, que fundamentalmente van unidas: estar con Dios, ser de Dios; y por otra parte, estar con los hombres y ser profundamente humanos.

El sacerdote debe ser realmente un hombre de Dios, de profunda espiritualidad. Un elemento esencial será la lectura meditada y orante de la Palabra de Dios, que facilitará la conversión y acabará siendo el criterio de juicio y valoración de las situaciones de vida. El culmen de la oración cristiana es la Eucaristía, que a su vez es «la cumbre y la fuente» de los Sacramentos y de la Liturgia de las Horas. El sacerdote no es alguien que cumple sus “obligaciones” en cuanto a la oración, que se conforma con “decir Misa” y “rezar el Breviario”. Ha de ser un maestro en el arte de la oración y la Eucaristía ha de ser el centro de su existencia.

Por otra parte, el sacerdote debe ser muy humano. «Todo Sumo Sacerdote es tomado de entre los hombres y está puesto en favor de los hombres en lo que se refiere a Dios» (He 5, 1). Su personalidad humana ha de servir de puente y no de obstáculo a los demás en el encuentro con Jesucristo. Ha de ser capaz de conocer en profundidad a las personas,propiciar el encuentro y el diálogo, obtener la confianza y colaboración. Ha de tener capacidad para relacionarse con los demás, porque ha sido llamado a ser responsable de una comunidad y a ser sobre todo «hombre de comunión». (Cf. PDV 43).

La carta a los Hebreos subraya también que debe ser una persona con "compasión hacia los ignorantes y extraviados, por estar también él envuelto en flaqueza" (5, 2). Por tanto, un elemento esencial de nuestro ser profundamente humanos es la compasión, el sufrir con los demás. En este sentido, debemos aceptar los sufrimientos de la vida pastoral, porque precisamente constituyen también una acción de mediación, y nos introducen en el misterio de Cristo. Jesús no ofreció algo a Dios, sino que se ofreció a sí mismo y esta ofrenda de sí mismo se realiza también en esta compasión, que transforma en oración y en clamor al Padre el sufrimiento del mundo.

Final

Queridos Mario y Joan, el sacerdocio, a partir de hoy, ha de llenar completamente vuestra vida. Bien sabéis vosotros que no se trata de un “modus vivendi”, ni de una actividad profesional. Es algo que ocupa totalmente la existencia, desde una entrega pastoral en comunión con Cristo en que experimentaréis el sufrimiento y el dolor, y también la flaqueza y la debilidad, pero mucho más aún experimentaréis el gozo y la esperanza del amor de Dios,  la salvación de Cristo que renueva la vida de las personas.

Esta mañana han finalizado los trabajos del Sínodo de los Obispos que ha tratado sobre la Nueva Evangelización para la transmisión de la fe. Precisamente lo que esperamos de vosotros es que seáis sacerdotes llenos de celo por la evangelización del mundo. Que estrenéis cada día el don que hoy vais a recibir, que fundamentéis vuestro trabajo pastoral en la fe y en la esperanza más allá de las dificultades, convencidos de que la fuerza del amor de Dios, la sacudida de su gracia, es capaz de transformar los corazones de nuestros contemporáneos.

“És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem!”. El Senyor beneeix la nostra diòcesi amb dos nous preveres. Demanem a Maria, Mare i model de tot sacerdot, estrella de la nova evangelització, salut de les nostres ànimes, que us acompanyi i protegeixi en el camí delministeri sacerdotal que avui començareu. Que així sigui.