Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de Mn. Aaron de Larrazábal i Mn. Mariano Ndong Diumenge 8 de novembre de 2009, diumenge XXXII T.O., a la Catedral de Terrassa.
1. Salutacions
Benvolguts Sr. Vicari General i Rector del Seminari, Sr. Secretari General i Canceller, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, religioses i religiosos, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Aaron i Mariano i benvolguts familiars que els acompanyeu.
2. Dues maneres de viure la fe
L’Evangeli d’avui ens presenta dues maneres contraposades de viure la fe i la religió. Hi ha una manera que persegueix els honors i els primers llocs, i que procura aprofitar-se de la religió en interès propi. L’altra porta a compartir, a donar fins i tot en la necessitat. D’aquí que el Senyor denunciï amb duresa a alguns doctors de la Llei i en canvi faci un significatiu elogi de la generositat d’una vídua pobre.
En primer lloc, Jesús crida l’atenció dels deixebles sobre el comportament hipòcrita i prepotent d’alguns doctors de la llei. A aquells homes els agradava caminar per les places amb llargues túniques, rebre les salutacions de la gent, ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Els hi agradava entrar a les cases de les viudes i recitar llargues pregàries a canvi de ¡diners! I el Senyor acaba afirmant que: “Són els qui seran judicats més rigorosament”
El Senyor denúncia sobretot el seu egocentrisme, la seva vanaglòria i la seva avarícia, fer les coses perquè els vegi la gent, buscant el reconeixement i el profit personal. Volen per damunt de tot que els altres reconeguin el seu treball i els honorin. La seva religiositat i la seva pretesa honradesa en el fons són pura aparença. Mantenen un protagonisme arrogant i s’inflen de vanitat. El Senyor critica la seva hipocresia i el seu abús d’autoritat, i sobretot que vulguin saciar la seva cobdícia a costa dels més pobres i petits. En el Salm, hem escoltat com aquests, els petits i febles, són els preferits de Déu, que «fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam (...) manté les viudes i els orfes, i capgira els camins dels injustos» (Sal 145, 7. 9bc)
La duresa del Senyor amb aquests doctors de la llei és pel fet que havien caigut en una mena de «deformació professional» que els portava a fer-se forts en el seu coneixement de la Llei i en el paper de mestres, i a mostrar-se severs amb els altres i a la vegada indulgents amb ells mateixos. Així, Jesús, denuncia unes actituds i uns comportaments que són irreconciliables amb la novetat de l’Evangeli més enllà de la crítica a les persones i institucions,. Jesús condemna el que es defineix com fariseisme: posar-se la màscara de la respectabilitat, aparentar un estat de perfecció i pretendre aconseguir l’admiració de la gent. És la temptació de sentir-se millors que els altres, instal·lats en una mena de superioritat moral sobre els demés. És una temptació antiga i sempre nova que ens porta a sentir-nos superiors o be perquè resem més, o perquè estudiem més, o perquè hem fet una més gran opció preferencial pels pobres.
L’altra forma de viure la fe està representada per dos vídues. Gràcies a l’ajut de la viuda de Sarepta, el profeta Elies podrà continuar el camí i acomplir la seva missió. L’altra, al Temple de Jerusalem, és capaç de donar no el que li sobra , sinó el que necessitava per viure. Davant els rics que donen molt, Jesús valora el gest d’aquesta dona afirmant que ha donat més que ningú, perquè ha compartit el que necessitava, a diferència dels rics que donaven d’allò que els era sobrer. Actuant d’aquesta manera, i a semblança del que va fer la vídua de la primera lectura, aquella dona ha demostrat una confiança absoluta en Déu i un abandonament a les seves mans. Ella, que viu en situació i en dret de demanar, és capaç de donar del poc que té. La seva pobresa no la porta a un tancament egoista en si mateixa. Ans al contrari, és capaç de compartir.
Dues dones vídues i pobres que lluny de caure en l’egoisme i l’ambició, comparteixen la poca cosa que tenen, arrisquen i confien en Déu. La vídua de Sarepta es refia de la paraula d’aquell home de Déu i li entrega l’últim panet que tenia per menjar. Aquest gest li va merèixer el favor diví, ja que ni el pot de farina es va buidar ni s’abaixà l’oli de la gerra. La vídua de Jerusalem diposita en la caixa d’almoines del Temple de Jerusalem no del que li sobra, sinó del que necessita, i mereix una menció especial per part de Jesús. El més important en ambdós casos és l’exemple de despreniment i de lliurament a Déu i al proïsme. Aquest és el fruit d’una fe autèntica, d’una religió en esperit i en veritat. Aquesta és l’expressió del lliurament a Déu i als altres, de l’esperit de servei que ha de regnar en la nostra vida.
3. Dos diáconos
Hoy damos gracias a Dios por estos dos nuevos diáconos, que entregan su vida a Dios y se entregarán en el servicio de la Palabra y de la caridad a los hermanos. De aquí a unos instantes pediremos al Señor que sobresalgan en todas las virtudes evangélicas y que imiten en la tierra a Jesucristo, que no vino para ser servido sino para servir. Esta ha de ser la regla de oro, la actitud profunda de vuestra vida de ahora en adelante, entregar la vida a Dios y a los demás de manera gratuita, desinteresada. Sin buscar honores, alabanzas ni primeros puestos, siguiendo los pasos de Jesús, el maestro, que no «ha venido a ser servido, sino a servir y a dar su vida como rescate por muchos» (Marcos 10, 45). Este es el ideal que debe orientar vuestra existencia a partir de hoy.
Queridos Aaron y Mariano, el servicio de la Palabra de Dios y del altar exige de vosotros la disposición al servicio del pueblo santo de Dios, la actitud y la forma de vida que os identifica con Cristo y os convierte en sacramento vivo de su entrega por nosotros. En un mundo impregnado de materialismo y consumismo, tan poco dado a la gratuidad y al sacrificio, el ministerio de la diaconía de la Iglesia es un signo visible del amor de Dios para con nosotros, a la vez que nos recuerda la hermandad de todos los hombres en Cristo. Procurad ejercer este ministerio con humildad y sencillez, con generosidad y desprendimiento, siguiendo los ejemplos que hemos contemplado en la Liturgia de la Palabra de hoy.
En este año 2009 celebramos el 150 aniversario del traspaso del Santo Cura de Ars y también el centenario de la canonización de san José Oriol, el «Doctor pan y agua», otro gran ejemplo sacerdotal. El Santo Padre Benedicto XVI ha declarado un Año Sacerdotal que ha de ser ocasión de renovación profunda en la vivencia de nuestro sacerdocio y especialmente de nuestra caridad pastoral. Es la caridad pastoral aquella virtud con la que imitamos a Cristo en la entrega de la propia vida, en el servicio hasta el extremo. No se trata sólo de vivir con generosidad la donación de los bienes materiales o del propio tiempo. Se trata sobre todo de la donación de sí mismo, de la propia vida. Por ello no podemos limitarnos a ser personas correctas, bien educadas, simpáticas, a mantener relaciones públicas agradables intra o extraeclesiales. La caridad pastoral nos sitúa en un estilo de vida que conlleva una entrega de la vida por Dios y por los hermanos.
En este Año Sacerdotal es oportuno recordar las recomendaciones de san Pablo a Timoteo: «Te recomiendo que reavives el carisma de Dios que está en ti» (2Tm 1, 6). Reavivar, volver a encender el don divino, como se hace con el fuego bajo las cenizas, vivir el don recibido sin perder ni olvidar jamás la novedad permanente que es propia de todo don de Dios, vivirlo en su frescor y belleza originaria, estrenarlo cada día. Este reavivar es, sobre todo, el efecto de un dinamismo de la gracia, intrínseco al don de Dios. Por otra parte, es también una tarea confiada a nuestra responsabilidad.
Este es el carisma que hemos recibido, que está en nosotros y que debemos reavivar incesantemente: la gracia sacramental que nos hace partícipes del ministerio salvífico de Cristo, de su amor. Y a la vez, la seguridad de su fuerza, de su gracia, de sus dones para llevar a cabo la misión encomendada. Por nuestra parte, y como respuesta al don recibido, no vale el poner los medios a medias, no vale el reservarse, el cuidarse; no queda otra actitud que la reflejada por san Pablo cuando se dirige a los cristianos de Corinto y les dice: «De buena gana gastaré lo que tengo y hasta me gastaré yo mismo todo entero por vosotros» (2Co 12, 15).
Pidamos al Señor la gracia de reavivar nuestro celo evangelizador, la gracia de fundamentar nuestro trabajo pastoral en la fe y en la esperanza, más allá de las dificultades constatadas. Este es el único planteamiento valido y realista de verdad. Una actitud de insatisfacción sincera, recta e ilusionada, llena de esperanza, que es el único punto de partida posible para toda acción pastoral eficaz. Lo fácil es caer en la inercia conformista, inoperante, justificada por los análisis puramente humanos, que no tienen nada de teologal y que a menudo desembocan en el conformismo estéril.
Que la Virgen María, Fuente de la Salud, la sierva humilde del Señor, que acogió en su seno al Salvador, os guíe por el camino del seguimiento de Cristo Siervo. En la escuela de María aprendemos todos a entregarnos al servicio de Dios y de los hombres. Pedimos a la Madre de Jesús que os guíe y acompañe en vuestro caminar. Que así sea.