Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz en la ordenació de diaques de Mn. Joan Làzaro i Mn. Andreu Rodríguez. Diumenge 10 de desembre de 2006, segon diumenge d’Advent, a la Catedral de Terrassa

1. Salutacions “Estic plenament convençut que qui començà entre vosaltres aquesta obra cabdal, la menarà a bon terme fins el dia que Crist Jesús retornarà”. Benvolguts Srs. Vicaris Generals, Sr. Rector del Seminari, Sr. Secretari General, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, religiosos, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Joan i Andreu i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tan important. Avui, en aquest segons diumenge d’Advent, s’escau l’aniversari de la dedicació del nostre temple catedralici, i uneixo a aquesta celebració l’acció de gràcies pe cinquè aniversari de la meva ordenació episcopal, que tindrà lloc el proper 15 de desembre. En aquest dia tant ple de significat conferiré el sagrat orde del diaconat a dos seminaristes del nostre Seminari diocesà. El Concili Vaticà II en la constitució sobre la Sagrada Litúrgia ens indica que “convé que tothom doni la més gran importància a la vida litúrgica de la diòcesi entorn del bisbe, principalment a l’església catedral; amb la convicció que la principal manifestació de l’Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa eucaristia, en una única pregària, entorn d’un mateix altar presidit pel bisbe envoltat del seu presbiteri i dels ministres” (SC 41). La catedral, com sabeu, rep aquest nom per ser la càtedra o la seu des de la qual el bisbe proposa la fe i la vida cristiana a la seva comunitat diocesana. El Concili Vaticà II, en la seva constitució sobre l’Església, ens recorda que la seu catedralícia està unida a la persona del bisbe i és la mare i cap de totes les esglésies de la diòcesi, ja que en ella celebra els sants misteris aquell que “regeix l’Església particular que li ha estat confiada com a vicari i delegat de Crist”. El document conciliar aconsella  al bisbe que ensenyi al poble cristià “tenint sempre davant els ulls l’exemple del Bon Pastor que va venir no pas a ser servit sinó a servir i a donar la seva vida per les ovelles. Els fidels, per la seva banda, han d’estar units al bisbe com l’Església ho està a Jesucrist i com Jesucrist ho està al Pare a fi que totes les coses s’harmonitzin mitjançant la unitat i siguin fecundes a glòria de Déu” (LG 27). 2. Joan Baptista, un profeta de foc   En aquest segon diumenge d’Advent la figura de Joan Baptista, el precursor i herald del Messies, esdevé un bon model per a tots els qui participem del sacerdoci de Crist en els tres graus del ministeri ordenat: bisbes, preveres i diaques. Asceta i penitent, es lliurà a la seva missió de suscitar l’esperança en el poble d’Israel. La seva predicació és per a tot temps directa i contundent: “Convertiu-vos perquè el Regne del cel és a prop”. La seva figura és commovedora i edificant pel realisme, per la humilitat i per l’amor vers Aquell del qual no es considera digne ni de deslligar-li la corretja de les sandàlies. Ell prepara el camí, ell mostra el Messies i ell després desapareix humilment. Joan Baptista és un profeta de foc que dedicarà la seva vida a preparar els camins del Senyor. Joan prepara el camí per tal que les persones es trobin amb Crist. També nosaltres hem de viure, com ell, el do de la veritable humilitat, expressat amb tanta claredat en aquestes paraules: “Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3, 30). Que fugim de la recerca de protagonismes i de l’afecció al propi jo, i d’aquesta manera facilitem que les persones no es quedin en nosaltres, sinó que arribin a trobar-se amb el Senyor. Benvolguts Joan i Andreu, vosaltres en aquesta celebració rebreu el do del diaconat. Un aspecte important en el ministeri del diaca és l’anunci de la Paraula de Déu, en el qual esdeveniu col·laboradors del ministeri episcopal i presbiteral. Quan avui rebreu l’Evangeli de les meves mans  del qual esdevindreu missatgers, us diré: “Creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyes.” Amb aquest ritus tant significatiu i profund, us faré el lliurament  el tresor de la Paraula de Déu. Haureu de ser primer deixebles per poder ser després mestres. L’Església us demana que sigueu també profetes de foc com Joan Baptista, que  prediqueu la conversió, que prepareu els camins per al Senyor, que propicieu l’encontre de cada persona amb el Crist. I  això fer-ho des de la senzillesa, tot fugint de protagonismes estèrils. I és que la paraula que vosaltres proclamareu ha de ser en primer lloc una paraula llegida, estudiada, reflexionada i meditada en el vostre interior, portada a la pregària, per tal que us amari i transformi, per tal que us pugui renovar dia rere dia. El nostre món té necessitat de l’anunci de la salvació  nosaltres hem estat cridats per tal de comunicar allò que hem vist i hem sentit. Quina responsabilitat que tenim en la preparació i en l’anunci de l’Evangeli als nostres germans!Que la consciència d’aquesta responsabilitat es mantingui sempre viva en vosaltres. Aquesta Paraula serà eficaç per tal de col·laborar en allò que hem escoltat tant a la primera lectura del profeta Baruc com a l’Evangeli de Sant Lluc i que no és altra cosa que la conversió del cor,  la preparació dels camins per al Senyor, tot aplanant muntanyes i turons, alçant les fondalades, aplanant el terreny tortuós i allisant el camí escabrós, de tal manera que tothom pugui veure la salvació de Déu. Aquesta Paraula de Déu realment és capaç d’aplanar i d’allisar, d’anivellar i de redreçar els nostres cors i els dels nostres germans. Es tracta de la Paraula de Déu meditada, reflexionada i proclamada per vosaltres en nom de l’Església i de ser prou poderosa com per moure el cor dels homes i apropar a tota persona que estigui allunyada de Déu. 3. Al servei de Déu, de l’Església i dels homes “Estic plenament convençut que qui començà entre vosaltres aquesta obra cabdal, la menarà a bon terme fins el dia que Crist Jesús retornarà” Diaca és un terme que significa servidor. Vosaltres dos esdevindreu servidors de Déu en els homes i dones d’avui a través de l’Església. Servireu en la celebració litúrgica, servireu en els sagraments, en la predicació i en l’atenció als més necessitats. Per sempre més sereu servidors en l’Església. El sacerdoci és un camí de servei. El Senyor ens ho diu ben clarament: “qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20, 26-27). La Mare de Déu respon a l’anunci de l’àngel de semblant manera: “Sóc l’esclava del Senyor” (Lc 1, 38). Queden lluny de nosaltres aquells temps en els quals el sacerdoci gaudia d’un fort reconeixement i prestigi social per sí mateix. Ara per ara, l’autoritat moral que puguem exercir passa per la capacitat d’entrega i de sacrifici, feta de servei perquè de fet estem cridats a viure per als altres i no per a nosaltres mateixos. Un tret del vostre servei diaconal ha de ser l’atenció als pobres, als que pateixen. Des de la imatge del Crist servidor podem atansar-nos al significat profund que té per l’Església la opció pels pobres. No es tracta d’una moda ni d’una estratègia pastoral, es tracta d’un signe de fidelitat a la persona i a l’evangeli de Jesucrist. En el nostre temps descobrir el Senyor en el rostre del pobre és un desafiament personal i eclesial. Avui, més enllà de les pobreses materials, en el nostre occident ric patim cada vegada més també les pobreses de fe, d’esperança, de sentit, de salut, de família i d’amor. 4. Amb un cor indivís. D’aquí a uns moments, fareu la promesa davant Déu i l’Església de viure el celibat al servei de Déu i dels homes, com a signe de la vostra consagració a Crist. En la nostra societat tant el celibat com el matrimoni recorden de manera profètica el sentit profund de la existència humana. La castedat disposa a posar la vida en mans de Déu, oferint al Senyor totes les capacitats interiors al servei de l’Església i per la salvació de la humanitat. El celibat no és només una renúncia al matrimoni, és sobretot una existència lliurada totalment al servei del Regne des d’un amor indivís a Déu. El celibat sacerdotal és un do peculiar de Déu que forma part de la vocació i que capacita a aquella que ho rep per la missió que se li confia. En ser un do té una doble dimensió d’elecció i també de capacitat per a respondre-hi. Vivint la pràctica de la “perfecta i perpètua castedat pel Regne dels cels”, el sacerdot reafirma la eva unió mística amb el Crist, al qual es consagra “d’una forma nova i excel·lent” i “amb un cor no dividit”  (Presbyterorum ordinis, 16).  Es tracta d’una resposta a la entrega i al sacrifici del Senyor. La castedat perfecta porta a viure un amor universal i a la vegada a estar atent a cada un dels germans. Aquesta continència perfecta per amor al Regne dels cels ha estat sempre molt lloada a l’Església, com un senyal i estímul de la caritat i un doll especial d’espiritual fecunditat en el món. Joan i Andreu, sou a punt de realitzar un acte de profunda llibertat i de total lliurament per seguir Jesucrist. El celibat serà per a vosaltres estímul per a l’entrega pastoral i a la vegada font de fecunditat apostòlica. Aquesta manera de viure no és gens fàcil d’entendre a la nostra societat actual. Però no es tracta d’una solteria obligada, sinó d’un esposori amb Crist i amb l’Església per tal de viure la fecunditat del ministeri de Crist sacerdot. Ningú no us treu res, sou vosaltres qui entregueu el vostre temps, l’afecte i tota la vida al Senyor i a la missió del Regne. El camí del celibat en el seguiment del Crist és un valor evangèlic que l’Església ens proposa i que lliurement escollim per tal de fer una entrega total a Déu, a l’Església i a l’obra de l’evangelització. Només és possible viure-ho des de la fe, des de la maduresa afectiva i espiritual, des de l’entrega radical a Crist. 5. Final Avui és un dia de goig per a la nostra diòcesi. Vosaltres dos sou els primers diaques ordenats que procedeixen del nostre Seminari, posat sota l’advocació de Sant Joan Baptista. Avui també és un dia de pregària per les vocacions al sacerdoci. El foment de les vocacions és una tasca que a tots ens pertoca, començant pel bisbe i continuant pels preveres, religiosos i fidels. Si és necessària la pregària per les vocacions, aquesta ha d’anar acompanyada per una vivència joiosa de la nostra vocació i també per la proposta clara i decidida a infants i joves per seguir el Crist. I en aquest camí també és important acompanyar les famílies cristianes per tal que puguin crear un clima propici per a concrear aquella fe capaç de desvetllar la vocació. Que la Mare de Déu ens acompanyi i ens ensenyi a donar un sí a la crida del Senyor. Que així sigui.