Introducció
“El Bon Pastor dóna la vida eterna a les seves ovelles”.
Benvolguts Srs. Vicari General i Rector del Seminari, Sr. Secretari General i Canceller, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes, seminaristes, religiosos, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Especialment benvolguts Sergio, Javier, Carles i Silvio, i benvolguts familiars que els acompanyeu en un dia tan important. Celebrem amb tota l’Església universal el IV diumenge de Pasqua, anomenat tradicionalment diumenge del «Bon Pastor». Per a nosaltres, reunits en aquesta catedral basílica, revesteix un significat particular, sobretot per a aquests joves que rebran l’ordenació diaconal.
Celebrem la 47 Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, amb un lema inspirat en l’Any Sacerdotal: El testimoni suscita vocacions. La fecunditat de la proposta vocacional depèn de l’acció gratuïta de Déu, però està afavorida també per la qualitat i la riquesa del testimoni personal i comunitari de tots aquells que ja han respost a la crida del Senyor. El Sant Pare ha assenyalat en el seu missatge tres aspectes importants: l’amistat amb Crist, el do total d’un mateix, i viure la comunió.
1. L’amistat amb Crist
L’amistat amb Crist és un element fonamental de tota vocació al sacerdoci. Significa el valor i l’exigència de viure íntimament units a Jesucrist i de viure aquesta unió com una forma d’amistat. Aquesta unió, aquesta amistat arribarà mitjançant «la meditació fidel de la paraula de Déu», en els sagraments, especialment l’Eucaristia, en l’Ofici diví, en el Bisbe i en les persones a les que seran enviats (cf. PDV, 45; OT, 8). L’amistat amb Crist constitueix el centre vital que unifica i vivifica l’ésser sacerdotal i el ministeri sacerdotal.
La lectura meditada de la Paraula de Déu és un element essencial de la formació i de la vida espiritual. Consisteix en una escolta humil i plena d’amor que porta a la familiaritat amb Déu i al coneixement. Ajuda al descobriment, la comprensió, l’estimació i el seguiment de la pròpia vocació. També donarà llum i força per complir la pròpia missió i a la vegada propiciarà la conversió interior, una nova forma de vida, nous criteris de judici i de valoració. Finalment, capacita per el ministeri de la Paraula, per a la nova evangelització.
El diaca és cridat a proclamar l’Evangeli i a predicar la Paraula, instruint al Poble de Déu per mitjà de l’homilia, la catequesi i altres formes de servei a la Paraula. La seva resposta davant de la Paraula de Déu ha de ser la pregària, la intimitat amb Déu. El futur sacerdot ha de ser un mestre d’oració, un home de Déu que pertany a Déu i «remet» amb la seva vida i les seves actituds a Déu.
El diaca assisteix al bisbe i al prevere en la celebració de l’Eucaristia. L’Eucaristia ha de ser el centre de la vida del diaca com ha de ser el centre de la vostra vida de preveres en el futur. Vivim una situació històrica complexa i canviant, plena de reptes i d’urgències pastorals. Avui més que mai, la celebració de l’Eucaristia és la font de l’activitat apostòlica i de la santificació personal del sacerdot. Com recordava el beat Joan XXIII, l’acció essencial de l’apostolat d’un sacerdot és reunir al voltant de l’altar al poble regenerat i unit per la fe. És aleshores quan el Poble de Déu, alimentat pel Cos de Crist creix en comunió amb Déu i amb els germans, troba la seva força i la seva vida i es construeix en la caritat el Cos Místic de Crist, que és l’Església (cf. Sacerdotii Nostri Primordia 20-21).
2. El do total d’un mateix
En segon lloc, la vida del sacerdot només es pot plantejar com un do total de si mateix a Déu i als germans. “El Bon Pastor dóna la vida eterna a les seves ovelles”. La caritat pastoral és el vincle que dóna unitat a la vida del sacerdot i a les seves activitats. I la caritat pastoral brolla sobretot del sacrifici eucarístic que, per això, és el centre i l’arrel de tota la vida del prevere, i que esdevindrà també el nodriment per viure l’amor pels més pobres i petits, un amor que ens portarà a atendre les necessitats que requereix l’exercici de la caritat, cuidant sobretot als més desfavorits, atenent també sol·lícitament a malalts i ancians, i a qualsevol tipus de necessitat que es presenti. El diaca està cridat a ser testimoni de la caritat de Crist, a servir a la taula dels pobres i a ser sol·lícit amb tots aquells que pateixen.
Crist és el veritable bon Pastor que dóna la vida per les ovelles immolant-se a la creu. Coneix les seves ovelles i les seves ovelles el coneixen a ell, com el Pare el coneix i ell coneix el Pare (cf. Jn 10, 14-15). No es tracta només d’un coneixement intel·lectual, sinó sobretot d’una relació personal profunda, un coneixement del cor, propi de qui estima i de qui és estimat; de qui és fidel i de qui sap que pot refiar-se; un coneixement d’ amor, en virtut del qual el Pastor convida al seguiment i ofereix la seva vida.
La figura del bon Pastor està en contraposició amb la figura del mercenari. El pastor actua per amor, viu íntegrament per les seves ovelles i és capaç d’arriscar la seva pròpia vida per defensar-les de qualsevol perill. El bon pastor “coneix” i “estima” a cadascuna de les seves ovelles, les atén amb cura, parla amb elles afectuosament i les hi posa nom: «Jo sóc el bon pastor —diu Jesús— perquè conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi». Té lloc una “reciprocitat” entre pastor i ovelles.
L’assalariat o el mercenari actuen pels diners, no perquè tinguin interès pel be de les ovelles. El seu compromís amb el ramat és molt feble i li costa mantenir la fidelitat davant dels perills i de les dificultats. Degut a això, «quan veu venir el llop deixa les ovelles i fuig, llavors el llop se n’apodera i les dispersa. Així que l’assalariat fuig, perquè és assalariat i tant se li’n dóna de les ovelles.» (Jn 10:12-13). Avui no podríem pensar en res més patètic que un capellà assalariat o mercenari, que va darrera dels diners o dels honors i reconeixements. Només podem pensar en la vocació al sacerdoci en termes de donar la vida per Crist i pels germans, seguint les petjades del nostre Mestre, Jesucrist, estimant i defensant l’Església, estimant i defensant especialment el Sant Pare Benet XVI. Fa uns dies us deia en el Seminari en el caliu i la confiança d’una tertúlia que “vivimos como diría santa Teresa “tiempos recios”, y que en época de tiempos recios solo cabe por nuestra parte que demos respuestas heroicas, con la gracia de Dios.” No podem fugir de les dificultats o de la creu, hem d’estar disposants senzillament a donar la vida, seguint l’exemple de Jescucrist.
3. Viure la comunió
El tercer aspecte és viure la comunió. Jesús va indicar, com a signe distintiu dels seus deixebles, la profunda comunió en l’amor: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13, 35). De manera especial estem cridats a ser homes de comunió, oberts a tots, capaços de fer camí congregant en la unitat a tot el ramat que el Senyor ens ha confiat, ajudant a superar divisions, a reparar fractures, a suavitzar contrastos i incomprensions, a perdonar ofenses.
D’altra banda, més enllàde tancar-nos en les sagristies i els despatxos, haurem de sortir a buscar les ovelles que no són a la cleda. «Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat i també les he de guiar», diu Jesús. Perquè Déu vol que tots els homes se salvin, perquè Jesús vol que la seva salvació arribi a tota la humanitat. Es tracta d’un impuls missioner i universal que no podem ofegar ni minimitzar. No estem cridats a conformar un petit grup selecte i cultivat amb exclusivitat, es tracta de reunir a tots els pobles en un sol ramat, sota un sol pastor.
Caldrà seguir l’impuls de l’Esperit i caldran missatgers disposats a deixar-se la vida en la missió evangelitzadora. El mateix Esperit Sant és el principi d’unitat i de diversitat. L’Esperit que uneix els creients amb Crist i entre ells. Unifica l’Església en comunió i ministeri, la renova incessantment, la proveeix amb dons diversos tant jeràrquics com carismàtics. El Romà Pontífex en l’Església universal, cada Bisbe en cada Església particular, el prevere, el diaca, en definitiva, cada membre de l’Església, tots estem cridats a construir i preservar la unitat.
La unitat és la condició indispensable per a l’anunci de l’Evangeli de Jesucrist, per a la nostra acció pastoral. Si no vivim la unitat, no podem ser creïbles en la presentació del missatge cristià. Des d’aquest convenciment, des d’aquesta vivència profunda, hem de fer de cada parròquia, de cada comunitat cristiana, de cada comunitat religiosa, de la diòcesi sencera una casa i una escola de comunió. Siguem conscients de la responsabilitat de les nostres paraules, de les nostres actituds, de les nostres accions. Podem ser constructors d’unitat, de comunió eclesial, o podem crear divisió i fins i tot escandalitzar al poble cristià per la frivolitat dels nostres comentaris o per la maldat de les nostres crítiques i accions.
Final
Continuem la nostra celebració tot recordant que la vocació és un misteri inefable i particular que implica la relació que Déu estableix amb l’ésser humà en el profund del seu cor, i del que espera una resposta. El camí habitual en tota vocació és que el Senyor faci servir mediacions, persones que faciliten el procés i que propicien l’encontre. El prevere, el diaca fidel a la seva vocació, transmet l’alegria de servir el Crist, i convida a tots els cristians a respondre a la crida universal a la santedat.
En aquesta Jornada Mundial de pregària per les vocacions, demanem que en totes les parròquies i comunitats cristianes augmenti la sol·licitud per les vocacions i per la formació dels sacerdots. Preguem especialment per aquests quatre joves, Silvio, Carles, Javier i Sergio, que rebran el diaconat, perquè siguin fidels a la missió a la qual el Senyor els crida avui. Que us acompanyi Maria, que ella us ajudi i ens ajudi a tots a deixar-nos transformar interiorment per la gràcia de Déu. Només així podrem viure les actituds del Bon Pastor, que coneix, condueix i dóna la vida per les ovelles. Que així sigui.