Salutacions
Sigueu tots benvinguts a aquesta celebració de la Missa de la nostra festa major en la qual honorem especialment als patrons de la ciutat Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí.
Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, Sr. Arxiprest, preveres i diaques, religiosos i religioses. Una salutació ben cordial al Sr. Alcalde i als regidors de la Corporació Municipal; també als representants del bàsquet de la nostra ciutat, que porteu el penó de la ciutat i que enguany celebreu el vostre centenari. També saludem especialment a tots els fidels que us heu congregat en aquesta Santa Església Catedral. I finalment, una felicitació per la festa major a tots els ciutadans de Terrassa, als quals em sento especialment vinculat com a bisbe.
Quina és la missió de l’Església en el moment present?
Acabo d’arribar d’una peregrinació a Terra Santa que he fet amb capellans i seminaristes de Catalunya. Hem recorregut els llocs de la vida de Jesús. Els llocs de l’Encarnació, el Naixement, la vida oculta, la vida pública, la Passió, Mort i Resurrecció. I a cada un dels llocs visitats anàvem llegint i meditant els fragments de l’Evangeli que hi corresponien. A Cafarnaúm, en concret, vàrem llegir el fragment que ens presentava (cf. Mc 1, 29-39) una jornada en la vida de Jesús.
Després d’ensenyar a la sinagoga, Jesús s’acosta a la casa de Pere, i guareix la seva sogra, que era al llit amb febre, al vespre li porten tots els malalts i els posseïts; cura molts malalts i expulsa els dimonis. De bon matí es retira a un lloc apartat per pregar, després marxa a predicar el Regne a altres pobles i llogarets. La jornada de la vida de Jesús estava formada fonamentalment de tres elements: la predicació del Regne i la formació dels deixebles, la guarició dels malalts i la pregària. En la seva vida s’alternava la contemplació i l’acció, la predicació del Regne, la curació dels malalts i la trobada amb el Pare. Però el centre que unifica tota la seva existència, tot el seu ministeri, és la seva unió amb el Pare, perquè ell és un amb el Pare (cf. Jo 10,30).
L’Església participa de la missió de Jesús, i en l’exercici de la seva missió, comparteix les dificultats i les esperances de la humanitat, de la qual forma part, i la seva raó de ser és actuar com a ferment i com a ànima de la societat, que ha de ser renovada en Crist i transformada en família de Déu. L’Església celebra els misteris de la vida de Crist, forma a les persones segons els valors de l’Evangeli i manifesta l’amor de Déu enmig del món.
- Els misteris de la fe
En primer lloc, hem d’oferir a la societat actual el sentit de la transcendència: que l’home és capaç de l’encontre amb Déu i amb les altres persones; que no es pot reduir tot a viure centrat en si mateix, a l’acumulació de riquesa i al consum. Oferir el sentit de la transcendència vol dir anunciar a la gent el sentit de la vida, arrelada a la terra, en l’aventura de la història, però sempre transcendint vers l’horitzó suprem del Regne de Déu. En un món secularitzat que ens invita a mirar i a viure arran de terra, hem d’ajudar els nostres coetanis a aixecar la mirada, a mirar vers al cel i a aixecar el nivell dels seus horitzons vitals. Per això hem de ser testimonis de Déu i mestres de la fe.
Per això l’Església ha d’ensenyar a pregar, a viure la relació amb Déu i a recordar la veritat més profunda de l’ésser humà: que Déu l’ha creat i el manté en l’existència. És aquest el primer do rebut, des del primer moment l’home està cridat a la unió amb Déu, al diàleg amb Déu. Sense aquest diàleg que és la pregària, difícilment podem arribar a descobrir la veritat sobre nosaltres mateixos. Només trobem la identitat profunda des de l’encontre amb Déu. Només arribarem a la realització plena des de la vivència d’aquesta comunió de vida amb Ell. Per això és molt important que ajudem a viure una espiritualitat que integri tota la realitat humana des de la fe: la família i el treball, la formació i el compromís, el temps lliure i la diversió.
- La formació de les persones
Ens trobem en un moment històric de canvis ràpids i profunds i d’un relativisme creixent. En aquesta situació, hem de respondre a un desafiament cultural continuat i això requereix una sòlida formació. Per aquest motiu el cristià, a més de ser competent en el seu àmbit professional, ha d’assolir una formació integral i una síntesi entre fe, cultura i vida. El Beat Joan Pau II va posar de relleu la importància de la formació en l’exhortació apostòlica Christifideles laici, tot subratllant que l’objectiu fonamental de la formació dels laics és que arribin a descobrir la seva vocació i també la disponibilitat per a viure dita vocació en el compliment de la pròpia missió.
La formació ha d’enfortir les conviccions del cristià i ha d’alimentar la seva vida en Crist. En la trobada que el Sant Pare Benet XVI va mantenir l’estiu de l’any passat a l’Escorial amb professors universitaris joves, els exhortava a no conformar-se només amb la comunicació de continguts, els animava a portar a terme la seva tasca formativa tot despertant la set de veritat que els alumnes tenen en el més profund del seu cor, i tot alimentant l’anhel d’un gran ideal que abasti totes les dimensions humanes i les integri. Es tracta d’un camí vers la veritat completa que alhora comprometi l’ésser humà en la seva totalitat, un camí de la intel·ligència i de l’amor, de la raó i de la fe. Un camí que condueix a Jesucrist, camí, veritat i vida.
- Solidaritat amb el sofriment humà
En l’homilia del Via Crucis de la JMJ de Madrid, el Papa Benet XVI va demanar als joves que paressin atenció al sofriment humà: “Vosaltres que sou molt sensibles a la idea de compartir la vida amb els altres no passeu de llarg davant el sofriment humà, allí on Déu us espera perquè entregueu el millor de vosaltres mateixos, la vostra capacitat d’estimar i de compadir”. Avui més que mai han de viure aquella afirmació del Concili Vaticà II que manté tota l’actualitat: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot el dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor”.
No es tracta d’un compromís només en els moments de crisi o d’especial dificultat. La solidaritat i l’ajuda desinteressada al proïsme són l’exercici de l’amor per part de l’Església. Aquest amor ha de manifestar-se a nivell individual per part de cada creient, i també com acte de la comunitat, perquè l’Església ha de ser una comunitat d’amor. L’acció caritativa i social de l’Església no pot ser una simple organització d’ajuda al necessitat, per més eficient que sigui. En el fons, es tracta de l’experiència de l’amor de Déu que produeix una nova manera de viure com a persones i com a cristians, una generositat que neix de l’encontre amb Crist en la pròpia vida, que mou a ajudar als altres.
Per tot això, estimar, compadir, ajudar els germans necessitats forma part de l’essència de l’Església, de la seva naturalesa més pregona. L’amor de Déu conegut, cregut i viscut ens porta a compartir-ho tot amb els germans en l’Església i també ens porta a traspassar els confins de la mateixa Església per viure la universalitat de l’amor tot compartint la vida i els bens amb tots els necessitats. L’activitat de l’Església en tots els seus membres ha de ser expressió de l’amor de Déu. Un amor rebut, compartit i projectat, que busca el bé de l’Església i el bé de tota persona que trobem en el nostre camí.
Final
En moments de crisi, benvolguts germans i germanes ens cal refermar la fe, l’esperança i l’amor. L’Església i cada un dels seus membres han de viure les actituds de Jesús, i la seva missió educadora i també l’acció caritativa i social. A la visita pastoral que hem fet a les parròquies de la ciutat i l’arxiprestat, hem dedicat moltes hores a reunions amb grups petits i grans. Hem pogut constatar i confirmar la preocupació dels pares per l’educació dels infants i joves, dels seus fills; hem constatat el treball magnífic que es porta a terme amb el més pobres i necessitats. Aquesta és la missió de l’Església, el servei a les persones i a la societat en els diferents àmbits.
Fora bo que els homes i dones de bona voluntat, així com les diferents institucions i administracions que també estan al servei de les persones sumem esforços en aquest objectiu comú, tal i com fem habitualment. Si es posen pals a les rodes, al final els més pobres i dèbils són els més perjudicats. Si es facilita la col·laboració, podrem ajudar a mitigar més i millor el dolor dels desfavorits. En aquest sentit, voldria des d’aquí agraït el treball fet i encoratjar les parròquies, les conferències de Sant Vicenç de Paül i altres entitats a continuar la seva tasca. Recordem també institucions tant reconegudes a la nostra ciutat com són Càritas o la Fundació Busquets, per posar dos exemples ben significatius. El seu exemple parla per ell mateix, i demana de tots nosaltres un recolzament ben clar, més enllà de les legítimes opcions polítiques que han d’estar al servei del bé comú, i no d’interessos personals o partidistes.
Que els nostres patrons Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí ens ajudin a encertar en les decisions tots i cadascun de nosaltres, des dels nostres llocs que haurem de prendre al llarg del camí. Així sigui.