Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, en la missa d’acció de gràcies per la beatificació de 522 màrtirs del Segle XX a Espanya, a la Catedral de Terrassa el diumenge 20 d’octubre de 2013

Salutacions

 

Benvolguts sr. Bisbe Auxiliar; Vocari Episcopal, Secretari General i Canceller; preveres concelebrants; P. Bernabé Dalmau; P. Josep Maria Blanquet i altres religiosos de la Sagrada Família; diaques; membres de la vida consagrada; benvolguts tots, germanes i germans que participeu en aquesta celebració.

 

El proppassat diumenge 13 d’octubre, el cardenal Angelo Amato, en nom del Sant Pare, va presidir a Tarragona la beatificació de 522 màrtirs del Segle XX a Espanya. Avui celebrem aquesta Eucaristia d’acció de gràcies especialment pels qui tenen més vinculació amb la nostra diòcesi.

 

 

Litúrgia de la Paraula

 

L’Evangeli que hem escoltat ens presenta Jesús camí de Jerusalem ensenyant als apòstols la importància de perseverar en l’oració. En veritat, no és possible seguir la voluntat del Pare si no es viu en comunió profunda amb Ell a través de la pregària. És per això que recomana als seus deixebles que preguin sense defallir. Aleshores,  en la pregària contínua trobaran els fills de Déu la força que sosté el seu pelegrinatge en aquest món. És tan important és pregar sempre sense defallir que Jesucrist , de moltes maneres, ensenya als seus deixebles com han de mantenir-se fidels en la pregària. A l’Evangeli d’aquest diumenge ens proposa una paràbola, en aquesta línia,  per superar el desànim i mantenir la perseverança.

 

A la paràbola del jutge injust i de la vídua insistent, hi trobem algunes contraposicions significatives que ens ajuden a descobrir el poder de l’oració.  El primer contrast el trobem en els mateixos protagonistes del relat: per una banda, el jutge, revestit de poder , a qui correspon impartir justícia; d’altra banda, una vídua, desemparada en la societat d’aquella època. Als ulls del món el jutge és poderós, mentre que la vídua resta indefensa. La segona contraposició s’estableix entre la maldat del jutge, cruel amb les persones i impiu davant Déu, i la constància de la vídua que, a temps i fora de temps , persevera en la seva petició. Finalment es fa palès el resultat de la perseverança: tot i ser gran la maldat del jutge, és més gran encara la força de la súplica constant.

 

Al final de tot, la petició insistent supera les previsions. La vídua és enaltida per la tenacitat amb què demana justícia al jutge injust. I és que gràcies a la seva tenacitat, el jutge acaba fent-li justícia.  És tanta la força de l’oració perseverant, que la iniquitat i la impietat del jutge són vençudes per la insistència de la viuda que obté compassió i justícia.

 

El que Jesús ens recomana en la paràbola és no fer servir moltes paraules, sinó que siguem perseverants en la pregària. Si aquest jutge sense entranyes acaba fent justícia, ens podem imaginar quina misericòrdia  tindrà Déu amb els seus elegits, amb els seus fills. La paràbola conclou amb una invitació a la vigilància : l’oració perseverant i la fe van unides. És necessària és la certesa de la fe per mantenir l’esperança i perseverar en l’oració; és necessària  l’oració perseverant per sostenir la fe.

 

 

Una celebració de goig i acció de gràcies

 

Ens trobem reunits per donar gràcies a Déu per la Beatificació de cinc-cents vint i dos màrtirs d’Espanya, que vam celebrar el passat diumenge a Tarragona. “Per la fe, els màrtirs van entregar la seva vida com a testimoniatge de la veritat de l’evangeli, que els havia transformat i fet capaços d’arribar fins al do més gran de l’amor amb el perdó dels seus perseguidors” (Porta Fidei 13).

 

El martiri té lloc habitualment en circumstàncies tràgiques que porten a una mort violenta. En aquesta situació, el màrtir anteposa la confessió de la fe en Jesucrist al fet de conservar la pròpia vida. Respon a l’agressió amb la pregària, amb el lliurament de si mateix i amb el perdó. Perdonant als seus enemics i pregant pels que el persegueixen, fa visible el misteri de la fe i de l’amor que ha rebut i esdevé un signe d’esperança. La immolació del màrtir es transforma en ofrena davant Déu tot unint la seva sang a la de Crist sacrificat a la creu.

 

Al llarg del segle XX l’Església va donar al nostre país molts fruits de vida cristiana: congregacions i instituts religiosos dedicats a l’ensenyament i a diverses obres culturals i socials; també a l’assistència hospitalària i als més pobres i necessitats. Trobem també molts exemples de santedat, així com un elevat nombre de màrtirs bisbes, sacerdots, seminaristes, religiosos, religioses i fidels laics.  Aquestes vides ofertes en el martiri són un signe d’una vitalitat que brolla del seguiment radical de Crist i del seu evangeli.

 

En el moment de la mort , tots s’adreçaven als qui els mataven amb paraules de perdó. Lluny d’altres possibles connotacions, aquests màrtirs han estat proposats com a models al poble de Déu únicament per oferir les seves vides com a testimoni d’amor a Crist i amb la plena consciència de sentir-se membres de l’Església. Avui són per a nosaltres testimonis de fe, d’esperança ferma i d’un amor fins a l’extrem. La seva mort és una crida a superar divisions, a revitalitzar el nostre compromís eclesial i social, buscant sempre el bé comú, la pau i la concòrdia.

 

El nostre temps és també un temps de gràcia, una ocasió propícia per testimoniar i compartir amb els altres la joia de ser deixebles de Crist. En el nostre temps, els màrtirs ens ajuden amb el seu exemple i la seva intercessió perquè no ens deixem vèncer pel desànim o la confusió, perquè evitem la rutina, la mediocritat, les lamentacions estèrils i tota mena de justificacions .

 

Finalment, els màrtirs ens ensenyen amb la seva vida i amb el testimoni de la seva mort que l’autèntica felicitat es troba en viure amb intensitat la fe, en escoltar la Paraula del Senyor i posar-la en pràctica, en el lliurament generós en favor dels germans. Com a testimonis de Jesucrist al segle XXI, el servei més preciós que podem oferir avui als nostres coetanis és ajudar-los a trobar-se amb Crist , que és « el Camí, la Veritat i la Vida » , l’únic que pot saciar les més nobles aspiracions humanes .

 

Els nostres màrtirs

 

Avui voldria recordar especialment alguns màrtirs per la seva vinculació a la nostra diòcesi. En primer lloc, el Dr. Josep Guardiet i Pujol. L’any 1902 rebé l’ordenació sacerdotal a Barcelona. Va exercir com a vicari a les parròquies d’Ullastrell, Olesa de Montserrat i Argentona. Va ser nomenat regent de la parròquia de la Santíssima Trinitat de Sabadell. Del 1914 al 1916 fou ecònom de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa.

 

L’any 1917 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Pere de Rubí on desplegà una intensa activitat apostòlica i cultural. Quan esclatà la Guerra Civil (1936) refusà les possibilitats de marxar o d’amagar-se i va restar amb els fidels que tenia encomanats. El 21 de juliol fou detingut i el 3 d’agost del mateix any fou mort a la carretera de l’Arrabassada, en el lloc anomenat “El Pi Bessó”, del terme de Sant Cugat del Vallès. Les seves despulles reposen en un sepulcre a la parròquia de Sant Pere de Rubí.

 

El P. Jaume Puig i Mirosa, dels Fills de la Sagrada Família. Nascut a Terrassa, va ser batejat a la parròquia del Sant Esperit (1908).  Sacerdot i educador, era superior de la comunitat i director del col·legi Santa Maria de Blanes (Girona). L’antic alumne Sebastià Llorens l’acompanyava i el va voler protegir de les bales el captard del 30 de juliol de 1936: tots dos foren morts al bell mig del carrer a Blanes. Les restes del P. Jaume reposen al “panteó dels màrtirs” del Santuari de Sant Josep Manyanet, al barri de Sant Andreu de Barcelona. El seu acompanyant, Sebastià Llorens, seglar, ha estat inclòs en la Causa de Beatificació dels Fill de la Sagrada Família.

 

El P. Àngel M. Rodamilans i Canals, monjo de Montserrat. Nascut a Sabadell l’any 1874, fou batejat a la parròquia de la Puríssima Concepció d’aquella ciutat. Ingressà a l’Escolania de Montserrat. Estudià al Seminari de Barcelona i rebé l’ordenació sacerdotal l’any 1901. Exercí el ministeri a  la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell. L’any 1915 obtingué la plaça d’organista de la Parròquia del Sant Esperit de Terrassa. Ingressà posteriorment al Monestir de Montserrat  on va fer la professió monàstica. Deixà una àmplia composició musical. El 27 de juliol de 1936, fou mort al mig del carrer pel sol fet de ser  sacerdot. El seu cos reposa a la Cripta dels Màrtirs del Monestir i Santuari de Montserrat, amb els altres monjos companys de martiri.

 

Altres màrtirs també estan relacionats amb la diòcesi de Terrassa pel lloc del martiri o per raó del seu apostolat, tal com hem escoltat en la monició inicial.

 

Final

 

Déu vulgui que aquesta Beatificació susciti en nosaltres una forta crida a revifar la fe cristiana i intensificar la comunió eclesial, tot demanant al Senyor que la sang d’aquests màrtirs sigui llavor fecunda de nombroses i santes vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada, així com una constant invitació a les famílies perquè siguin exemple i escola del veritable amor.

 

 

Que la Mare de Déu, Reina dels Màrtirs, ens obtingui del seu diví Fill aquesta gràcia que ara, amb total confiança, posem en les seves mans de Mare. Amén