Sant Cugat del Vallès (22 de març de 2009)
Lectures del diumenge IV Quaresma, cicle B.
Salutacions
“Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.
Benvolguts preveres concelebrants, comunitat de Dominiques, germanes i germans presents aquí i els qui seguiu la celebració per televisió, benvolguts tots.
Litúrgia de la Paraula
L’Evangeli que acabem d’escoltar presenta una notícia feliç: Déu estima l’ésser humà, fins el punt de lliurar el seu Fill per la salvació de tots els qui creuen en ell. Jesús fa referència a aquell episodi del poble d’Israel en el desert, quan Moisès, seguint les instruccions de Déu, va enlairar la imatge d’una serp d’aram perquè els qui havien estat picats per les serps, en mirar-la salvessin la vida (Nm 21, 8-9). Doncs bé, aquest fet és com una imatge de Jesucrist que enlairat a la Creu salva la humanitat de tot mal. Les seves paraules arriben fins a nosaltres perquè ens dirigim amb una mirada de fe al Senyor elevat a la creu i el reconeguem com l’únic que pot guarir-nos de les nostres malalties i donar-nos vida eterna.
Déu estima infinitament l’ésser humà, i li fa un oferiment continu de vida i de salvació. Aquesta oferta universal de salvació té el seu origen en l’amor de Déu, que és etern, infinit i personal. L’objectiu d’aquest oferiment és la salvació universal, perquè el seu desig és que tots els homes se salvin. Ara bé, a aquest oferiment li correspon una resposta. L’ésser humà pot respondre a Déu amb la fe o amb el rebuig de la incredulitat, acceptant a Crist o resistint-se a la seva llum. La salvació ha de ser acollida per cadascun. Ell ha vingut a portar la llum, a il·luminar la nostra existència, perquè nosaltres puguem fer el camí en la transparència i en la veritat.
En l’evangeli de Joan els termes “veritat” i “mentida” signifiquen dues maneres de viure, una segons la voluntat de Déu i l’altre de manera contrària al voler de Déu. Viure en la veritat significa actuar amb fidelitat i transparència davant Déu, davant els altres i davant la pròpia consciència. Malgrat les nostres infidelitats, Déu manté inalterable la seva oferta d’amor, i sempre ens espera i ens dóna una altra oportunitat. L’amor de Déu ens precedeix i acompanya perquè Déu és Pare, Pare per damunt de tot.
En aquest quart diumenge de quaresma contemplem Crist enlairat en la creu, crucificat, que dóna la vida per amor a tots i a cadascun. Demanem al Senyor la gràcia de poder experimentar aquest amor. I que el fet de sentir-nos estimats per Déu ens faci persones obertes, positives, optimistes, plenes d’esperança, portadores i transmissores d ’aquesta Bona Notícia que sempre és actual: Déu ens estima i ens salva en Crist.
Dia del Seminari
Avui celebrem també el dia del Seminari. El lema d’enguany s’inspira en la figura de sant Pau, en sintonia amb l’any paulí que S. S. Benet XVI ha declarat per tota l’Església. El lema, inspirat en les seves pròpies paraules, és molt suggeridor “Apòstol per voler de Déu”.
Sant Pau acostumava a iniciar les seves cartes presentant-se com a Apòstol de Jesucrist per voler de Déu. I en altres moments es presenta com a apòstol per gràcia de Déu (cf. 1Co 15,9-10). Reconeix d’aquesta manera que és el Senyor qui té l’iniciativa, que és Déu qui el constitueix apòstol. Per tant, l’apostolat no és una tasca merament humana, sinó que brolla de la voluntat de Déu i requereix la col·laboració de les persones. Per això la vida de l’apòstol està constantment referida al Senyor, en qui troba el seu sentit, la seva fortalesa i la gràcia per dur a terme la missió encomanada.
L’apòstol és per damunt de tot un testimoni enviat. Testimoni es qui veu, qui escolta, qui experimenta. Ell ha vist el Senyor (cf. 1Co 9,1). Ell ha estat testimoni del Crist Ressuscitat, que viu, l’estima i opera en ell. Sabent-se escollit pel Senyor, respon amb la seva vida, que lliura totalment a la tasca encomanada: anunciar la Bona Nova de l’Evangeli amb la seva paraula i la seva vida per tot el món conegut, des de la vivència d’una unió amb Crist amb tanta intensitat que l’empeny a dir: “per a mi viure és Crist” (Flp 1,21); “ja no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi” (Ga 2,20).
Pau no actua per elecció pròpia, ni en virtut d’uns poders propis, sinó com a missatger de Crist. Les seves actituds es refereixen en primer lloc a qui l’envia, al Crist; en segon lloc, al missatge que li ha estat confiat; i per últim a aquells als qui és enviat. En tant que és un enviat, no s’anuncia a si mateix, sinó a qui l’envia. Anuncia el missatge del seu Senyor, amb fidelitat i coherència, independentment de si se’l vol escoltar o no. Per a complir la seva missió es veurà obligat a proposar, a exhortar, a motivar, i en altres ocasions a corregir, a redreçar, implicant- se sempre amb intensitat en el combat de la fe, combinant la mansuetud i la humilitat, amb la fermesa en les conviccions, sense caure mai en el desànim, i omplint de caritat la seva vida i la seva tasca.
Un dia, camí de Damasc, el Senyor ressuscitat va irrompre poderosament en la vida del jove Saule. Aquest encontre amb Crist li canvià radicalment la vida, li canvià el cor. Passà de ser perseguidor de cristians a ser el gran apòstol dels gentils i a fundar Esglésies per tot el món conegut. Des d’aquell moment res ni ningú fou capaç d’allunyar-lo de l’amor de Déu, de mitigar la plenitud afectiva amb que el Senyor omplia la seva vida. Des d’aquell moment, cap dificultat, cap penalitat ni sofriment reeixiren a prendre-li la veritable alegria de la seva total consagració al Crist. I ací i ara, dos mil anys després, el Senyor continua cridant, i fent-se present en el camí de molts joves per tal de canviar-los la vida, per tal d’omplir del tot el seu cor per mitjà d’un seguiment en totalitat de temps, de forces, i sobretot d’amor. Tant de bo que la seva resposta sigui tan valent i decidida com la de sant Pau.
Segurament algú pensarà que no manquen motius per caure en el desconcert i fins i tot en el desànim en comprovar que en el nostre occident ric es perd el sentit de Déu, així com també la fe, i ens trobem en una mena de sequera vocacional progressiva. Si ens costa de presentar el missatge de l’Evangeli, més difícil resulta encara fer una proposta vocacional. Però més enllà de les aparences i de les nostres constatacions, hem de tenir una certesa clara: la iniciativa és de Déu, i Déu continua cridant. En segon lloc, l’Església té capacitat de suscitar, acompanyar i ajudar a discernir a les persones en la resposta. En tercer lloc, calen testimonis de vida sacerdotal amb identitat clara i una vida exemplar.
La finalitat del treball vocacional amb infants i joves consisteix a propiciar el clima adequat perquè tinguin un encontre amb Crist, una experiència profunda de fe que doni una nova orientació a la seva existència. Una experiència que els dugui a cercar la perfecció que el Senyor els ofereix participant també en la vida de la comunitat i en el compromís en l’acció evangelitzadora de l’Església. Aquesta vocació a la santedat en el seguiment de Jesucrist s’especifica en diverses vocacions laïcals i d’especial consagració: ministeri sacerdotal, vida consagrada, vocació missionera i vocació matrimonial. Hem d’ajudar a descobrir a cada jove el camí concret pel qual el Senyor el crida, i aquí s’obre un apartat molt important perquè és en aquest itinerari de maduració de la fe que el jove pot descobrir la seva vocació sacerdotal.
La nostra tasca consistirà a sembrar, acompanyar el creixement i ajudar a discernir. Una sembra oportuna i confiada, abonada amb l’oració personal i amb l’oració de tota l’Església. Una sembra que comença pel testimoni de vida dels propis sacerdots, el testimoni que brota d’una vida de plenitud i goig en el Senyor, i per una proposta vocacional sense complexes ni reserves. Després vindrà l’acompanyament ple de paciència i de respecte. En aquest acompanyament procurarem que el jove vagi creixent en el coneixement de Déu, en la capacitat d’estimar i d’actuar en correspondència a l’amor rebut de Déu. Per últim, ajudar a discernir, a descobrir la voluntat de Déu en la vida de la persona concreta de tal manera que doni una resposta decidida.
Hem de confiar que l’amo del sembrat no permetrà que manquin a l’Església segadors per als seus camps. La iniciativa és seva, i és seu l’interès principal. Per part nostra cal que col·laborem amb encert. És molt important que ens impliquem tots: pastors, sacerdots, pares, catequistes, educadors, consagrats, tots units en oració profunda, amb dedicació generosa, amb imaginació i creativitat per al treball de promoció vocacional de tal manera que aquests joves a qui el Senyor segueix cridant a aquest ministeri descobreixin i valorin el do immens que suposa aquesta elecció en ordre a la santificació personal, a l’edificació de l’Església i a la transformació del món.
Que Maria, Mare i Mestra, ens guiï en el camí. Que el Senyor ens beneeixi amb abundants vocacions.