Homilia del nostre Bisbe a la Festa Major de Terrassa

Homilia a la Santa Església Catedral Basílica del Sant Esperit de Terrassa el dia 2 de juliol de 2017 en ocasió de la festa major de la ciutat

Un any més celebrem l’Eucaristia de Festa Major tot fent memòria dels patrons de la nostra ciutat: Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí. Una salutació ben cordial al Sr. Bisbe Auxiliar, al Sr. Rector de la parròquia del Sant Esperit, al Sr. Arxiprest, preveres, diaca, membres de la vida consagrada; al Sr. Alcalde i als Regidors de la Corporació Municipal; als responsables dels Cossos de seguretat; també als membres del Cor Montserrat, que porteu el penó de la ciutat, i altres entitats socials i culturals de la ciutat; als membres del Consell Interreligiós de Terrassa. Una salutació a tots vosaltres amb els millors desitjos per aquesta festa major.

Viure i celebrar la Festa Major

La festa major acostuma a ser un dels esdeveniments centrals en la vida d’una comunitat humana. Esdevé una ocasió de trobada al voltant d’uns escenaris comuns i afirma la seva identitat i la seva existència com a col·lectiu a partir d’uns referents simbòlics compartits: religiosos, socials, culturals  i històrics. Enguany a la nostra festa major s’incorpora un element nou que ha estat molt ben acceptat com és l’àliga, que incrementa el Bestiari de la ciutat, i que per cert, en la seva corona porta incrustades quatre pedres de les muntanyes de La Mola, Montserrat, Collserola i Montseny, que precisament marquen també els límits de la diòcesi de Terrassa, i s’homenatja el Cor Montserrat amb motiu del cinquantè aniversari de la seva creació, ambdós elements al servei de la cultura i la tradició pròpies de casa nostra.

La celebració de la festa major també ens ajuda a reflexionar sobre la relació existent entre la Comunitat política i l’Església. De fet el Compendi de la Doctrina Social de l’Església,  publicat l’any 2004 pel Pontifici Consell “Justícia i Pau” en tractar sobre aquesta qüestió ho resumeix en dos conceptes claus: autonomia i col·laboració. En primer lloc, autonomia perquè l’Església i la Comunitat Política són de naturalesa diferent tant per la seva configuració com per les seves finalitats. L’Església s’organitza amb formes concretes per a satisfer les necessitats espirituals dels seus fidels, mentre que les diverses comunitats polítiques generen relacions i institucions  al servei de tot allò que pertany al bé comú temporal. Aquesta ha de garantir a l’Església la llibertat religiosa i l’espai necessari per a la seva acció. L’Església, per la seva banda, respecta la legítima autonomia de l’orde polític democràtic i no s’ha d’identificar amb cap programa polític, encara que pot fer una valoració de les seves implicacions morals i religioses.

Ara bé, la recíproca autonomia no comporta una separació que exclogui la col·laboració, perquè ambdues institucions busquen el bé comú i estan al servei de les mateixes persones per a facilitar-les el ple exercici dels seus drets com a ciutadans i com a fidels cristians i també un correcte compliment dels seus deures. I tot això fer-ho amb una veritable actitud de servei, inspirant-nos en l’exemple de Jesucrist.  Una col·laboració que pot abastar diferents camps d’actuació, com l’atenció a les persones més necessitades i vulnerables de la societat, l’acolliment d’immigrants que han de fugir de llurs països per falta de condicions per a viure dignament, el treball en la formació i educació de les noves generacions per tal d’esdevenir bons ciutadans compromesos amb el bé comú, la transmissió de la cultura i les tradicions que ens ha format com a persones i de la qual és també expressió la Festa Major amb la participació mútua en actes i esdeveniments.

Des de la mirada al nostre món

La nostra mirada però cada vegada és més global i ampla, perquè ens trobem en un moment històric de profundes transformacions, una cruïlla que presenta noves situacions i ofereix reptes i oportunitats noves. En primer lloc, el fenomen migratori i les situacions de pobresa no superades encara. El fenomen migratori s'ha d'entendre en un context internacional de globalització, en el marc d'un liberalisme incontrolat que provoca cada vegada més diferències entre països rics i pobres.

En segon lloc, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que  influeixen poderosament en les persones i en les cultures. El seu impacte és incalculable sobre la configuració mental de les persones així com en les actituds interiors. Segurament s'han convertit en el principal mitjà no només informatiu sinó fins i tot formatiu. Són instruments que poden trencar la passivitat dels usuaris i fomentar la interactivitat i la capacitat crítica; però també poden portar a l'individualisme i a la superficialitat.

En tercer lloc una cultura dominant, relativista i subjectivista en la qual no hi ha valors absoluts ni pot haver judicis universals i estables. Tot és relatiu, en funció de la percepció subjectiva de cadascú i dels interessos de les grans institucions i grups socials. En conseqüència, es fan molt difícils els compromisos estables i la vivència de la fe. La consciència moral queda en mans de l'home, sense referència a Déu. La norma suprema del comportament és el consens social.

Com a conseqüència, es produeix també un empobriment espiritual i de sentit. L'oblit de Déu influeix en el tarannà personal i en el comportament moral i social de l'individu. Un indicador del buit existencial és l'avorriment, el no saber què fer amb el temps lliure, el no ser capaços d'omplir amb sentit la nostra vida tot i disposar de més mitjans i possibilitats que mai. Ni l'acumulació de riqueses ni el consumisme vertiginós ompliran aquest buit profund.

Amb conviccions profundes

La Paraula de Déu il·lumina la nostra existència i ens ajuda a reflexionar davant la situació actual per tal de trobar les línies de força per continuar la nostra missió. A l’evangeli de Sant Marc que ens ha estat proclamat avui hem escoltat dues paràboles de Jesús  que formen part de les anomenades paràboles de creixement, amb les quals el Senyor convida els seus oients a contemplar la realitat amb una perspectiva més ampla, amb la perspectiva de Déu, que com a bon sembrador escampa la llavor perquè vagi creixent enmig del món.

Les dificultats formen part de la nostra vida. Cada problema te la seva solució, i és qüestió de trobar-la, perquè les dificultats i problemes de camí són oportunitats de superació i de creixement. La paciència activa ens ajuda a fer front a les situacions, als problemes, a viure atents a la realitat, a superar les pors. La paràbola de la llavor que creix tota sola ens ensenya que hem d’adaptar-nos al ritme que la vida segueix. Per la seva banda la paràbola del gra de mostassa ens presenta un creixement continuat a partir de petites realitats que necessiten acompanyament i ajut per tal d’esdevenir grans projectes. La paciència activa no és resignació; ben al contrari, és perseverança, fortalesa,  mantenir-se i lluitar tot i que no es pugui constatar el creixement o un resultat immediat. Ja arribarà el fruit. Talment com fa vint- i- cinc anys la nostra ciutat s’obrí al món tot acollint una subseu de les olimpíades de Barcelona o com s’ha pogut reduir el nombre d’aturats a la nostra ciutat en aquest darrer any.

Permeteu-me, per acabar, tres recomanacions adients per a la nostra salut espiritual i corporal. En primer lloc una vida de fe consistent, ferma, arrelada sòlidament en Déu, i que va més enllà de les sensacions i el sentimentalisme. En segon lloc, una formació seriosa, aprofundida,  que ens ajudi a ser crítics amb el que rebem i a discernir a cada moment el que Déu ens demana; una formació de la consciència moral que ens faci valorar la dignitat de la persona i el compromís per la seva promoció autèntica. I en tercer lloc la vivència de la misericòrdia,  de la que el Papa Francesc ens recorda que no hem de tancar les portes mai, i que ens fa donar-nos al servei dels altres, especialment dels més necessitats.

Final

Sant Pere, Sant Cristòfol i Sant Valentí esmerçaren llurs vides en la predicació de l’evangeli, en l’anunci de la bona nova que salva i redimeix l’ésser humà i contribueix a la millora de la vida de les persones.  Ells ho feren en un context no gens fàcil, amb la convicció profunda de complir la voluntat de Déu. Ells són els nostres protectors. Que nosaltres continuem treballant pel bé comú, tot col.laborant a crear una societat més justa, més humana. Així sigui.