1. Introducció
Jesús comença el seu ministeri convidant un grup de persones per a constituir una fraternitat que comparteixi un projecte de vida i que visqui en comú. El clima que ha de regnar és el de la fraternitat. La recomanació suprema del Mestre és l'amor: "Un manament nou us dono: estimeu-vos mútuament. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres" (Jn 13,34).
Jesús és el Bon Pastor que congrega les ovelles. És el cep autèntic (cf. Jn 15) al qual estem unides les sarments i del qual rebem la vida. Pau ens presentarà Jesús com el cap de l'Església, que és el seu cos místic. Jesús crea un moviment comunitari entorn seu, una comunitat fraterna. Aquesta va ser una característica que diferenciava les primeres comunitats cristianes. Aquesta vivència de fraternitat i d'amor suscitava l'admiració dels seus contemporanis.
El Concili Vaticà II defineix l'Església com a Sagrament de la unitat entre els homes (LG 1). La missió de l'Església és fer que tots els homes aconsegueixin la unitat completa en el Crist. Les comunitats cristianes han estat constituïdes pel Senyor per ser sagrament que realitza la reconciliació, sobretot amb el testimoniatge de fraternitat.
2. Fonamentar sobre roca (Cf. Mt 7, 24-27)
Benvolguts germans, estem de festa i d'enhorabona! Fa un any que el Sant Pare Joan Pau II va erigir i constituir la nova diòcesi de Terrassa. En aquest camí compartit, en aquesta nova Església local que formem tots, hem de viure i treballar, hem de construir la nostra diòcesi com a homes i dones prudents que fonamenten la casa diocesana sobre roca. D'aquesta forma, si venen pluges, creixen les riuades o els vents envesteixen contra aquesta casa, res no la fa caure, perquè té els fonaments sobre la roca. Per la nostra part haurem de procedir amb prudència i humilitat en aquesta construcció, amb saviesa i intel·ligència pràctica per assolir la finalitat proposada. Sobretot haurem d'encertar a l'hora d'anar fonamentant la casa diocesana.
La comunitat diocesana està formada per comunitats parroquials, per comunitats cristianes, i per comunitats de vida consagrada i societats de vida apostòlica. Com a comunitats cristianes i com a diòcesi tenim com a model de referència les primeres comunitats de l'Església, i les Esglésies locals naixents tal com el llibre dels Actes dels Apòstols ens va presentant. Aquí trobem els models i els paradigmes. Aquí ens inspirem a l'hora de construir la nostra comunió i la nostra missió. Permeteu-me recordar alguns elements:
Jesús ressuscitat és el nostre fonament
La presència de Jesús constitueix el punt de fonament i unificació de la comunitat de Jerusalem i de totes les Esglésies locals. Han cregut i han experimentat la promesa del Mestre: "Jo estaré amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món" (Mt 28,20).
Per a nosaltres, la unió comunitària i la unió diocesana és comú- unió en Crist. Sant Pau va edificant les comunitats sobre l'únic fonament segur: Crist. Ell és la pedra clau que sosté tot l'edifici de l'Església. Si no se li dóna la centralitat que li correspon, poden sorgir altres centres d'interès, protagonismes personals i conflictes que trencaran la unitat i dificultaran la missió.
La fonamentació en Crist des de la unió amb Ell, fonamenta i enriqueix la unitat amb els germans. Hi ha un enriquiment mutu entre la unió amb Crist i la comunió amb els germans. La unió amb Crist ha de fer créixer la comunió amb els germans i viceversa.
L'Esperit Sant és el principi que ens dinamitza
A partir de Pentecosta, l'Esperit és el principi dinàmic, l'ànima de la comunitat. L'Esperit suscita en cada deixeble i en la comunitat diocesana les mateixes actituds que van animar la vida del Mestre: l'esperit filial i, en conseqüència, l'esperit fratern; l'actitud de llibertat pròpia dels fills de Déu. És l'Esperit qui crea la unitat, el qui fa de tots els membres un sol cor i una sola ànima.
La construcció de la nostra diòcesi és do de Déu i és tasca de tots. Erigida i constituïda canònicament pel Sant Pare, ha de ser una edificació vital en la qual tots hi prenem part perquè arribi a ser paradigma del què l'Església i el món d'avui necessiten. No falten dificultats i no exagero massa dient què és com un miracle que només l'Esperit de Jesús pot realitzar. És tasca nostra, una tasca que haurem de portar a terme generosament, però és sobretot un do que hem de demanar al Pare cada dia.
Maria és
El llibre dels Fets dels Apòstols explica com es trobaven per la pregària. Amb ells pregava Maria,
Mare i Mestra en el camí del seguiment de Jesucrist, ella que es va entregar plenament a la voluntat de Déu, que va acompanyar el Senyor en el seu camí per la terra, fins a la creu, també al Senyor ressuscitat.
Ella acompanya als Apòstols en els inicis de l' Església, els aplega, els uneix com a família, els compacta en la comunió de fe i amor. També per a la nostra família diocesana és cohesió, unitat, fonament, esperança segura en el nostre pelegrinatge diocesà i consol en tot moment.
3. Un sol cor i una sola ànima (Act. 4, 32-35)
Hem escoltat a la lectura dels Fets dels Apòstols que "la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima". Era l'Església naixent a Jerusalem. Aquesta ha de ser també una característica de la multitud dels creients de la diòcesi de Terrassa, que aplega els germans de totes les poblacions del Vallès Oriental i de l'Occidental. Un sol cor i una sola ànima. Una multitud de germans que viu la seva existència des de la perspectiva de la fe, que accepta a Crist com a referència del seu estil de vida. Compartim en primer lloc la fe. Una fe que ens ha de portar a la conversió, i que és el factor decisiu de la nostra vida.
"Eren constants a escoltar l'ensenyament dels Apòstols" (Ac 2, 42). Els primers cristians eren "constants en l'ensenyament dels apòstols" seguint l'exemple de Maria. Ella és model, figura i imatge de l'Església (Cf. LG 63). Ella "conservava tots aquests esdeveniments, confrontant-los en el seu cor" (Lc 2,19).
"Perseveraven en la pregària" (Ac 2,44). Lluc ens presenta la comunitat de Jerusalem i les altres comunitats com a comunitats que estimen, comunitats que anuncien i com a comunitats que preguen. Eren constants en la pregària. Pregària i celebració engloben tota la vida. Es dóna una interacció entre oració i comunitat. La comunitat fa pregària i la pregària fa comunitat. La fraternitat suposa l'experiència de la paternitat divina viscuda en la pregària. Els germans només es descobreixen com a tals en la mesura que es reconeixen com a fills del mateix Pare. La fidelitat a la pregària o l'abandonament de la pregària defineixen la vitalitat o la decadència d'una comunitat i d'una diòcesi.
"Eren constants en la fracció del pa" (Ac 2,42). Estem celebrant l'Any de l'Eucaristia. L'Eucaristia era el centre de les primeres comunitats cristianes i ha de ser el centre de la nostra diòcesi. L'Eucaristia celebra un esdeveniment actual: el misteri pasqual de Crist actualitzat en cada comunitat. Ara bé, si no es comparteix res, si no es posa res en comú, si les relacions no són precisament de fraternitat, ¿quin sentit tindria fer uns gestos litúrgics que expressen precisament aquestes realitats? Perquè l'Eucaristia sigui autèntica ha d'eucaristitzar tota la nostra vida. La celebració no només uneix els qui en participen mentre en participen. Suposa una transformació que es projecta a tota la vida. L'Eucaristia és la culminació d'un procés d'agermanament. És el moment més dens i vivificant en la vida de la comunitat.
"Ho tenien tot en comú" (Ac 2,44). La vida de fraternitat entorn del Senyor ressuscitat s'ha d'expressar en una comunió total que ha d'arribar fins a la posada en comú dels béns materials. El manament d'estimar-se com Jesús ens ha estimat va més enllà de la pura almoina. Qui estima viu la necessitat del germà com a pròpia, des de la consciència que els béns no estan reservats a si mateix sinó que han d'estar a disposició de qui ho necessiti. La vivència de l'amor en família i en l fraternitat no permet que uns germans visquin en l'abundància mentre altres passen necessitat.
Compartir no només amb els membres de la comunitat, sinó també amb els pobres i necessitats que coneguem. Aquest ha de ser un distintiu de la nostra diòcesi terrassenca.
4. Final
Avui celebrem el nostre primer any com a Diòcesi de Terrassa. Gràcies a Déu i gràcies a tots pel treball realitzat. Tots plegats hem treballat intensament i el Senyor ens ha beneit amb un fruit abundant malgrat les mancances i dificultats. Que el Senyor ens ajudi a continuar fonamentant la vida de la diòcesi en Crist ressuscitat i en la força de l'Esperit Sant que ens envia. Que visquem la comunió i la corresponsabilitat fraternes, que compartim el pa de l'Eucaristia i els bens materials. Que mantinguem la unitat en l'ensenyament dels Pastors i la pregària. Que siguem missatgers d'esperança i de pau. Que així sigui.