Homilia en l’ordenació sacerdotal de Mn. Ricard Casadesús i Mn. Xavier Sanchiz a la Catedral de Terrassa el dia 20 de desembre de 2009.

Introducció 

Benvolguts Srs. Vicari General i Rector del Seminari; benvolgut Sr. Secretari General i Canceller, preveres, religiosos i diaques. Benvolguts Mn. Ricard i Mn. Xavier, pares i familiars d’ ambdós; benvolguts tots, germanes i germans en Crist presents avui en aquesta celebració tan significativa i tan joiosa en l’esperança.

A la Litúrgia de la Paraula hem escoltat a la primera lectura el profeta Miquees contemplant la mare del Messies: d’ella naixerà a la ciutat de Betlem aquell qui ha de ser el Pastor de la Pau. L’Evangeli ens ha actualitzat el relat de la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet. Tot just abans d’emprendre el camí, la Verge havia acceptat a Natzaret la seva vocació i missió de maternitat responent a l’àngel: «Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules». La Carta als Hebreus presenta l’actitud fonamental de Crist en l’Encarnació: realitzar la voluntat del Pare, lliurant-se per la salvació del món. La ofrena sacerdotal del sacrifici de si mateix, posat a les mans del Pare per la salvació del món 

1. Feliç tu que has cregut

La salutació  d’Isabel a la Mare de Déu té una gran bellesa i profunditat, i arriba a la culminació en les seves paraules finals, que són una afirmació categòrica: Feliç la que ha cregut que es compliria allò que el Senyor li ha fet saber! (cf. Lc 1, 45). Certament, Maria ha estat constituïda plena de gràcia per Déu i ella correspon amb la fe, amb una entrega confiada i generosa. En la fe acull l’anunci de l’àngel i dóna una resposta confiada al pla de Déu. Per mitjà de la fe es confia a Déu sense reserves i es consagra totalment a la Persona i a l’obra del seu Fill. Elisabet l’anomena feliç i benaurada per haver cregut.

Les paraules d’Elisabet s’apliquen al moment transcendental de l’Anunciació i també a tot el camí de fe de Maria. Aquest moment i els anys que li seguiran són com una desinstal·lació, un èxode, un posar-se en camí; són una experiència profunda de pobresa, de confiança absoluta en Déu, en totalitat i radicalitat, perquè ella ha cregut que per a Déu, certament, no hi ha res impossible. D’aquí la felicitació que rep de la seva cosina Elisabet: «¡Feliç tu, que has cregut!» (Lc 1, 45). Aquesta és la primera benaurança esmentada a l’Evangeli.

El Sant Pare Joan Pau II, declarat ahir Venerable pel Sant Pare Benet XVI, ens deia a la  Carta Encíclica Redemptoris Mater (cf. n. 14), que creure vol dir ‘abandonar-se’ en la veritat mateixa de la Paraula del Déu vivent, sabent i reconeixent humilment que els designis de Déu són insondables, i els seus camins són impenetrables (cf. Rom 11, 33). Maria s’ha trobat, podem dir, al centre mateix d’aquells «inescrutables camins» i dels «insondables designis» de Déu, i es conforma a ells en la penombra de la fe, acceptant plenament i amb un cor obert tot el que està disposat en la voluntat de Déu.

L’obediència de la fe de Maria arriba a la seva culminació quan Jesús mor a la creu. Ella s’uneix al sacrifici del seu Fill i manté fidelment la unió amb Ell. Ara bé, la resposta de Maria en el moment de l’Anunciació «sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules» ha propiciat la realització del misteri diví, del pla de Déu. A la segona lectura que hem escoltat trobem una consonància plena en les paraules del Fill, Jesucrist, que diu al Pare: «No voleu oblacions ni sacrificis però m’heu format un cos (...) Per això us dic: (...) Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat» (Hb 10, 5-7). 

2. Aquí em teniu: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat

La segona lectura és un fragment de la Carta als Hebreus. Aquesta carta proclama el Crist com a sacerdot sant, misericordiós i digne de crèdit (cf. 2, 17; 7, 26). Jesucrist duu a terme la seva acció salvadora com a sacerdot. Com a sacerdot ell és mitjancer d’una aliança nova i s’ha convertit en font de salvació eterna per als homes, els seus germans. El moment culminant d’aquest sacerdoci és el seu propi sacrifici, misteri que inclou a la vegada sofriment, mort, resurrecció, ascensió i intercessió.

La carta descriu un greu perill per a la vida de fe i per la identitat del cristià d’aquella època i de totes les èpoques, tant a nivell personal com comunitari: es tracta de caure en el cansament i en l’apatia. Un cansament que no és conseqüència del treball o de les dificultats de la vida, sinó que està produït per la pèrdua del que és essencial del misteri cristià, de la seva realitat més profunda, la seva esperança i també les seves exigències. En aquesta carta es reflecteixen adequadament les temptacions i perills per a nosaltres i per a les comunitats cristianes actuals, perquè descriu les nostres vivències i problemes amb gran profunditat i humanitat.

Davant les temptacions d’acomodació, de lassitud i de deserció, així com davant l’hostilitat del món i les persecucions, la carta proposa aprofundir en la fe primera i assolir d’aquesta manera la salvació que ens ofereix Jesús. Es tracta de viure amb intensitat i constància una esperança i una fe que ens condueixen fins a l’interior del misteri, fins a la comunió amb Déu. El contingut essencial de la carta està centrat en la Persona de Jesucrist, sacerdot sant i misericordiós, que amb la seva passió, mort i resurrecció ens ha salvat i ha instaurat la nova aliança. Només Ell ens ha salvat amb la seva obediència al Pare.

La resposta coherent per part del deixeble serà aleshores viure amb intensitat i constància la fe i l’esperança, sobretot en els temps de dificultat i de prova. Ens ajuda en aquest camí l’exemple d’alguns personatges de l’Antic Testament com Abraham i Moisès, que des de la seva fe van suportant els patiments i vencent les dificultats que comporta la fidelitat a Déu. Especialment ens ajudarà l’exemple de Maria, que roman plena de fermesa vora la creu de Jesús, en un moment de dolor immens. La fe de Maria, que al llarg de tota la seva existència es va anar refermant i va la fer romandre incommovible fins al final. 

3. Any Sacerdotal

«Aquí em teniu: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Jesucrist posa a disposició del Pare tot el seu ésser i obrar, amb generositat, fins a l’extrem. Fa una ofrena sacerdotal de si mateix per la salvació del món. Aquestes paraules, que resumeixen l’actitud constant de Jesucrist cercant la voluntat del Pare, concorden a la perfecció amb la resposta de Maria a l’àngel, tal com expressàvem abans: «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Benvolguts Xavier i Ricard, El Sant Pare Benet XVI ha declarat un «Any Sacerdotal» amb la finalitat de «contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoniatge evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu». Vosaltres rebreu l’ordenació sacerdotal al bell mig de la celebració d’aquest jubileu. Demanem al Senyor per vosaltres la gràcia de superar tota temptació de cansament, d’acomodació i de desànim; que supereu les proves i els sofriments; que exerciu amb fermesa el vostre ministeri, que tingueu sempre clara la vostra identitat sacerdotal, que experimenteu l’alegria del sacerdoci.

Demanem al Senyor que en la vostra vida de preveres cerqueu complir sempre la voluntat de Déu i que ho feu amb fermesa. En el llibre dels Fets dels Apòstols es descriu que Pere, Joan i els altres apòstols, i més tard també Pau, «proclamaven amb valentia la paraula de Déu» (4, 31). La paraula grega que s’utilitza és parresia, que es tradueix com «predicar amb valentia». El significat d’aquesta paraula es refereix sobretot a la llibertat en el parlar, amb valentia i sense ambigüitats. Aquesta és una característica essencial en la missió evangelitzadora que ens ajuda a comprendre la missió de l’Església: parlar amb coratge, amb llibertat i sense por.

Aquesta actitud té una particular importància en l’actualitat per l’exercici del ministeri sacerdotal. Parresia per expressar-vos amb valentia i llibertat d’esperit més enllà del que és políticament correcte; per viure entregats generosament al servei de la veritat i del bé, per viure amb fermesa i naturalitat la vostra identitat sacerdotal. Sereu consagrats per la unció de l’Esperit Sant i enviats per a ser instruments vius del Crist al servei de l’edificació de l’Església per a la salvació del món. El Senyor us envia a predicar la Bona Nova. No tingueu por. Estigueu sempre disponibles per a Déu i per als altres, amb un tarannà senzill i acollidor, amb un cor obert i alegre, amb una paraula d’esperança i de consol. 
 

Final

Benvolguts Xavier i Ricard. Jesús va cridar i va constituir dotze «perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3, 14). Ell segueix cridant al llarg de la història homes concrets perquè participin de la seva sagrada missió, i d’aquest grup d’escollits formeu part vosaltres. Heu estat cridats per estar amb el Crist, per viure en amistat profunda amb ell, i per viure pobres, castos i cèlibes, com ell. Seguint l’exemple de qui essent ric, s’ha fet pobre per amor; seguint l’exemple de qui va escollir ser cèlibe pel Regne del cel; seguint el Crist obedient, que sempre cerca complir la voluntat del Pare.

Aquest ha de ser un any important per a la nostra diòcesi i per tota l’ Església. Un any de pregària, de reflexió i de treball en la pastoral vocacional. El Senyor vol la santificació dels qui ja hem consagrat la vida en el sacerdoci i en els que s’estan preparant. Més enllà de les dificultats recordem una vegada més que la iniciativa és seva, i que com a Església diocesana, tenim capacitat de suscitar, acompanyar i ajudar les persones en el discerniment de la resposta. Demanem que els joves estiguin oberts al projecte que Déu té per a ells i siguin receptius a la seva crida.

Maria, Font de la Salut, Mare dels sacerdots, estrella de la nova evangelització és la Mare i mestra que ens guiarà en el camí; ella serà el consol, l’esperança i la causa de la nostra alegria.