Homilia en la missa exequial en sufragi de Mn. Daniel Monserdà Tintó

Parròquia de sant Fost de sant Fost de Campcentelles 16 d’octubre de 2015

Lectures: Rom 14; Salm 22;  Llc 12, 35-40.

Jesús ens convida a viure "amb el cos cenyit i els llums encesos", tot esperant la seva vinguda. Es refereix a la darrera vinguda, en glòria i majestat, al final de la història, i també a la nostra mort, el moment decisiu per excel·lència per a cadascun de nosaltres.

Benvolguts preveres concelebrants,  familiars de Mn. Daniel,  autoritats presents, fidels de les parròquies de Sant Fost  i de diferents indrets de la nostra província eclesiàstica, benvinguts sigueu tots, germanes i germans.

Vigilància activa i esperançada

“Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos”. Jesús ens ensenya que la nostra fe ha de ser activa i vigilant. És l'actitud dels servents que esperen que torni el seu amo. Amb una altra imatge ens parlarà també de l’administrador que ha d'estar preparat per donar comptes de la seva gestió a qualsevol moment.

Vivim en la nostra societat una mena d’absolutització del present, que trenca l'equilibri dels tres temps de l'ésser humà: el passat, el present i el futur. Sembla que per a molts dels nostres contemporanis no interessa massa el passat ni tampoc preocupa el futur. És com si només tingués valor el present, del qual cal gaudir seguint un ritme de vida frenètic. Aquest estil de vida dificulta la referència a la tradició i  incapacita per mantenir una memòria portadora de sentit per al present i d'orientació per al futur.

Jesús ens recorda que hem d’estar a punt. Hem de vigilar, tenir els llums encesos per a l’encontre amb el Senyor, perquè no sabem ni el dia ni l’hora. Cal tenir la mirada posada en els béns de dalt, no deixar-se enlluernar pels atractius d'aquest món, que és lloc de pas, camí i no meta final. Hem de ser conscients que la nostra estada aquí a la terra no és definitiva, tot i que l’hem de viure amb intensitat i compromesos en la construcció del Regne de Déu, per conformar el món a la seva voluntat.

Es tracta d’una vigilància activa i esperançada. Vigilar és viure atents, és saber prioritzar, tot donant importància i relleu a les realitats que la tenen de debò. Som pelegrins que van fent via. No ens desentenem dels problemes del món, ans al contrari, lluitem per a resoldre’ls. Però a la vegada som conscients que el nostre destí definitiu és la Casa del Pare.

Les Sagrades Escriptures ens exhorten en moltes ocasions a viure en aquesta vigilància activa. És l'actitud del que sap que el Senyor tornarà i voldrà constatar en nosaltres els fruits del seu amor. La fe, l’esperança, l’amor, són els dons fonamentals que ningú pot deixar de fer fructificar. També les altres virtuts i talents que el Senyor ens ha donat perquè els posem al servei dels germans. Podem dir que Mn. Daniel ha estat un servent fidel, al qual l'amo, ha trobat preparat i amb els llums encesos. La llum del seu servei al ramat encomanat, del seu testimoni de l'Evangeli, del seu treball generós, de la seva fidelitat a Crist.

Al servei de l’Església i del món

Mn. Daniel va néixer a Mollet del Vallès, el 21 de juliol de 1927. Ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona i fou ordenat prevere el 4 de març de 1951.

Va exercir primer com a vicari a Cornellà de Llobregat el 1951. L’any 1952 va ser nomenat capellà de les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu a la casa-noviciat d’Horta. L’any 1955 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Pau de La Guàrdia (El Bruc) i l’any 1960 regent i després rector de la parròquia de Sant Fost de Campsentelles. L’any 1961 començà a exercir de professor de religió al col·legi de les Carmelites de la Caritat de Vedruna a Sabadell. També va ser confessor al Seminari Menor de Santa Maria de Montalegre.

Amb la creació de la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004 hi quedà incardinat i es jubilà l’any 2010, passant a residir a la Residència de Sant Josep Oriol a Barcelona, on va morir ahir.

Acomiadem un germà que ha acomplert la seva etapa aquí a la terra. El Senyor ens diu que “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dóna molt de fruit”. Podem dir que Mn. Daniel va ser dipositat per donar la seva vida en el solc d’aquesta parròquia, d’aquest poble, i la va donar sense reserves. El Senyor ens diu també que qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per ell, la retrobarà.  Caure en terra i morir a sí mateix per amor als altres és el camí per donar un fruit abundant, per viure amb fermesa i intensitat i per assolir la vida eterna.

Hem de deixar que el Senyor vagi transformant la nostra vida per arribar a la maduresa cristiana a través d’un pelegrinatge de fe que s’inicia en el baptisme i en el cas del prevere, també es viu per la configuració amb Jesucrist Bon Pastor. Mn. Daniel ho ha viscut així, amb fidelitat. El passat 12 d’octubre es van acomplir 65 anys de la seva arribada a sant Fost. Era un home espiritual i pietós, devot de la Mare de Déu; auster, acollidor i caritatiu; un rector encarnat a la parròquia i al poble, servidor de la feligresia i de la ciutadania, com a pare de tots; amb un profund sentit diocesà; que va acompanyar el creixement del poble i va treballar molt amb el centre parroquial. Encara als últims anys es preocupava per construir un lloc de culte als barris nous. Sempre va ser molt respectuós amb els bisbes i a més els estimava. Fa uns dies, el passat dimarts 6, vaig a anar a la Residència sant Josep Oriol a ver una conferència sobre els primers 10 anys de vida de la diòcesi de Terrassa, i ell estava allà, a primera fila, gaudint dels fruits i de la vida d’un camí que ell mateix havia compartit.

Vers la contemplació del Senyor

La Eucaristia ens ajuda a viure aquest lliurament al Senyor i als germans, amb la mirada posada en la casa del Pare, el nostre destí definitiu. Ens dóna la força per portar a terme aquest pelegrinatge. Amb aquesta celebració encomanem el nostre germà al Senyor amb la confiança que sant Pau expressava als cristians de Roma: “Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor...” (Rm 14, 7-8). No som el resultat d’una evolució cega, no estem aquí sense saber d’on venim ni cap a on anem; ben al contrari, som el fruit d’un designi d’amor de Déu. Per això, malgrat el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat, tenim el convenciment profund que la nostra vida està en mans del Senyor i que la nostra mort no és una separació definitiva, sinó  un traspàs a la casa del Pare.

Celebrem l'Eucaristia en sufragi de Mn. Daniel. L’Eucaristia, que ell va celebrar al llarg de més de 64 anys, 50 anys en aquest mateix altar. Actualitzem el misteri pasqual del Senyor per la salvació del món. Què des de la casa del Pare intercedeixi per nosaltres perquè com a família diocesana caminem sense por, per camins segurs, sempre per amor del Senyor. Descansi en pau.