Homilia en les ordenacions del 20 de novembre de 2016

Homilia de Mons. Josep Àngel Saiz Meneses en l’ordenació presbiteral dels mossens Ruben García, Eduard Martínez i Eduardo Pire

Catedral de Terrassa, 20 de novembre de 2016, a les 6 de la tarda Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el Món, cicle C

Salutacions

Benvolguts germans en l’Episcopat, preveres i diaques de la nostra diòcesi i de les diòcesis germanes; seminaristes, membres de la vida consagrada; benvolguts fidels provinents de diferents parròquies; especialment benvolguts: Eduard, Rubén, Eduardo i els vostres familiars presents. Benvolguts  tots, germanes i germans que participeu en aquesta celebració. Celebrem en comunió amb l’Església universal la solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el Món, i la cloenda de l’Any de la Misericòrdia pel sant pare Francesc a Roma. Avui la nostra comunitat diocesana es veurà enriquida per tres nous preveres. Una vegada més podem repetir amb el salmista: “És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”

Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el Món

La litúrgia de la Paraula ens ha presentat grans moments de la Història de la Salvació: la unció real de David per part dels ancians d'Israel, l'himne cristològic amb el qual sant Pau introdueix la carta als cristians de Coloses, i finalment, la crucifixió de Jesús segons el relat de l'evangelista sant Lluc.

En l'escena de la crucifixió contemplem actituds ben contraposades: les Autoritats, els soldats i un dels altres dos condemnats a la creu, es burlen de Jesús i li parlen amb menyspreu: "Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix”. En canvi l'altre condemnat se solidaritza amb Jesús i arriba a confessar implícitament la seva reialesa quan li demana que es recordi d’ell quan arribi al seu Regne. La mort de Jesús en la creu mostra la màxima revelació de Déu en aquest món, perquè Déu és amor, i aquesta mort en creu és l'acte d'amor més gran de la història. La creu de Crist ens introdueix en el Regne del Cel, en la vida eterna de Déu.

Sant Pau, en la carta als cristians de Coloses expressa l’alegria i la gratitud a Déu Pare perquè ens ha cridat a tenir part en l'herència del poble sant, en el Regne de la llum. La seva acció de gràcies s’orienta al misteri de Crist en dos sentits: en primer lloc, pel que fa a la creació de totes les coses i, en segon lloc,  a la seva reconciliació. La reialesa de Crist consisteix en què "tot va ser creat per ell i per a ell i tot es manté en ell", i també que a través de seva mort en la creu, Déu ha reconciliat amb Ell a totes les criatures i ha posat la pau tant a la terra com en el cel. Ressuscitat, el Pare l’ha constituït primícia de la nova creació, plenitud de tota realitat i cap del Cos místic que és l'Església.

Sacerdoci ministerial

Benvolguts Rubén, Eduard i Edu. El nostre camí com a deixebles consisteix a seguir al Mestre, i seguir-lo pel camí de la creu: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lc 9, 22-24).  Donar la pròpia vida per retrobar-la, aquesta és la paradoxa del seguiment de Crist, l’actitud que han de viure tots els deixebles i d’una manera particular el sacerdot.

Aquell que intenta vetllar la pròpia vida, cuidar-la, protegir-la per damunt de tot, l’acaba perdent. Qui busca només el propi interès, qui s'aferra desesperadament a les seguretats materials o humanes, el que rebutja tot allò que li resulta desagradable, acabarà perdent la seva vida. Qui se salva? Se salva el que té el cor obert, el que no defuig el sacrifici. No salva la vida el que viu aferrat al seu propi jo i als seus interessos, sinó el que es lliura generosament als altres sense buscar res a canvi. A casa nostra i en els nostres temps, el sacerdoci no pot ser un refugi per trobar una certa seguretat, una certa estabilitat, i menys encara per assolir un cert reconeixement social. Només es pot entendre com un camí de lliurament de la pròpia vida al Senyor i als germans.

Rebreu l'ordenació presbiteral avui, dia en que el Sant Pare ha clausurat l'Any de la Misericòrdia a Roma. En el llindar del tercer mil·lenni, en una època difícil  i apassionant alhora. Temps de secularització i de relativisme, temps de pèrdua del sentit de la vida, i del sentit de la fe. No és estrany que en perdre el sentit de Déu, es perdi el sentit del germà, i per això tenen lloc tantes situacions de pobresa i de guerra, de desplaçats i refugiats. Una època de globalització en que les noves tecnologies van atrapant als individus a les seves xarxes amb el risc que quedin afeblides les relacions personals. En aquesta època vosaltres heu estat cridats i sou enviats.

Heu estat cridats per Nostre Senyor a participar en el seu únic sacerdoci. Sereu configurats per l'Ordenació a Jesucrist, Cap i Pastor, i enviats a l'Església i al món per a anunciar l'Evangeli als homes i dones del nostre temps i com a servidors de les persones concretes, dels vostres germans. Sereu una presència sacramental de Jesucrist a l'Església i al món, proclamant la seva paraula, renovant els seus gestos de salvació, exercint la cura amorosa del ramat fins al do total de vosaltres mateixos, congregant-ho en la unitat i conduint-ho al Pare. (Cf. PDV 15).

Any de la Misericòrdia

L'Any Sant de la Misericòrdia ha arribat a la seva cloenda. Donem gràcies a Déu per haver-nos concedit aquest temps extraordinari de gràcia. Ha estat un any de peregrinació exterior i interior, un any propici per a la conversió, per arribar a ser misericordiosos com el Pare tot posant en pràctica les obres de misericòrdia. En la misericòrdia tenim la prova de com Déu estima per sempre, gratuïtament i sense demanar res a canvi.

La misericordia es el amor puesto en práctica, es lo que lleva a cabo el Buen Samaritano de la parábola (cf. Lc 10, 27-37). El camino para ser misericordioso es experimentar en tu propia vida la misericordia de Dios junto a la conciencia de la propia pequeñez y miseria, de que no soy nada y todo lo he recibido de Dios. La humildad facilita el encuentro con Dios y la compasión hacia los demás. El Santo Padre nos ha recordado a lo largo de este año que la misericordia se pone en práctica sobre todo con el perdón: no juzgando, no condenando, perdonando. Hemos de suspender los juicios y las condenas para llegar a vivir una relación de fraternidad con los demás.  Hemos de ser conscientes de que el perdón es el pilar que sujeta la vida de la comunidad cristiana. ¿Y por qué debemos perdonar? Porque antes hemos sido perdonados por Dios.

Todos tenemos un amplio historial de quejas, ofensas, agravios e injusticias que hemos padecido a lo largo de la vida, que hemos ido archivando, y que nos atrapan en el rencor. En la propia familia, en el trabajo en el ambiente; también en un presbiterio o en una comunidad. Cuando se produce un problema, la culpa, habitualmente, pensamos que es de los demás, aunque lo justo es repartirla. Pues bien, es preciso purificar la memoria con el perdón. Formatear esa parte de la memoria para poder volver a empezar nuestras relación con los demás. El cristiano está llamado a amar y a perdonar siempre y sin medida, así como Dios mismo ofrece siempre su perdón con misericordia infinita.

La donación, la entrega de sí mismo es el segundo pilar de la misericordia. En este Año hemos sido llamados a redescubrir las obras de misericordia a través de la reflexión y la puesta en práctica con nuevo ímpetu y motivación. En vuestro caso, como sacerdotes, estáis llamados a hacer de vuestra existencia una ofrenda agradable al Padre, un don total de vosotros mismos, siguiendo el ejemplo de Jesús, que da su vida en la cruz para la salvación del mundo. Asimismo, el sacerdote vive en medio de la sociedad haciendo del servicio a Dios y a los demás el eje central de su existencia, gastándose y desgastándose por los hermanos. Como señalaba el papa Francisco esta mañana en la Santa Misa de clausura del Año de la Misericordia, “damos gracias  y recordamos que hemos sido investidos de misericordia para revestirnos de sentimientos de misericordia, para ser también instrumentos de misericordia”.

Final

Contemplem  Maria, la Mare de la Misericòrdia. Sota la seva protecció, sota l’esguard dels seus ulls misericordiosos posem els nous preveres. Que la seva mirada benèvola ens acompanyi sempre, perquè puguem experimentar l’amor misericordiós de Déu i esdevenir testimonis d’aquest amor en el nostre món. Que així sigui.