Missa Crismal 2009

Introducció 


“Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors”


Ens apleguem, un any més, en la celebració de la Missa Crismal. Celebrem la memòria del dia en el qual el Senyor va conferir el seu sacerdoci als apòstols i també recordem el dia en el qual ens el va conferir a nosaltres.


Avui renovarem les promeses sacerdotals. Vull donar gràcies a Déu pel nostre sacerdoci, participació del sacerdoci de Crist, i demano de tot cor que ens ompli de la seva gràcia, del seu amor, de la seva força, que renovi el do que ens va concedir malgrat que nosaltres siguem, com diu l’Apòstol, gerros de terrissa. També us vull agrair el treball pastoral, la vostra entrega generosa al servei del Senyor i dels germans en els diferents llocs de la nostra geografia diocesana.


Benvolguts Srs. Vicari General, Secretari General, arxiprestos, preveres i diaques, i d’una manera especial els qui celebren els 50 i els 25 anys de la seva ordenació sacerdotal: Mn. Sebastià Heredia,  Mn. Joaquim Garrit, Mn. Joan Nadal, Mn. Xavier Villanueva i jo mateix; benvolguts seminaristes, i benvolguts tots, germanes i germans.
 
 


1. Cridats, ungits i enviats


El salm responsorial que hem escoltat recorda l’elecció de David: «m’he fixat en David, el meu servent, l’he ungit amb l’oli sant». D’altra banda, l’evangeli de sant Lluc que hem proclamat recull les paraules del profeta Isaïes -«l’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit» (Lc 4, 18)-. Aquestes paraules esdevenen en certa manera el fil conductor de la litúrgia que estem celebrant. Es refereixen a un gest ritual que en l’antiga aliança té una llarga tradició. Amb el signe de la unció, Déu encomana la missió i fa visible la seva benedicció per al compliment de l’encàrrec que hi confia.


Aquests homes van ser ungits a l’antiga aliança en relació a Jesucrist, l’únic i definitiu consagrat, l’ungit per excel·lència. La declaració que Jesús fa en la sinagoga de Natzaret és inequívoca: en ell s’acompleixen les paraules de les Sagrades Escriptures. Avui també nosaltres dirigim la mirada a Aquell que en donar la seva vida per deslliurar-nos del pecat (cf. Jn 15, 13), ens va revelar el seu gran amor; es va manifestar com el veritable i definitiu consagrat amb la unció que, per la força l’Esperit Sant, ens redimeix lliurant la vida a la creu.


La unció de l’Esperit Sant i el sacrifici de la Creu conformen la missió del Verb encarnat des dels seus inicis fins al seu compliment. El Dijous Sant celebrarem la institució sagramental de l’acte suprem d’amor consumat en el Gòlgota que commemorarem el Divendres Sant. Aquest sacrifici esdevé el principi de la nova unció de l’Esperit Sant i representa la penyora de la vinguda del Paràclit sobre els Apòstols i sobre l’Església naixent.


La nostra vocació i la nostra missió estan arrelades en la missió de Jesucrist Sacerdot. Som sacerdots de la Nova i Eterna Aliança. Hem rebut la vocació i la missió de ser missatgers de la Bona Nova, de guarir les ferides dels cors dels nostres contemporanis, de proclamar l’alliberament del mal que esclavitza l’ésser humà de moltes maneres; de consolar tants afligits del nostre món. La nostra vocació ens porta a viure en actitud de servei a totes les persones, un servei personal i insubstituïble que no té altre sentit que el de donar la pròpia vida.
 


2. Confiats en l’amor fidel del Senyor


«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors». «El meu amor estarà amb ell fidelment, en el meu nom aixecarà el seu front».


Ens trobem al voltant de la taula eucarística. Recordem aquell dia en el qual el bisbe ens ungí les mans amb el sant crisma i varem ser constituïts ministres dels signes sagrats de la redempció. Des d’aquell moment, la força de l’Esperit Sant, vessada sobre nosaltres, va transformar per sempre la nostra vida. Aquesta força divina perdura i ens acompanya fins a la fi.


El salm responsorial ens recorda que som ministres de Crist i administradors dels misteris de Déu, que som col·laboradors en l’obra de la salvació perquè la gràcia arribi a tots els homes. Malgrat la nostra pobresa i indignitat, el Senyor ha volgut unir sagramentalment la missió de ser dispensadors dels misteris de la salvació a la nostra vida i al nostre servei. Així ens mostra el seu amor misericordiós, així ens manifesta el seu amor fidel, que dura sempre.


És per a mi un motiu afegit de goig i d’acció de gràcies celebrar aquest 25è. aniversari de la meva ordenació presbiteral entre vosaltres. Juntament amb tot el presbiteri diocesà vull renovar la gratitud a Déu pel do immens que ens ha fet en el sacerdoci. Donem gràcies al Senyor per les meravelles que ha realitzat en la nostra existència i a través nostre. Demanem-li que puguem experimentar cada dia amb més intensitat el seu amor fidel, i que aquesta experiència ens ajudi a exercir el ministeri plens d’esperança, demanant a la vegada humilment perdó per les nostres febleses.


Recordo com el darrer curs abans de l’ordenació sacerdotal tantes vegades meditava sobre el significat d’actuar en nom de Crist, d’actuar “in persona Christi”. Meditava i demanava al Senyor la gràcia d’aprofundir el que significa celebrar l’Eucaristia, actualització del Sacrifici de Crist. També li demanava la gràcia d’entendre el que significa la missió de perdonar els pecats i reconciliar les persones amb Déu. Recordo amb quanta il·lusió esperava el moment de lliurar plenament la meva vida a la tasca de l’evangelització i al servei dels germans més necessitats.


3. Déu nostre, Pare nostre i la roca que ens salva

«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors». «Ell em dirà: ‘sou el meu pare’, el meu Déu, i la roca que em salva». El Senyor és la Roca, el fonament en el que posem tota la nostra existència. En ell trobem la fortalesa i la seguretat. En ell trobem la plenitud afectiva, l’estabilitat, la perseverança, la fidelitat i la força moral. Com diu l’Apòstol sant Pau, al qual recordem especialment durant aquest Any Paulí del segon mil·lenni del seu naixement, sabem de qui ens hem refiat.


San Pau acostumava a començar les seves cartes presentant-se com Apòstol de Jesucrist per voluntat de Déu. Reconeix d’aquesta manera que és el Senyor qui té la iniciativa, que és Déu qui el constitueix apòstol. L’apòstol és per damunt de tot un testimoni enviat. Pau ha vist el Senyor (cf. 1Co 9, 1), ha estat testimoni del Crist Ressuscitat. Sabent-se escollit pel Senyor, respon amb la seva vida, que entrega totalment a la tasca confiada: anunciar l’Evangeli per tot el món conegut. Tasca que durà a terme des de la vivència d’una unió amb Crist de tal intensitat que el porta a dir: «per a mi la vida és Crist» (Flp 1, 21); i «ja no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi» (Ga 2, 20). 


Pau no actua per elecció pròpia, ni en virtut d’uns poders propis, sinó com a missatger de Crist. Com a enviat, no s’anuncia a si mateix, sinó aquell que l’envia. Anuncia el missatge del seu Senyor, amb fidelitat i coherència, independentment de si vol ser escoltat o no. Per acomplir la seva missió es veurà obligat a proposar, a exhortar i en altres ocasions a corregir, a redreçar, implicant-se sempre amb intensitat en el combat de la fe, combinant la mansuetud i la humilitat, amb la fermesa en les conviccions, sense caure mai en el desànim, i omplint de caritat la seva vida i el seu treball.


Un dia, camí de Damasc, el Senyor ressuscitat va irrompre poderosament en la vida del jove Saule, que des d’aleshores es convertiria en Pau. Aquesta trobada amb Crist li va canviar radicalment la vida, li va canviar el cor. Va passar de ser perseguidor de cristians a ser el gran Apòstol dels gentils i a fundar Esglésies per tot el món conegut en el seu temps. Des d’aquell moment res ni ningú va ser capaç de separar-lo de l’amor de Déu. Des d’aquell instant, no hi va haver dificultats ni penalitats o sofriments capaços d’arrencar la veritable alegria de la seva consagració total a Crist.

Exhortació final

M’agradaria acabar aquesta homilia fent meves les recomanacions que sant Pau fa al seu deixeble Timoteu: «Per això et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans» (2Tm 1, 6). Revifar vol dir avivar intensament, donar vida i vigor, donar ànim i llum.


El do de Déu que hem rebut és la participació del sacerdoci de Jesucrist per tal d’anunciar la Bona Nova, evangelitzar, servir i celebrar els misteris de Déu mantenint la unitat de l’Esperit amb el vincle de la pau (cf. Ef 4, 3). L’Església és misteri de comunió. La comunió és una realitat profunda que es manifesta en la vida de tota la comunitat eclesial i en la vida de cada fidel, és el misteri de la unió personal amb la Santíssima Trinitat i amb les altres persones. 


L’Esperit Sant unifica l’Església en comunió i ministeri, la renova incessantment, la proveeix amb dons diversos tant jeràrquics com carismàtics1. El Romà Pontífex en l’Església universal, cada Bisbe en cada Església particular i, en definitiva, cada membre de l’Església, tots estem cridats a construir i preservar la unitat, i a fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió. Demanem a Maria, que el passat 11 de maig varem declarar patrona de la nostra diòcesi sota l’advocació de Mare de Déu de la Salut, que ens ajudi a viure aquesta unitat, aquesta comunió eclesial per tal de ser creïbles en l’acció pastoral.


Demanem especialment que la nostra vida estigui inspirada en el càntic del Magníficat que expressa l’alegria en Déu Salvador. Maria ha experimentat la grandesa de Déu i com ha mirat la seva petitesa. Ha experimentat l’amor de Déu i les meravelles que vol realitzar a través d’ella, perquè per a Déu res no és impossible. Que el Senyor ens concedeixi viure i proclamar el nostre propi Magníficat, des de la consciència de la pròpia pobresa i petitesa, des del goig inefable de l’experiència del seu amor infinit. Que així sigui.