Introducció
Un any més celebrem la Missa Crismal. Consagrarem el sant crisma i beneirem els sants olis. També recordarem el do que vàrem rebre el dia de la ordenació i renovarem les promeses sacerdotals. Una salutació cordial als Srs. Bisbes, germans en l’episcopat, al Vicari Judicial, als Vicaris Episcopals, Secretari General i Canceller, arxiprestes, preveres i diaques, d’una manera especial als qui celebreu els 50 anys de la vostra ordenació sacerdotal: Mn. Blai Blanquer i Mn. Carles Casademont. També una salutació especial als seminaristes, als membres de la Vida Consagrada i a totes les germanes i germans presents.
Com bé sabeu, el Sant Pare ha convocat un Any de la Fe que ens ha d’ajudar a renovar la nostra conversió al Senyor i també a ser testimonis creïbles del Senyor ressuscitat que mostren la porta de la fe a tants germans que cerquen la veritat. Precisament, en la oració col·lecta hem demanat al Senyor la gràcia de ser en el món testimonis de la seva obra redemptora; nosaltres, que participem de la seva consagració. Testimonis de la obra redemptora del Senyor, cridats a conformar-se a la imatge d’ Ell i a donar testimoni d’amor i de fidelitat.
Recórrer la història de la nostra vocació
Us convido, en primer lloc, a recordar i recórrer el camí de la vostra vocació i a demanar al Senyor que siguem fidels a la missió que se’ns ha encomanat. Avui és un dia propici. Conscients de la predilecció que el Senyor ens ha mostrat, nosaltres hem respost generosament a la seva crida, hem seguit la seva veu i hem compromès la vida en el ministeri sagrat, tot perllongant la missió que Crist va rebre del Pare i de la qual ens ha fet partícips.
La conversió és un procés que dura tota la vida, i en aquest llarg camí es poden produir alts i baixos. L’important és aixecar-se si arriben les caigudes, l’important és recordar que el Senyor ofereix sempre la seva gràcia i una nova oportunitat. Reflexionar sobre alguns episodis de la vida de sant Pere i els apòstols ens conforta i asserena. Perquè el més important és el final de la trajectòria, i el camí de Pere quedarà segellat pel martiri. Pere donarà la vida en seguiment i confessió de Crist. Tant de bo la nostra trajectòria quedi també segellada per la confessió del Senyor amb el lliurament de la nostra vida.
Posem la mirada fixa en Jesucrist, “que inicià i completa la nostra fe” (He 2,12), que ens ha cridat al sacerdoci. Contemplem també la resposta de fe de Maria, dels apòstols i de tots aquells que han consagrat la seva vida a Crist, deixant-ho tot, dels qui han experimentat la grandesa i la bellesa del ministeri sacerdotal. Demanem al Senyor que sapiguem renunciar a nosaltres mateixos per a fer la voluntat del Pare, que sapiguem viure el ministeri amb senzillesa de cor, com el «gra de blat», que tot renunciant a sí mateix dóna un fruit abundant.
Conversió al Senyor i conversió a l’Església
L’ Any de la Fe és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món (PF 6). El Papa Pau VI, en proclamar un de semblant el 1967, i en la seva conclusió, ens oferí la Professió de fe del Poble de Déu, amb la que volgué testimoniar que els continguts essencials que constitueixen el patrimoni de tots els creients des de segles, tenen necessitat de ser confirmats, compresos i aprofundits de manera sempre nova, per tal de donar un testimoniatge coherent a cada moment de la història. Aquest nou Any de la Fe serà una ocasió propícia per a comprendre que els textos del Concili Vaticà II són la brúixola segura per a orientar-nos en l’actualitat. Començarà amb motiu del 50è aniversari de l’inici del Concili i el 20è aniversari de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, que és un fruit conciliar ( cf. PF 4).
A més de la conversió al Senyor, podríem dir que necessitem també una conversió a l’Església, girar els ulls envers l’Església, envers els germans, i avui permeteu-me concretar, envers els germans amb els qui formem el nostre presbiteri. Hem de ser veritables homes de comunió, hem de viure el misteri de la unió amb Déu i amb els germans com un do diví, des de la diversitat de carismes que suposa un enriquiment i una complementarietat dins d’una unitat en què tots els dons de l’Esperit són importants per a la vitalitat de l’Església; però també des del convenciment que la unitat és la condició indispensable per ser creïbles en l’anunci de l’Evangeli de Jesucrist. Per això hem de fer de cada parròquia, de cada comunitat cristiana, una casa i escola de comunió; hem de fer, especialment del nostre presbiteri diocesà, una casa i escola de comunió.
Revifar la vivència del sacerdoci
Nostre Senyor, tal com descriu l’evangelista sant Marc, «pujà a la muntanya, cridà els qui va voler, i ells hi anaren. I En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3, 13-14). Crea amb ells una comunitat de vida i de destí, i els fa partícips de la seva pròpia missió.
Nosaltres també hem estat cridats, consagrats i enviats. Demanem al Senyor, avui especialment, la gràcia de refermar la nostra vida d’unió amb ell, que la configuració amb ell sigui el centre que unifica tot el nostre ministeri i tota la nostra existència. Que siguem homes de Déu, oients de la Paraula, mestres de la pregària; que viuen la centralitat de l’Eucaristia en la seva vida i en la seva acció pastoral; que en la celebració eucarística expressen la seva unió amb Crist i intensifiquen aquesta unió, ofereixen la seva vida al Pare i reben la gràcia per renovar i impulsar el seu ministeri; que es troben amb els germans i alimenten la seva caritat pastoral per lliurar-se a tots, especialment als més pobres i petits, als més desfavorits.
Contemplem amb respecte i veneració la grandesa i la bellesa del ministeri sacerdotal. Mirem de viure’l amb confiança, conscients que no tenim un ofici més, sinó que tot i ser com gerros de terrissa, som portadors del ministeri més gran: canviar la situació de la vida de les persones pronunciant en nom de Crist les paraules de l’absolució, fer present el Senyor mateix en pronunciar les seves paraules d’acció de gràcies sobre les ofrenes del pa i el vi; seguir l’exemple del Senyor en el seu amor envers tots fins a l’extrem, des de la veritat i el bé, amb disponibilitat, austeritat i obediència, com la forma més bella de realitzar la vida humana.
El testimoniatge de la caritat
Gràcies a la fe podem reconèixer el rostre del Senyor ressuscitat en els qui demanen el nostre amor: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). Aquestes paraules són un advertiment que no podem oblidar i a la vegada, una invitació a retornar i compartir l’amor que ell ens dóna. La fe ens permet reconèixer a Crist en el germà i el seu mateix amor ens empeny a socorre’l cada vegada que es fa el nostre proïsme en el camí de la vida (cf. PF 14).
Benvolguts germans, fem de la nostra existència una ofrena agradable al Pare, un do de nosaltres mateixos a Déu i als germans, seguint l’exemple de Jesús, que «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10, 45), que compleix la voluntat del Pare tot donant la seva vida a la creu per la salvació del món. Fem del servei a Déu i als altres l’eix central de la nostra existència, visquem l’actitud de servei acceptant la voluntat de Déu, oferint la vida en totalitat, gastant-nos i desgastant-nos pels germans, especialment pels més necessitats.
Demanem al Senyor la gràcia de mantenir sempre la radicalitat evangèlica, com a apòstols de Crist i servidors dels homes i en relació amorosa amb el temps, el lloc i les persones a les que hem estat enviats. Conscients que cal viure el moment present, sense nostàlgies de passat o somnis de futur, perquè Déu dóna en cada temps la gràcia per superar les dificultats i per poder complir la missió encomanada. Conscients així mateix que estem cridats a donar un fruit abundant des d’una vida configurada a la creu del Senyor.
Una Nova Evangelització
L’amor de Crist omple els nostres cors i ens impulsa a evangelitzar. Que siguem sacerdots plens de zel per la glòria de Déu, per l’evangelització del món, per la salvació de les persones que els han estat encomanades. Que estrenem cada dia el do del sacerdoci i fonamentem el nostre treball pastoral en la fe i en l’esperança com a únic plantejament vàlid i realista de veritat, més enllà de les dificultats constatades o de la crua realitat. Que visquem una actitud d’insatisfacció sincera, d’inconformisme esperançat, que no ens abandonem mai a la inèrcia o a la rutina, convençuts que la sacsejada de la gràcia és capaç de transformar l’existència dels homes i dones del nostre temps.
Demanem al Senyor la gràcia de viure sempre com a homes d’alegria i esperança, que transmeten el goig d’una vida plena, la felicitat del servei a Déu i als germans. La història de cada vocació va unida al testimoni d’un sacerdot que viu amb alegria la seva vocació i és capaç amb la paraula i l’exemple de despertar interrogants i suscitar decisions que es convertiran en compromisos definitius. Un sacerdoci que ocupa les 24 hores del dia, que omple tots els espais vitals, i que des de la profunda vivència interior, es manifesta també externament. Així ho han viscut molts germans nostres que ens han precedit en el camí de la fe i del sacerdoci que van canviar el cor de la gent no tant per les seves capacitats humanes, ni per una estratègia de la seva voluntat, sinó pel contagi, per la comunicació, pel testimoni de la seva amistat amb Crist, d’un amor apassionat que omplia totalment les seves vides.
Final
A la intercessió de Maria, feliç per haver cregut, Mare dels sacerdots, encomanem la nostra conversió, la vivència de l’Any de la Fe a la diòcesi i el fruit del nostre ministeri. Que així sigui.