Missa Crismal a la Catedral de Terrassa

Introducció

«Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre» (Jo 15, 15-16).

Al llindar del Tridu Sant, els sacerdots de totes les Esglésies particulars del món es reuneixen amb els seus bisbes per a la solemne Missa crismal, durant la qual renoven les promeses sacerdotals. Una salutació cordial als Srs. Vicari General, Secretari General i Canceller, arxiprestos, preveres i diaques, d’una manera especial els qui celebreu els 50 anys de la vostra ordenació sacerdotal: Mn. Albert Castilla, Mn. Víctor Manel Fuentemilla, Mn. Josep Maria Joan-Torres i Mn. Jordi Sotorra. També una salutació especial als seminaristes, religiosos, membres de Societats de vida apostòlica, d’Instituts de vida consagrada, i a totes les germanes i germans presents. Què n’és d’immensa la meva joia en trobar-me una vegada més amb tots vosaltres en aquesta celebració que té l’aroma de la unció sagrada amb què hem estat consagrats a imatge de Nostre Senyor Jesucrist.

1. Amistat, intimitat de vida, comunió

«A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». Aquestes paraules pronunciades a l’Últim Sopar tanquen un cicle que havia començat uns anys abans, quan el Senyor «en designà dotze perquè estiguessin amb ell» (Mc 3, 14). En primer lloc Jesús els crida a estar amb ell, a ser els seus companys, a desenvolupar una relació de comunió i d’amistat. Comparteix amb els deixebles el dia a dia i també els moments més transcendentals, els hi obre el cor, i ells coneixen, fins i tot, els moments de cansament físic, el seu dolor moral per la ingratitud o pel rebuig obert, la tristesa fins a la mort que experimenta a Getsemaní. En definitiva, crea amb ells una comunitat de vida i de destí, i els fa partícips de la seva pròpia missió.

Després els enviarà a predicar, a proclamar, a ensenyar els misteris del Regne, que significa predicar el mateix Jesús. Ell és el misteri del Regne de Déu entre els homes. Per això, prèviament havien d’estar amb ell, per poder tenir un coneixement profund. No es tracta d’una simple instrucció formal que, més tard hauran de repetir literalment, sinó de donar testimoni del que han experimentat, del que han viscut. Aquí rau la importància d’aquest «estar amb Jesús» per arribar a identificar-se amb la seva forma de viure, d’actuar, per poder oferir un testimoni creïble,  per arribar a ser una continuació del mateix Crist.

Ell continua cridant al llarg de la història homes concrets perquè participin de la seva sagrada missió, i d’aquest grup en formem part nosaltres. Avui és un dia propici per fer memòria agraïda de la crida que hem rebut a l’existència, a la vida cristiana i a la vida sacerdotal. Avui escoltem aquestes mateixes paraules: «A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». Va ser Jesús qui ens va escollir com amics i és en aquesta clau d’amistat com s’entén la nostra vocació. La nostra vida i ministeri es fonamenten en la relació personal i íntima amb Crist, que ens fa participar del seu sacerdoci.

Per mantenir aquesta amistat, per fer-la créixer dia a dia, la pregària serà el centre de la nostra existència. No es tracta només del compliment d’uns compromisos, sinó que és l’encontre viu i personal amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant, en la pregària de cada dia, mitjançant la lectura meditada de la Paraula de Déu, la Litúrgia de les Hores, i la celebració dels sagraments, que culmina en la celebració de l’Eucaristia, que és «font i cimal» dels sagraments.

El nostre sacerdoci és participació del sacerdoci de Crist. I perquè el nostre treball pastoral sigui fructífer cal viure ben units a ell, arrelats en ell, en profunda amistat, perquè com ell mateix diu als apòstols a l’Últim Sopar: «Sense mi no podeu fer res» (Jn 15, 5). Més tard, a Getsemaní, el Senyor els hi recomanarà: «vetlleu i pregueu per no caure en la temptació» (Mt 26, 41). El sacerdoci és instituït en la llarga nit de pregària en que el Senyor institueix també l’Eucaristia i prega pels apòstols presents i pels qui vindrien després. La pregària intensa i contínua és, doncs, la manera d’estar arrelat en Crist i en el seu misteri pasqual, la manera de donar un fruit abundant, la manera de mantenir-se vigilants per no caure en les diverses i variades temptacions que es presentaran en el camí.

2. Un fruit que duri sempre

«I us he confiat la missió d’anar pertot arreu I donar fruit, I un fruit que duri per sempre». Com hem dit abans, Jesús crida en primer lloc a estar amb ell i posteriorment envia a predicar. Ell és qui té la iniciativa i els constitueix apòstols, els envia a anunciar l’Evangeli, a ser testimonis seus enmig del món.

Nosaltres anunciem l’Evangeli de la misericòrdia. La gran novetat del missatge de Nostre Senyor Jesucrist, la gran veritat que ens revela és que Déu és Pare, que Déu és amor, i que Déu és ric en misericòrdia. Jesucrist personifica aquesta misericòrdia. Ell va passar fent el bé, estimant tota persona necessitada que s’acostava a ell o passava pel seu camí. D’altra banda, la misericòrdia serà un dels eixos principals en la seva predicació. Així ho trobem expressat especialment en les paràboles de l’ovella perduda, de la dracma perduda, i sobretot del fill pròdig.

Hem estat enviats per anunciar a tothom l’Evangeli del Regne, convidant cada persona a la fe i a la conversió i conduint als creients a un coneixement i comunió cada vegada més profunds del misteri de Déu, revelat i comunicat en Crist. La nostra missió és anunciar la Paraula de Déu i convidar a tots a la conversió i a la santedat. Amb una predicació que il·lumina les circumstàncies concretes de la vida tot projectant la veritat de l’Evangeli. Anunciem la misericòrdia de Déu i l’experimentem cada dia en l’exercici del ministeri perquè vivim centrats en Crist, configurats a Ell.

Som testimonis de la misericòrdia de Déu d’una manera especial en l’administració dels sagraments. Els sagraments són les fonts de la misericòrdia de Déu i acompanyen la vida humana des del seu l’inici fins al traspàs definitiu. Hem de ser homes de pregària, i d’una pregària eminentment eucarística. La celebració de l’Eucaristia esdevé el cor de la nostra vida i del nostre treball pastoral. L’amor a l’Eucaristia, la identificació personal amb Crist ens ha de portar també a apreciar cada vegada més el sagrament de la Reconciliació. Hem de viure i transmetre la certesa que l’amor de Déu i el seu perdó converteixen al pecador i el regeneren i li retornen la seva dignitat, perquè el Senyor no ha vingut a condemnar sinó a salvar, a atorgar el perdó que produeix la regeneració interior.

Nosaltres mateixos hem d’oferir un testimoni personal precedint als altres fidels en aquesta experiència del perdó i hem de ser testimonis i dispensadors de la misericòrdia de Déu, que no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i tingui una vida abundant. Com a sacerdots, som testimonis de l’amor de Crist, que dóna la vida, que cerca l’ovella esgarriada. Només en el perdó, només en la reconciliació es realitza la salvació de la persona i la renovació del món, per això el sagrament de la penitència és un tresor de l’Església.

3. Amb les actituds de Jesucrist Bon Pastor

Nosaltres experimentem constantment la misericòrdia de Déu en la nostra pròpia vida, i estem cridats a ser misericordiosos amb els altres. D’una manera especial ho hem de viure en la nostra entrega als malalts, als més pobres i petits, buscant la regeneració de les persones i el seu creixement humà, espiritual i social. Haurem de reunir i conduir la comunitat com una família en la qual els més indefensos, els més desfavorits, els més febles, se senten acollits i experimenten l’escalf de la nostra predilecció.

L’exercici de la misericòrdia s’aplica sobre tota misèria humana. En l’evangeli trobem com molts afligits s’acosten al Senyor i li diuen: «Senyor, tingueu misericòrdia»: cecs, leprosos, malalts, impedits, allunyats, etc. A imatge del Pare, ric en misericòrdia, i de Crist, Pastor misericordiós, nosaltres ens inclinem compassius davant la misèria del pecat, de la malaltia, del dolor, l’abandonament, de tot tipus de mal. Des de la unió amb Crist hem d’aplicar el bàlsam de la misericòrdia salvadora de Déu a totes les persones ferides que trobem en el nostre camí.

L’Any Sacerdotal que ha declarat el Sant Pare és un any de gràcia, un any de renovació de la nostra entrega al Senyor. És oportú recordar les recomanacions de sant Pau a Timoteu en ordre a revifar el do rebut (cf. 2Tm 1, 6). La gràcia sacramental que ens fa participar del poder del Crist, del seu ministeri salvífic i del seu amor és el carisma que hem rebut, que portem en gerres de terrissa i que hem de revifar. I alhora, la seguretat de la seva força, de la seva gràcia i dels seus dons per dur a terme la missió encomanada. Per la nostra part, i com a resposta al do rebut, la nostra actitud ha de ser la reflectida per sant Pau quan s’adreça als cristians de Corint i els diu: «De bon grat, doncs, gastaré el que tinc i em desgastaré jo mateix per vosaltres» (2Co 12, 15).

Demanem al Senyor la gràcia de revifar el nostre zel evangelitzador, la gràcia de fonamentar el nostre treball pastoral en la fe i en l’esperança, més enllà de l’aparent difícil realitat i de les dificultats constatades. Aquest és l’únic plantejament vàlid i realista de veritat. Una actitud d’insatisfacció sincera, plena d’esperança, que és l’únic punt de partida possible per a tota acció pastoral eficaç. El més fàcil seria caure en la inèrcia conformista, estàtica i inoperant, justificada per les anàlisis purament humans, que no tenen res de teologals i que sovint desemboquen en l’autocomplaença estèril.

Final

Benvolguts germans: Hem estat consagrats per la unció de l’Esperit Sant i enviats per a ser instruments vius del Crist al servei de l’edificació de l’Església per a la salvació del món. El Senyor, que ens ha cridat pel nostre nom, i ens ha ofert la seva amistat, ens envia a predicar la Bona Nova. No tinguem por. Som conscients que no faltaran dificultats ni motius per al desànim, que al llarg del camí sobrevindran temptacions per instal·lar-nos en la rutina i en l’escepticisme, que no faltaran persecucions, tot i que siguin subtils i incruentes. Però sabem molt bé de qui ens hem refiat, i que la nostra vida només val la pena des d’una vivència profunda de la consagració, que omple tota l’existència i que es projecta des de l’aspiració a la santedat en el camí sacerdotal.

L’època actual, en l’albada del nou mil·lenni, és un temps apassionant per viure el sacerdoci. Avui més que mai cal que tinguem clara la nostra identitat i que visquem amb fermesa el ministeri. Benvolguts germans, vull reiterar una vegada més el meu agraïment i el de tota la diòcesi pel vostre treball pastoral. La vida sacrificada de milers i milers de sacerdots segurament no serà mai un titular als mitjans de comunicació, però no dubteu que aquesta vida gastada i desgastada pel Senyor i pels germans esdevé fonament de l’Església i de la societat, i aporta la consistència necessària per al present i esperança per al futur. El Sant Pare Benet XVI ens ofereix un exemple lluminós d’humilitat i de fermesa, de coratge i confiança en Déu. Preguem per ell i per les seves intencions. Maria, Font de Salut, Mare dels sacerdots, estrella de la nova evangelització és la Mare i mestra que ens guiarà en el camí; ella serà consol, esperança i causa de la nostra alegria i fortalesa en les tribulacions. Que així sigui.