Salutacions i introducció
Benvolguts Sr. Rector i preveres concelebrants, Mare Abadessa i monges de la Comunitat de benedictines; Consell de Puiggraciós; autoritats presents; fidels de diferents parròquies, benvolguts tots, germanes i germans. Avui celebrem amb tota l’Església universal la solemnitat de l’Anunciació del Senyor. Nosaltres celebrem també el tercer centenari del santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós.
La imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós que presideix el Santuari és una talla d’estil gòtic obrada entre el XIV i el XV. S’hi venerava a la parròquia de Sant Pau de Montmany i cada 25 de març es portava a una antiga ermita situada a Puiggraciós. En honor de la Mare de Déu es cantaven els Goigs del Roser.
El Santuari va ser construït entre els anys 1701 i 1711, a iniciativa del rector de Sant Pau de Montmany, amb un gran esforç econòmic per part dels feligresos, durant la Guerra de Successió, sota el pontificat de Benet Sala, bisbe de Barcelona. La imatge de la Mare de Déu fou traslladada aleshores al nou temple. Els Goigs de la Mare de Déu de Puiggraciós serven la memòria d’aquest fet i canten: “Mil set-cents onze vos posaren / al trono que estau Vos/ Siau la nostra Advocada / Verge de Puig Graciós”.
El Santuari fou incendiat el juliol de 1936. La imatge es va salvar, i va restar amagada. L’any 1957, gràcies a uns protectors i a les ajudes del poble, el Santuari fou restaurat. El diumenge dia 8 de setembre de 1957 la imatge tornà al Santuari. El Bisbe de Barcelona, D. Gregorio Modrego, la va col·locar en el seu pedestal. Des de l’any 1957 fins a començaments dels anys 70 la Família Fontseca de Can Sous va tenir cura del Santuari.
Des de l’any 1973 resideix en el Santuari una comunitat de monges benedictines del Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Elles tenen cura de l’atenció en el Santuari tot mantenint el fogar de la pregària i l’acolliment.
El misteri de l’Encarnació
Hem escoltat a l’Evangeli el fet transcendental de l’Encarnació del Fill de Déu en el si de Maria. El que va succeir a Natzaret va ser una intervenció extraordinària en la història a través de la qual un nen va ser concebut per a portar la salvació a tot el món. El prodigi de l’Encarnació ens fa descobrir el poder transformador de Déu, el seu amor per nosaltres i el seu desig de comunió. El Fill etern de Déu es va fer home, i va fer possible per a nosaltres compartir la seva filiació divina.
Reflexionar sobre aquest misteri ens porta a l’esperança, l’esperança certa que Déu continuarà conduint la nostra història per camins depassen els càlculs humans. Conseqüentment, el misteri de l’Encarnació ens porta a viure un cristianisme d’encarnació. La disponibilitat absoluta de Jesús i de Maria tal com contemplem en la segona lectura i en l’evangeli, mostra al cristià d’avui el camí per assumir compromisos de presència en el món i en la societat de la qual forma part. Ser cristià no consisteix només en professar uns continguts de fe, ni en celebrar únicament unes pràctiques de culte i en seguir unes normes ètiques. Ser cristià és també encarnar-se en el lliurament al germà, especialment al més necessitat.
Actitud de servei
Maria es defineix a ella mateixa com l’ "esclava del Senyor" i es compromet a portar a terme el servei que Déu li encomana. Les paraules: «Sóc l’esclava del Senyor» presagien aquelles altres que Jesús pronunciarà referint-se a ell mateix: «El Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45; cf. Mt 20,28). En la vida de Jesús, la voluntat de servir és constant. Hi rebutja la mentalitat del seu temps que es manifesta també en l’aspiració dels deixebles en ocupar els primers llocs i en la protesta de Pere durant el rentament dels peus. Jesús no vol ser servit, sinó que vol servir fins al lliurament d’ell mateix en l’obra de la redempció.
Semblantment Maria davant l’anunci de l’àngel respon amb generositat i confiança i es manifesta de forma espontània l’«esclava del Senyor». En aquest compromís de servei ella inclou també el seu propòsit de servir el proïsme, com ho demostra en l’episodi de la Visitació: quan l’àngel l’informa que Elisabet espera el naixement d’un fill, Maria es posa en camí decididament per ajudar la seva cosina en els preparatius del naixement del nen. Així ofereix als cristians de tot temps un model de servei.
A més, l’obediència de Maria anuncia i prefigura la que manifestarà Jesús durant tota la seva vida pública fins al Calvari. El Senyor dirà: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4,34). Tot i que en el moment de l’Anunciació Maria no coneix encara el sacrifici que caracteritzarà la missió de Crist, la profecia de Simeó li farà albirar el tràgic destí del seu Fill. Amb la seva obediència a la voluntat de Déu, Maria està disposada a viure del tot el que Déu té previst per a la seva vida.
Esperit de Puiggraciós
Girem una vegada més la mirada vers Maria, que com a Mare i Mestra ens ensenyarà a acollir la Paraula de Déu, a fer del Santuari la casa i l’escola de comunió i a viure l’existència amb l’esperit del Magníficat. Penso que aquests trets, entre d’altres, d’alguna manera podrien identificar l’esperit de Puiggraciós.
Acollir i anunciar l’Evangeli
En primer lloc, l’acolliment. L’acolliment de la Paraula de Déu ens porta a acollir cada persona concreta i a compartir vida i Evangeli. L’Evangeli és per damunt de tot Bona Notícia, és l’anunci del Regne, de la paraula i vida de Jesús, de la seva acció salvadora i alliberadora. Aquesta bona nova és testimoni de la resurrecció de Jesucrist, és proclamació de la gràcia, de la llibertat i de l’amor de Déu.
Nosaltres som els testimonis de Jesucrist en la societat del segle XXI. El Senyor ens envia a anunciar la Bona Nova als nostres contemporanis. Al bell mig de la societat, en els nostres pobles i ciutats, fent camí amb els homes i les dones del nostre temps, compartint els treballs i les dificultats, superant les impaciències i els desànims, tot cridant a viure l’evangeli de l’esperança, tal com els Bisbes de Catalunya hem expressat recentment en el document “Al servei del nostre poble”.
Per anunciar l’Evangeli cal però abans, ser oients de la Paraula. Com el Sant Pare ens recorda a l’Exhortació Apostòlica Verbum Domini, “la gran tradició monàstica ha mantingut sempre com a element constitutiu de la seva espiritualitat la meditació de la Sagrada Escriptura, particularment en la modalitat de la lectiu divina. També avui, les formes antigues i noves d’especial consagració estan cridades a ser escoles veritables de vida espiritual on es llegeixen les Escriptures segons l’Esperit Sant en l’Església, de manera que tot el poble de Déu se’n pugui beneficiar” (VD 83).
Fer del Santuari la casa i l’escola de la comunió,
En segon lloc, fer del Santuari la casa i l’escola de la comunió de la mà de Maria. El llibre dels Fets dels Apòstols descriu com «eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell» (Fets 1, 14). Si ens fixem bé en aquest text, hi descobrim fonamentalment dos elements. D’una banda la pregària en la qual perseveren tots i, d’un altra, la indicació concreta dels diferents membres que composen la comunitat cristiana.
El Concili Vaticà II subratlla la presència de Maria en el cenacle en l’oració, implorant el do de l’Esperit Sant. Ella, que en l’Anunciació havia estat coberta amb la seva ombra, ara invoca el do de l’Esperit Sant i ajuda els que l’acompanyen perquè el puguin rebre adequadament. En el cenacle es troba present i exerceix les seves funcions de mare de l‘Església des dels inicis.
La Mare de Déu és model de la comunió eclesial en la fe, en la caritat i en la unió amb Crist, i és consol i esperança en el difícil treball per la unitat, de manera que tant els cristians com els creients d’altres religions, i tots els homes i dones de bona voluntat, puguem arribar a formar un sol Poble de Déu.
Viure l’esperit del Magníficat
Finalment, viure l’esperit del Magníficat. Amb el cant del Magníficat Maria exulta de goig i ens convida a acompanyar-la perquè el Regne ja ha començat. El Magníficat ens ajuda a entendre la teologia i la vida de l’Església. Maria, culminant la dinàmica d’espera d’Israel i assumint el compliment en Jesús, ofereix un càntic de llibertat que expressa l’alegria en Déu Salvador. Ella ha experimentat la grandesa de Déu i com ha mirat la seva petitesa, l’amor de Déu i les meravelles que vol realitzar a través d’ella, perquè per a Déu res no és impossible.
El càntic és la pregària de Maria, la resposta de qui s’entrega en mans de Déu, col·laborant en l’obra de la redempció. La serventa de Jahvè que posa tot el que té en mans del Senyor i que porta així a terme un servei redemptor per als altres. Ella se sap agraciada, transformada per l’acció de Déu, i canta i respon joiosament al do que ha rebut, ofereix als altres el goig de la seva gràcia.
Demanem nosaltres al Senyor que ens concedeixi de viure i proclamar el nostre propi Magníficat, des de la consciència de la pròpia pobresa i petitesa, des del goig inefable de l’experiència del seu amor infinit. Amb aquesta alegria posem la vida de cadascú en mans de Déu.
Final
Acabo les meves paraules amb una mirada de gratitud a Déu Nostre Senyor i a Maria, la Mare, i als germans i germanes que ens han precedit al llarg d’aquests 300 anys. Un agraïment a la comunitat i a totes les persones que d’una manera o altra se senten vinculades al Santuari i fan possible aquestes celebracions del tercer centenari. Una pregària al Senyor per intercessió de la Mare de Déu de Puiggraciós perquè ens atorgui el do de viure el present encarnats i compromesos, amb actitud de servei; i una pregària també perquè el Senyor ens concedeixi la gràcia d’afrontar el futur amb la confiança posada en Ell i en tots els germans amb els quals compartim el pelegrinatge. Que Maria ens continuï guiant en el nostre camí. Que així sigui.