El passat 5 de desembre es va dur a terme la benedicció inauguració de la seu de Càritas Diocesana. Ha estat un moment important i significatiu en la curta història de la nostra diòcesi, a la ciutat de Sabadell. Vull recordar també que el 19 d’octubre de 2012 tingué lloc la constitució canònica de Càritas Diocesana de Terrassa com a organisme oficial d’acció caritativa i promoció social de l’Església Catòlica a la nostra diòcesi i l’aprovació dels estatuts pels quals s’ha de regir.
La missió de Càritas, tal com ho recordem tantes vegades, no és una tasca de suplència o de substitució per a solucionar les situacions i problemes que no poden resoldre els serveis socials de les administracions. La missió de Càritas és fer present la missió de Déu enmig del món, i és una tasca personal i comunitària, individual i també institucional. Fer present aquest amor de Déu no ens ha de portar només a ajudar en les necessitats materials sinó que també ens porta a fer-nos una sola cosa amb el germà, a compartir el seu sofriment, a compartir els nostres béns, a incloure’l en la nostra família, que és l’Església. Només des de la vivència de l’amor de Déu hi ha futur i esperança per a la humanitat.
Les paraules de Jesús referides a judici final mantenen la seva validesa perenne: Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure, quan era foraster em vau acollir, quan em veiéreu despullat em vau vestir, quan estava malalt em va visitar, quan era a la presó vinguéreu a veure’m (...) Us ho dic amb tota veritat: To allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,34-36.40).
Les homilies de sant Joan Crisòstom sobre el capítol 25 de l’evangeli de sant Mateu són d’una gran contundència. Recomana que en adornar els temples, no ens oblidem dels germans necessitats: “¿Vols honorar el cos de Crist? No el menyspreïs, doncs, quan no té vestits per cobrir-se (...) Dic això no perquè vulgui prohibir que oferim a Déu presents per al culte; el que dic és que amb ells i abans d’ells cal socórrer els pobres. Perquè Déu accepta els presents però molt més l’almoina”. Per a nostre Senyor, sempre el millor; i per als pobres, també el millor.
S’acosta Nadal. A la Vall d’Aosta, en els Alps occidentals; hi viu des de fa segles una comunitat de monjos, anomenada Congregació dels Canonges Regulars de Sant Bernat. Varen ser fundats per sant Bernat, canonge ardiaca de Menthon (996-1081). Bon coneixedor dels perills que havien d’afrontar els viatgers que aleshores travessaven aquelles muntanyes i valls, va encarregar a la comunitat la missió d’hostatjar i ajudar els qui en tinguessin necessitat. I els va donar un lema preciós que en llatí sona aix´: “Hic Christus adoratur et pascitur” (“Aquí Crist és adorat i nodrit”).
Voldria que aquest lema tan bonic inspiri totes i cadascuna de les parròquies de la nostra diòcesi i les nombroses obres socials i caritatives que els diocesans gestionen al servei dels exclosos, de manera especial les de Càritas Diocesana. Centralitat de Crist, Eucaristia, adoració, Paraula de Déu, per un costat; i per l’altre, sortir a trobar el germà necessitat, veient en ell el rostre de Crist. Són els dos pulmons de la nostra vida cristiana i de la nostra missió pastoral.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa