El diumenge després de Nadal, l’Església catòlica celebra la Jornada per la Família i la Vida. Em sembla oportú, en aquesta jornada, recordar alguna de les coses que sobre aquests dos temes ens digué el Sant Pare durant la seva recent visita a Barcelona.
En la breu elocució a l’hora de la pregària de l’Àngelus, davant el Pòrtic del Naixement de Jesucrist, ens recordà el que podem considerar com un “pregó nadalenc”: que Jesucrist, “essent el Fill de l’Altíssim, s’anorreà fent-se home i a l’empara de Josep i Maria, en el silenci de la llar de Natzaret, ens ha ensenyat sense paraules la dignitat i el valor primordial del matrimoni i la família, esperança de la Humanitat, en la que la vida hi troba acollida, des de la seva concepció al seu declivi natural. Ens ha ensenyat també que tota l’Església, escoltant i complint la seva Paraula, esdevé la seva Família. I, més encara, ens ha encomanat d’ésser llavor de fraternitat que, sembrada en tots els cors aleni l’esperança”.
L’esperança és un tema recorrent en els missatges de Benet XVI i, com es recordarà, en fou tema de la seva segona encíclica: Spe salvi, “Salvats en esperança”. És molt significatiu que, des del marc tan nadalenc de la façana del Naixement, volgués fer l’afirmació que la família és l’esperança de la humanitat.
Si realment la família és l’esperança per als humans d’avui i de sempre, d’això se’n deriven unes conseqüències pràctiques adreçades sens dubte als cristians, però que també van més enllà de l’àmbit eclesial o confessional.
Aquestes conseqüències pràctiques, que el Papa qualificà com uns molt desitjables “progressos morals”, els recordà en la seva homilia de la missa de dedicació de la nova basílica.
La primera la formulà així: “L’atenció, protecció i ajuda a la família, ja que l’amor generós i indissoluble d’un home i una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament i en el seu terme natural. Sols on existeixen l’amor i la fidelitat, neix i perdura la veritable llibertat”. Entre les consideracions que caldria fer sobre aquestes paraules, em limitaré a dir que l’ajuda a la família, en el nostre país, segueix essent, per desgràcia, una assignatura pendent.
La segona conseqüència fou que “l’Església advoca per adients mesures econòmiques i socials a favor que la dona trobi a la llar i en el treball la seva plena realització, per tal que l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l’Estat”. A mi em semblà molt equilibrada la visió de la dona com a persona que desitja realitzar-se en la seva funció maternal i també en el treball. És un difícil problema de conciliació entre les exigències familiars i les laborals, qüestió actualment motiu de debat públic.
Una tercera conseqüència al·ludia a dues qüestions molt relacionades entre si. L’avortament i el foment de la natalitat. “Que es defensi –demanava el Sant Pare- la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; per tal que la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídica, social i legislativament”. És una crida a tota la societat i per suposat als qui tenen la gran responsabilitat de legislar sobre aquestes qüestions. El problema de la baixa natalitat a la nostra societat rau aquí. El Papa es limita a recordar a tots que l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i “recolza tot el que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar”. Per tant, no ho proposa sols com a compromís per als creients, sinó també per a tots aquells que siguin sensibles a “l’ordre natural” del matrimoni i la família.
+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa