El dia 20 de gener l’Església catòlica celebra la Jornada Mundial de les Migracions. En aquesta jornada l’Església convida tots els creients i totes les persones que vulguin escoltar la seva veu a considerar de manera especial el fenomen de la immigració. Voldria oferir, en aquest escrit, alguns elements de reflexió, ja que aquest és un tema que em preocupa i al qual dedico tot l’interès que puc en la meva missió pastoral.
M’ha impressionat, de vegades, escoltar persones que consideren que la influència de l’Església només ha estat negativa en la història de la humanitat. No pretenc de cap manera polemitzar. L’Església, com a institució formada per homes, ha pogut tenir i pot tenir els seus pecats, les seves omissions i les seves limitacions. El recordat Joan Pau II va tenir un gest veritablement profètic cap al final del seu pontificat, promovent, en ocasió del gran jubileu de l’any 2000, un acte penitencial i de petició de perdó, per part de l’Església, per tot allò en què no ha estat prou fidel a Jesucrist i a l’Evangeli en el decurs de la seva història i en el present.
Tanmateix, crec que l’Església no tot ho ha fet malament, i fins i tot penso que es pot dir que ha fet i fa moltes coses bones. Una d’aquestes coses bones és la funció que han fet i fan avui les nostres parròquies, i en general les institucions i moviments cristians, en l’acollida dels immigrants. La funció positiva que varen fer les parròquies, sobretot les situades en poblacions obreres o en barris populars, en la integració de la immigració interior espanyola, en els anys 60 i 70 del segle passat, avui es continua fent amb uns immigrants que provenen de països més allunyats i diferents i sovint amb una identitat cultural i religiosa més allunyada de la nostra que les immigracions anteriors a la nostra terra.
Aquesta jornada em sembla que cal que sigui un motiu per sensibilitzar els catòlics i les comunitats cristianes del deure que tenim, com a creients i deixebles de Jesucrist, d’acollir i integrar tothom en la nostra vida col•lectiva, dins d’un marc de reconeixement dels drets i deures de tots, sigui quina sigui la seva ètnia, lloc d’origen o religió.
És just aplicar aquella sentència de l’evangeli que diu que “pels seus fruits els coneixereu”, però alhora cal que estiguem ben atents per no deixar-nos influir pels prejudicis que, a vegades de manera espontània i a vegades de manera interessada, es difonen en la nostra societat en contra dels immigrants. El cristianisme és un missatge de fraternitat entre tots els homes i les dones del món, fonamentat en què tots som fills del nostre Pare Déu.
La immigració –sens dubte- és un repte per a tots en la nostra societat concreta. Tots, immigrants i autòctons, hem de treballar per assolir i enfortir una convivència en una societat com la nostra que cada vegada esdevé més plural. Ens pot ajudar tenir consciència que de la trobada entre diferents col•lectius sorgeix un enriquiment mutu.
De país d’emigrants hem passat a ser un país de molts immigrants. Allò que desitjàvem que ens fessin a nosaltres –vull dir als nostres emigrants- ara hem de fer-ho als nostres immigrants. Només així podrem escoltar aquella paraula de Jesús a l’hora del judici: “Era foraster i em vau acollir”, perquè “allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,35-40).
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
M’ha impressionat, de vegades, escoltar persones que consideren que la influència de l’Església només ha estat negativa en la història de la humanitat. No pretenc de cap manera polemitzar. L’Església, com a institució formada per homes, ha pogut tenir i pot tenir els seus pecats, les seves omissions i les seves limitacions. El recordat Joan Pau II va tenir un gest veritablement profètic cap al final del seu pontificat, promovent, en ocasió del gran jubileu de l’any 2000, un acte penitencial i de petició de perdó, per part de l’Església, per tot allò en què no ha estat prou fidel a Jesucrist i a l’Evangeli en el decurs de la seva història i en el present.
Tanmateix, crec que l’Església no tot ho ha fet malament, i fins i tot penso que es pot dir que ha fet i fa moltes coses bones. Una d’aquestes coses bones és la funció que han fet i fan avui les nostres parròquies, i en general les institucions i moviments cristians, en l’acollida dels immigrants. La funció positiva que varen fer les parròquies, sobretot les situades en poblacions obreres o en barris populars, en la integració de la immigració interior espanyola, en els anys 60 i 70 del segle passat, avui es continua fent amb uns immigrants que provenen de països més allunyats i diferents i sovint amb una identitat cultural i religiosa més allunyada de la nostra que les immigracions anteriors a la nostra terra.
Aquesta jornada em sembla que cal que sigui un motiu per sensibilitzar els catòlics i les comunitats cristianes del deure que tenim, com a creients i deixebles de Jesucrist, d’acollir i integrar tothom en la nostra vida col•lectiva, dins d’un marc de reconeixement dels drets i deures de tots, sigui quina sigui la seva ètnia, lloc d’origen o religió.
És just aplicar aquella sentència de l’evangeli que diu que “pels seus fruits els coneixereu”, però alhora cal que estiguem ben atents per no deixar-nos influir pels prejudicis que, a vegades de manera espontània i a vegades de manera interessada, es difonen en la nostra societat en contra dels immigrants. El cristianisme és un missatge de fraternitat entre tots els homes i les dones del món, fonamentat en què tots som fills del nostre Pare Déu.
La immigració –sens dubte- és un repte per a tots en la nostra societat concreta. Tots, immigrants i autòctons, hem de treballar per assolir i enfortir una convivència en una societat com la nostra que cada vegada esdevé més plural. Ens pot ajudar tenir consciència que de la trobada entre diferents col•lectius sorgeix un enriquiment mutu.
De país d’emigrants hem passat a ser un país de molts immigrants. Allò que desitjàvem que ens fessin a nosaltres –vull dir als nostres emigrants- ara hem de fer-ho als nostres immigrants. Només així podrem escoltar aquella paraula de Jesús a l’hora del judici: “Era foraster i em vau acollir”, perquè “allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,35-40).
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa