Realment és difícil que l’ésser humà no es quedi admirat davant la bellesa de la creació. Per a expressar la bellesa de les coses creades els poetes tenen un do com ningú més. Entre ells el mateix Sant Joan de la Creu, que he citat en alguns dels meus darrers comentaris. Que serveixi d’exemple aquest fragment del seu “Càntic Espiritual”en la seva llengua original: “Mi amado , las montañas, / los valles solitarios nemorosos, / las ínsulas extrañas,/ los ríos sonorosos,/ el silbo de los aires amorosos./ La noche sosegada, / en par de los levantes de la aurora, / la música callada, / la soledad sonora, / la cena que recrea y enamora”.
Es comprèn que, tal com ho afirmen els textos bíblics, el cel parla, sense paraules, de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans i des de la formosor de les criatures es pot arribar, per analogia, a l’autor de tanta bellesa. Les primeres pàgines del Gènesi ens presenten un Déu admirat de l’obra de les seves mans. Déu veié que les coses creades eren a la vegada bones i belles, com expliquen els experts en els estudis bíblics a partir tan del terme hebreu com del terme grec emprat en el text sagrat.
D’aquesta bondat i bellesa de la creació se’n deriva una exigència de respecte envers ella. El respecte és expressió de l’amor i de l’admiració, tal com es desprèn del famós “Càntic de les criatures” de Sant Francesc d’Assís. Actualment és una actitud compartida per creients i no creients la preocupació pel deteriorament, la degradació, fins i tot el risc d’anihilament que es deriva d’una interpretació incorrecta del mandat de Déu a l’home de sotmetre la creació i posar-la al seu servei. Déu confià la creació a l’home, però aquest no s’ha de considerar de cap manera un amo absolut per a usar-ne i abusar-ne, sinó un administrador responsable .
La mentalitat ecològica té unes arrels cristianes ben clares. Sant Tomàs d’Aquino establí un principi molt il·luminador que va formular dient que “la gràcia no destrueix la naturalesa, sinó que la perfecciona”. Tots sabem que en els documents recents de la Doctrina Social de l’Església s’insisteix en la necessitat de preservar la naturalesa i d’assegurar un medi ambient saludable tant per a les generacions actuals com per les futures.
D’aquestes consideracions se’n deriva un imperatiu ètic, una norma d’actuació, que consisteix en admirar la bellesa de la naturalesa i tractar-la amb un respecte que n’asseguri l’ús als homes i dones d’avui i de demà. No és bo que això es quedi només en un bon desig”, sinó que inspiri unes actituds de respecte que poden ser especialment necessàries sobretot a l’estiu, quan molts ciutadans s’acosten més a la natura.
Com diu el Papa Benet XVI en la seva encíclica “La caritat en la veritat”, la naturalesa i el medi ambient són “un do de Déu per a tots, i el seu ús representa per a nosaltres una responsabilitat amb els pobres, les generacions futures i tota la humanitat (...) El creient reconeix en la naturalesa el meravellós resultat de la intervenció creadora de Déu,que l’home pot utilitzar responsablement per a satisfer les seves necessitats legítimes –materials i immaterials- respectant l’equilibri inherent a la creació mateixa. Si s’esvaeix aquesta visió, s’acaba per considerar la naturalesa com un tabú intocable o, al contrari, per abusar-ne. (Caritas in veritate, n. 48).
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa