Recentment, una religiosa contemplativa, és a dir, una persona que viu la vida monàstica o claustral, pronuncià una conferència amb aquest suggestiu títol: “El silenci, un camí de llibertat”. No vaig poder escoltar la dissertació, perquè les ocupacions d’un bisbe sovint l’impedeixen d’assistir a actes que alimenten tant la intel·ligència com el cor. Però confesso que el títol m’agradà molt i m’invità a reflexionar.
El silenci és sens dubte un camí de llibertat. I no sols per als monjos i les monges, però les persones que viuen dins el claustre, en una vida dedicada a la pregària d’adoració i d’intercessió per les necessitats de l’Església i del món. El silenci, que és invitació a l’interioritat, a la reflexió i a la vivència religiosa és un valor universal, per a tots els cristians. I encara gosaria dir per a tots els creients i per a tots, tot i que no siguin creients.
He pensat aquestes coses amb motiu de que l’Església celebra entre nosaltres, en aquest diumenge de la santíssima Trinitat, la jornada batejada amb una expressió llatina: Pro Orantibus, és a dir, pels –i per les- que preguen, dedicada al record d eles comunitats religioses de clausura.
Ho deia el Papa en una de les seves al·locucions dominicals, precisament en comentar aquesta jornada. “Alguns es pregunten –deia- quin sentit i quin valor pot tenir la seva presència en el nostre temps, en el que hi ha nombroses i urgents situacions de pobresa i de necessitat que cal afrontar. Perquè “tancar-se” per sempre entre les parets d’un monestir i privar així els altres de l’aportació de les pròpies capacitats i experiències? Quina eficàcia pot tenir la seva pregària per a solucionar els nombrosos problemes concrets que segueixen afligint la humanitat?”.
Cal dir que, fins i tot entre nosaltres, en el clima dels nostres monestirs han nascut i neixen iniciatives de veritable solidaritat amb els més necessitats, efectuades sota la inspiració de comunitats monàstiques, en ajuda dels més necessitats tant d’aquí com de diversos països amb necessitats més fortes que en el nostre. Aquells que coneixen una mica la realitat dels nostres monestirs saben que això és un fet. Els contemplatius i les contemplatives, a més de guanyar-se el pa amb el seu modest treball, també comparteixen aquest pa i aquests recursos amb els qui passen necessitat.
Però hi ha una funció social major en la vida d’aquests germans i germanes nostres. Ho diré novament amb les mateixes paraules de Benet XVI: “Són testimonis silenciosos de que enmig dels esdeveniments diaris, de vagades força turbulents, l’únic recolzament que mai no falla és Déu, roca infrangible de fidelitat i d’amor”.
“Todo se pasa, Dios no se muda”, va escriure la gran mestra espiritual d’Àvila, Santa Teresa de Jesús. Els nostres monestirs són veritables oasis espirituals en els que l’home d’avui pot trobar silenci, reflexió, valors humans i espirituals. El lema de la jornada d’enguany ens mena al centre de la vida d’aquests germans i germanes: “Veniu adoradors! La vida contemplativa, cenacle eucarístic”. És l’adoració a Déu, viscuda com un servei als germans i germanes del món.
Per això, com ha escrit Benet el Sant Pare, “aquests llocs, aparentment inútils, són en realitat indispensables, com ho són els “pulmons verds” d’una ciutat: fan el bé a tothom, fins i tot als qui no els freqüenten i tal vegada ignoren la seva existència”.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa