El dia 8 de desembre celebrarem el 40è aniversari de la clausura del Concili ecumènic Vaticà II. El Concili Vaticà I havia estat interromput per la presència de les tropes del Piemont entorn de Roma, l’any 1870. Joan XXIII, que semblava cridat a ser un Papa de transició, anuncià ja des de l’inici del seu pontificat la seva intenció de celebrar un Concili de perfil sobretot pastoral i ecumènic. Sembla ser que el Papa Joan no havia fitxat un programa amb temes concrets i definits que calia tractar, sinó que invità els bisbes de tot el món a proposar les qüestions que consideressin més convenients per a ser estudiades i que donessin prioritat als temes més importants. De la vida i de les experiències de tota l’Església calia que en sortís el temari a debatre. El Vaticà II ha estat sens dubte l’esdeveniment eclesial i religiós més important del segle XX.
En els diferents ambients de l’Església catòlica s’havia anat creant un clima com a resultat de la investigació teològica que feia preveure que el tema central del Vaticà Ii seria un aprofundiment de la doctrina de l’Església. En aquest sentit, el Vaticà II cal situar-lo, d’alguna manera, en continuïtat amb el Vaticà I que, a causa de la interrupció ja esmentada abans, no havia pogut acabar la seva síntesi eclesiològica. Per això, Pau VI, en la seva encíclica Ecclesiam Suam (cf. n. 25) recull aquesta continuïtat. A aquesta continuïtat hi hem d’afegir altres elements pastorals i eclesials nous com l’expansió missionera de l’Església, els moviments litúrgic, bíblic i ecumènic, o el renaixement dels estudis de patrística. Per altra part, l’orientació del Vaticà II era més pastoral que dogmàtica i pretenia sobretot presentar la doctrina de forma que els catòlics la poguessin entendre i aprofundir i resultés atractiva per als no catòlics. Tot això en un moment històric caracteritzat per un canvis socials i culturals profunds.
L’eclesiologia de comunió és la idea central i fonamental del documents del Concili Vaticà II, especialment en la constitució dogmàtica Lumen Gentium, que conté moltes altres riqueses doctrinals. Una comunió que té dues dimensions: una vertical i una altra horitzontal. Comunió amb Déu, per Crist, en l’Esperit Sant. L’Església, pelegrina aquí a la terra, ha de viure la comunió amb Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, i també la comunió dels fidels entre ells, participant de l vida divina i formant la família dels fills de Déu. Aquesta comunió s’alimenta amb la Paraula i els sagraments, sobretot amb l’Eucaristia. La comunió amb Déu és el fonament de la comunió entre els homes. Sobre el fonament de la comunió amb Déu i des de la unió amb Ell es pot assolir la unitat del gènere humà. La trobada amb Crist crea una vida de comunió amb Ell, i per tant amb el Pare i amb l’Esperit Sant i, a partir d’això, uneix també els homes entre ells.
El baptisme és la porta i el fonament de la comunió eclesial. L’Eucaristia és la font i la culminació de la vida cristiana i, per tant, de la comunió eclesial. Per això, l’eclesiologia de comunió és, en la seva essència més profunda, una eclesiologia eucarística. La comunió del cos de Crist significa, nodreix i produeix la comunió amb Déu i la comunió dels fidels en l’Església. Aquest és el fruit principal de tota celebració eucarística. Crist, present sota les espècies del pa i del vi, actualitzant el seu lliurament fins a l’extrem, edifica l’Església en la comunió, la fonamenta des de la unitat i la pluralitat, i ens uneix a Déu. Donem gràcies a Déu pel do que ha suposat la celebració del Vaticà II i per aquesta concepció de l’Església que ens presenta més com una família, la família dels fills de Déu.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa