En el magisteri del Papa Francesc hi ha molts punts d’interès, com hem pogut comprovar-ho. Un d’ells és la idea del camí. Acabat d’elegir papa, en la primera homilia als cardenals el 14 de març de 2013, com a primer punt els va parlar del camí, “del caminar sempre a la presència del Senyor,cercant de viure amb aquell caràcter irreprensible que Déu demanava a Abraham en la seva promesa”.
L’Evangeli d’aquest terces diumenge de Pasqua és molt suggerent en aquest sentit: ens descriu el camí que fa Crist ressuscitat, com a viatger d’incògnit, acompanyant dos dels seus deixebles que es dirigien desanimats des de Jerusalem fins al seu poblet d’Emaús. Certament, a tots nosaltres, en aquest temps, també ens pot temptar el desànim. Ens esforcem per purificar i renovar l’Església i per adaptar els mètodes pastorals a les noves necessitats dels homes i dones d’avui. Però a vegades els resultats són escassos. I passa que ens veiem reflectits en aquestes paraules que expressen el desànim dels dos que caminaven cap a Emaús: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel”.
Només Crist ens pot donar la moral i l’ànim que necessitem per a anar endavant. El pap Francesc ens diu sovint que només una fe que s’expressi des del cor –com a centre i nucli de tota la persona- és capaç de retornar-nos la voluntat de seguir caminant a la presència del Senyor, cadascú des del compliment de les obligacions pròpies de la seva vocació i del seu estat.
La nostra pregària ha de ser sempre, en aquesta línia, la que demana a Crist que no ens deixi sols: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. Amb Crist a la vora, si el sabem reconèixer i entrar en comunió amb Ell, especialment en la seva Paraula i en l’Eucaristia, compartirem sens dubte aquella sensació dels dos deixebles: “¿No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”
Aquest primer diumenge de maig, vull convidar-vos a la vegada a viure durant aquest mes una devoció i una pregària renovades a Maria, la Mare de Jesús. Ella és model i guia per viure el compromís al llarg del camí de la nostra vida,tan si és en els patits detalls del dia a dia, com si és en les grans ocasions que se’ns puguin presentar. Ella també va haver de recórrer el seu camí de fe, que no va estar exempt de dificultats. Des del moment de l’anunciació viurà una absoluta des desinstal·lació, un èxode, un posar-se en camí amb una confiança absoluta en Déu, perquè ella ha cregut que a Déu, certamen, res no li és impossible. Per això rep aquesta felicitació de la seva cosina Isabel: “Feliç tu que has cregut!” (Lc 1,45).
En l’esdeveniment de l’encarnació Maria respon a l’àngel acceptant el pla de Déu i donant el seu consentiment humil i generós. En la seva resposta no hi ha cap altra seguretat que la seva confiança en la Paraula de Déu. Respon amb una fe absoluta en aquest moment únic i irrepetible de la història de la humanitat. I en aquest moment inicia un camí de fe i d’unió amb el seu Fill i el mantindrà fins al final. Ella és la icona de l’Església i és la reina dels confessors; és a dir, d’aquells que professen la fe enmig de les tribulacions d’aquest món i dels consols de Déu. Que Ella ens acompanyi en el nostre caminar cristià d’avui.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa