Amb el mes de setembre es viu un retorn a la vida ordinària, marcada sobretot per la tornada dels nens i dels estudiants als seus centres d’ensenyament. Després del parèntesi de l’estiu, també les activitats pastorals tornen al ritme ordinari i s’inicia el nou curs.
Un dels esdeveniments que marcarà aquest curs serà sens dubte l’Any de la Fe, que, com se sap, és una proposta del papa Benet XV per a tota l’Església. Va ser un anunci inesperat, però molt coherent amb aquest pontificat centrat en consolidar la fe i els punts bàsics del catolicisme. El va fer al final de l’homilia en l’Eucaristia que va celebrar el diumenge 16 d’octubre de 2011 amb la que es clausurava el primer Encontre Internacional de Nous Evangelitzadors.
Benet XVI va dir el següent: “Per a donar un impuls renovat a la missió de l’Església de conduir els homes fora del desert, en el que es troben sovint, vers el lloc de la vida, vers l’amistat amb Crist que ens dóna la vida en plenitud, voldria anunciar en aquesta celebració eucarística que he decidit de convocar un Any de la Fe que il·lustraré amb una carta apostòlica. Aquest Any de la Fe començarà el dia 11 d’octubre de 2012, cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II, i s’acabarà el 24 de novembre de 2013, solemnitat de Crist, Rei de l’Univers”.
Què podem deduir d’aquestes paraules inicials? Sobretot el que en podríem dir la intenció espiritual. El Papa ho digué amb uns termes antitètics i molt expressius: desert / vida. N’havia tractat a l’homilia en les exèquies del seu predecessor, el beat Joan Pau II, parlant dels “deserts” en els que sovint viu la humanitat actual. L’èmfasi, amb tot, no rau en el punt de partida – el desert- sinó en el d’arribada: el lloc de la vida, la centralitat de la fe.
A l’hora de l’Angelus, aquell mateix dia, el Papa va comunicar-ho en l’al·locució als pelegrins presents a la Plaça de Sant Pere. Va recordar que el Servent de Déu Pau VI convocà un Any de la Fe semblant el 1967, amb ocasió del dinovè centenari del martiri del Apòstols Pere i Pau “i en un període de grans trastorns socials”, una al·lusió clara als fets del postconcili i del maig de 1968. També va fer esment del mig segle transcorregut des de l’obertura del Concili, “lligat a la feliç memòria de Joan XXIII” per a afegir que “és oportú tornar a evocar la bellesa i la centralitat de la fe, l’exigència de reforçar-la i aprofundir-la a nivell personal i comunitari, i fer-ho amb una perspectiva que no sigui celebrativa i prou, sinó més aviat missionera, en la perspectiva exacta de la missió ad gentes i de la Nova Evangelització”.
A vegades hom acusa l’Església de mirar més cap al passat que no pas cap al futur, de celebrar fets notoris del passat, potser per a consolar-se d’una certa inèrcia i manca d’impuls en el present. Per això és especialment significatiu que el papa ens demani que no ens quedem en una perspectiva merament “celebrativa” – és a dir, rememorar el passat- sinó també i sobre tot “missionera”; això vol dir plantejar-nos què hem de fer per a evangelitzar amb la Paraula i la Gràcia de Crist els homes i dones d’avui. Aquest és el gran repte del nou curs. Per a tota l’Església i també per a la nostra diòcesi. En tornarem a parlar.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa