Aquest diumenge, com que és el més proper a la festa de Sant Pere i Sant Pau, celebrem el Dia del Papa. És una bona ocasió, especialment en aquest Any de la Fe, per a renovar la nostra comunió amb el bisbe de Roma i pastor de l’Església universal, el nostre Papa Francesc, que tantes esperances i adhesions ha suscitat en aquestes setmanes de començament del seu ministeri. El successor de Sant Pere és sobretot un testimoni de la fe en Jesucrist i en aquest sentit està cridat a “confirmar-nos en la fe”, missió que el Senyor va confiar a Pere.
En aquest Dia del Papa com a expressió de la nostra comunió amb ell, he pensat de glosar els tres verbs que el Papa Francesc va comentar en la missa que concelebrà amb els cardenals electors a la mateixa capella Sixtina el passat 14 de març, l’endemà de la seva elecció. En una homilia breu -aquesta és una de les seves qualitats: ser concís i concret- va glosar aquests tres verbs: caminar, edificar, confessar.
En primer lloc, caminar. “Casa de Jacob, veniu; caminem a la llum del Senyor” (Is 2,5). És la primera cosa que Déu digué a Abraham: Camina a la meva presència i sigues irreprotxable. La nostra vida és un camí i quan ens aturem hi ha quelcom que no funciona. Caminar sempre, a la presència del Senyor, a la llum del Senyor, intentant de viure amb aquella honradesa que Déu demanava a Abraham en la seva promesa.
A continuació, edificar. Es refereix a edificar l’Església. Sovint es fa servir la imatge de les pedres: les pedres són consistents; però pedres vives, pedres ungides per l’Esperit Sant. Edificar l’Església, l’Esposa de Crist, sobre la pedra angular que és el mateix Senyor. Heus aquí un altre moviment de la nostra via: edificar.
I en tercer lloc, confessar. Podem caminar tot el que vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem Jesucrist, alguna cosa no va bé. Acabariem essent una ONG assistencial però no l’Església, Esposa del Senyor. Quan no es camina s’està aturat. ¿Què passa quan no s’edifica sobre pedres? Succeeix allò el passa quan es fan castells de sorra que ben aviat se’n van avall. Tot s’ensorra per manca de consistència. Pel que fa al fet de no confessar Jesucrist em ve a la memòria la frase de Leon Bloy: “Qui no resa al Senyor, resa al diable”. Quan no es confessa Jesucrist, es confessa la mundanitat del dimoni.
Caminar, edificar, construir, confessar. Però la cosa no és tan fàcil perquè en caminar, en construir en confessar, a vegades es produeixen tremolors, hi ha moviments que no són precisament del camí: són moviments que ens fan retrocedir.
El Papa Francesc va dir en aquella homilia: “Voldria que tots, després d’aquests dies de gràcia, tinguem el valor, precisament el valor, de caminar a la presència del Senyor, amb la creu del Senyor; d’edificar l’Església sobre la sang del Senyor, vessada a la creu, i de confessar la única glòria: Crist crucificat i ressuscitat. I així l’Església anirà endavant”.
Benvolguts diocesans: en el Dia del Papa m’ha semblat de proposar-vos –i de proposar-me a mi mateix com a bisbe vostre i cristià amb vosaltres, que ens examinem sobre si caminem per la ruta que ens assenyalen aquests tres verbs comentat pel papa Francesc, per a qui demanem que Déu el guardi i el sostingui en el seu servei a l’Església i al món d’avui per molts anys.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa