La creació de quatre noves parròquies a la nostra diòcesi de Terrassa, el passat 15 de juny, m’invita a fer unes senzilles reflexions sobre què és una comunitat cristiana. Construir comunitat és una feina que no acaba mai, com no acaba mai l’esforç per construir una comunitat familiar o una comunitat fraternal.
Voldria recordar aquelles paraules del Papa Francesc que tant ens val impressionar la tarda del passat 13 de març, quan la fumata blanca anunciava al món que teníem ja un nou Papa. Quan aparegué, amb gran senzillesa, en el balcó central de la basílica de San Pere, i després d’invitar-nos a pregar amb ell i per a ell, va dir aquestes paraules: “I ara comencem aquest camí, bisbe i poble, aquest camí de l’Església de Roma, que és la que presideix, en la caritat, totes les Esglésies: un camí de fraternitat, d’amor i de confiança entre nosaltres. Resem sempre per nosaltres, els uns per als altres, resem per tot el món, perquè hi hagi una gran fraternitat”.
Una gran fraternitat. Aquestes paraules varen impressionar a alguns observadors, i així ho varen reflectir en les seves cròniques. Em sembla que són també tot un programa per a les nostres parròquies, i de manera especial per aquestes quatre noves comunitats parroquials de la nostra diòcesi.
Actualment vivim una certa apoteosi de l’individualisme. De fet, és un dels trets de la postmodernitat. Precisament per això, avui més que mai, cal un testimoni de germanor, ens fa falta aquesta mena de miracle que és la comunitat. Ser creients en Jesús no significa pertànyer a una multinacional de l’esperit o a una macro-ONG, o viure una moral més o menys exigent. Significa viure la fraternitat.
La comunitat cristiana implica la superació de dues temptacions molt humanes: l’individualisme, d’una banda, i el conformisme gregari, de l’altra. L’ésser humà és essencialment referencial, fins i tot necessita dels altres per descobrir la seva identitat. El tret fonamental que caracteritza la persona psicològicament adulta és la capacitat de conviure i de col·laborar amb altres persones, amb el grup i amb la comunitat: “No és bo que l’home estigui sol” (Gn 2,18). “Fem l’home a la nostra imatge i semblança” (Gn 1,26). La persona humana, constitutivament, és un ésser relacional, comunicatiu, dialogal. A imatge i semblança de Déu, que és Trinitat, relació eterna i permanent, diàleg ininterromput, comunicació i comunió absolutes.
L’ésser humà creix com a persona i es realitza con-vivint i co-existint, però no només en proximitat física, sinó en proximitat psicològica, de la mà d’altres presències amigues i benvolents. Jesús començà el seu ministeri invitant un grup de persones per constituir una veritable fraternitat. El clima que Jesús vol per al seu grup és el de la fraternitat. En el seu grup les relacions no són només funcionals, d’un intercanvi de serveis i prou, sinó que són afectives, amb una comunicació interpersonal. La seva recomanació suprema és l’amor.
La fraternitat afectiva i efectiva va ser la característica de les primeres comunitats cristianes. Aquesta vivència de la fraternitat i de l’amor suscitava l’admiració dels contemporanis dels primers cristians. Sembla clar que aquest és també el camí de les comunitats cristianes d’avui.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa