Un any més ens trobem a l’inici de l’any litúrgic, al temps de l’Advent. És propi de l’Advent celebrar i fomentar l’esperança. Preparar la celebració de la vinguda del Senyor en la carn –el Nadal- ens pot ajudar a viure la virtut de l’esperança.
Si viure l’esperança sempre és un repte, amb la situació social actual encara ho és més. La crisi econòmica es perllonga i es fa realitat en moltes persones i en moltes famílies. Les Càrites –diocesana o parroquials- són, en aquest punt, un observatori que no enganya. En l’ambient general de la societat no s’hi respira esperança. Ni tan sols es detecta optimisme, que és una cosa que no s’ha de confondre amb l’esperança.
Malgrat tot, en aquest escrit, voldria fer una crida a viure l’esperança. Una invitació a no deixar-nos endur cap al desànim i el desencís. Jesús, en l’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent, parla des de la realitat, i des d’una realitat dura, però ho fa per ajudar-nos a mirar un futur que ja és de Déu. Podem prendre’l, doncs, com a model per afrontar el futur sense tapar-nos gens els ulls per a veure la realitat.
L’accent de Sant Lluc –l’evangelista d’aquest cicle de lectures de la Bíblia que avui comencem- no és la por, sinó l’encoratjament i l’estímul perquè «molt aviat sereu alliberats». Mentre esperem aquest alliberament se’ns fa una crida: “Estigueu atents sobre vosaltres” i “alceu el cap ben alt”. L’expectativa no és d’angoixa i de desànim, sinó de confiança i de joia.
Hem de poder viure així en la nostra vida personal i en la societat i en l’Església d’avui. Davant de la crisi econòmica, laboral, cultural, familiar i religiosa, podem passar d’una fase d’obscuritat i incertesa a una altra en què, purificats i renovats, puguem alegrar-nos amb el goig que neix del discerniment i la conversió. En parlarem durant aquest Advent.
L’evangeli d’avui, però, ja ens invita a vetllar i pregar, que és com dir que ens invita a mirar la nostra vida amb els ulls de la fe i a romandre fidels a la pregària, que és com l’expressió i la respiració de la fe. L’esperança vessa la seva llum damunt la nostra existència i la pregària és com l’oli que alimenta la torxa de l’esperança.
Entrem, doncs, amb bon ànim en l’Advent, aquest temps litúrgic que enforteix la nostra confiança en el nostre Déu que és fidel i mai no defrauda els qui confien en ell. Un signe d’aquest temps és la “corona d’Advent”, la simbologia de la qual –amb el cercle i la llum- és una clara al·lusió a la llum de la fe que ens guia cap a la vida plena, cap a la vida eterna. Benet XVI va voler dedicar a l’esperança la seva segona encíclica, Spe salvi, és a dir, “hem estat salvats en esperança”, com va dir Sant Pau als Romans (Rm 8,24), i també ens ho diu avui a nosaltres. El Sant Pare, en la seva carta va fer aquestes dues afirmacions fonamentals que proposo a la reflexió dels cristians en aquest Advent de 2009: “Qui no coneix Déu, encara que tingui moltes esperances, de fet està sense esperança”. I aquesta altra: “L’esperança, per al cristià, no és un simple desig, sinó que és una Persona, Jesucrist”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa