Aquest diumenge celebrem la solemnitat de Jesucrist Rei de l'univers. Amb aquesta celebració culmina l'any litúrgic. Aquesta solemnitat, que instituí el Papa Pius XI l'11 de desembre de 1925, ens recorda la sobirania universal de Jesucrist, la centralitat de la seva Persona en la història. Alhora, ens acosta al Fill de Déu encarnat, que ha assumit una naturalesa com la nostra, que s'ha fet en tot igual a nosaltres excepte en el pecat i que ha instaurat un regnat que no tindrà fi.
La reialesa de Crist no és d'aquest món i no segueix una lògica del poder humà, sinó del servei. Crist regna des de la creu. Crist regna donant la vida per la salvació de tots. Crist regna des del servei i l'entrega. Per tant, no és un rei en el sentit humà. El seu regnat no es fonamenta en la força o en el poder. L'únic fonament és l'amor misericordiós. El seu regnat consisteix a revelar l'amor de Déu, ser Mitjancer de la Nova Aliança, redimir el gènere humà. El regne que ell instaura té una dimensió interior de transformació del cor de les persones, i una altra dimensió exterior, de construcció d'un món de justícia, de pau, d'amor, de veritat, de gràcia. Amb responsabilitat i esperit solidari hem de treballar en la construcció d'aquest regne.
L'Evangeli d'aquest diumenge (Mt 25,31-46) és la paràbola del judici final. Aquest judici final té com a protagonista tot el gènere humà, tots els homes i les dones de la història. El criteri per a l'examen serà l'amor. L'amor a Déu i al proïsme, que és el resum de tota la llei. El judici versarà sobre les nostres obres de misericòrdia: "Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm". "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu".
És molt difícil calcular la bondat de les persones, i tampoc no existeixen termòmetres que puguin avaluar la intensitat de la fe dels creients. En aquesta paràbola del judici final Jesús ens dóna una pauta que es resumeix en l'amor. Els manaments de la Llei es resumeixen en l'amor de Déu i al proïsme, va dir el Senyor en una ocasió. I si ens hem de fonamentar en un indicador, aquest és l'amor als més necessitats. Al final de la vida serem jutjats sobre l'amor i especialment sobre l'amor als més pobres i més petits. No podem pretendre estimar Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà necessitat que tenim al nostre costat. A la vegada, si estimem el germà amb autenticitat, aquest amor és expressió de l'amor de Déu i ens porta a Déu. Són dues realitats inseparables.
Reflexionar sobre l'amor és relativament fàcil. Una altra cosa és lliurar-se, compartir, donar d'allò que és nostre i donar-nos als altres, sobretot als més necessitats. Crist ens dóna exemple i ens dóna la seva gràcia per poder-ho fer. Per això s'ha quedat entre nosaltres amb diverses presències. A l'Eucaristia està substancialment present. En el necessitat està present d'una manera per la qual allò que fem al germà és a Crist a qui ho fem. L'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor de Crist, expressa i realitza l' amor immens de Déu. Un amor infinit que assoleix en la creu la seva màxima realització: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15,13). La trobada amb Crist en l'Eucaristia ens ha de portar a reconèixer-lo també en el germà. La trobada amb Crist en el germà ens ha de portar a l'Eucaristia. Aquest diumenge acabem l'any litúrgic; ens anirà bé revisar si en la nostra vida l'Eucaristia ocupa el lloc central que li correspon, així com la preferència envers els més pobres i necessitats.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
La reialesa de Crist no és d'aquest món i no segueix una lògica del poder humà, sinó del servei. Crist regna des de la creu. Crist regna donant la vida per la salvació de tots. Crist regna des del servei i l'entrega. Per tant, no és un rei en el sentit humà. El seu regnat no es fonamenta en la força o en el poder. L'únic fonament és l'amor misericordiós. El seu regnat consisteix a revelar l'amor de Déu, ser Mitjancer de la Nova Aliança, redimir el gènere humà. El regne que ell instaura té una dimensió interior de transformació del cor de les persones, i una altra dimensió exterior, de construcció d'un món de justícia, de pau, d'amor, de veritat, de gràcia. Amb responsabilitat i esperit solidari hem de treballar en la construcció d'aquest regne.
L'Evangeli d'aquest diumenge (Mt 25,31-46) és la paràbola del judici final. Aquest judici final té com a protagonista tot el gènere humà, tots els homes i les dones de la història. El criteri per a l'examen serà l'amor. L'amor a Déu i al proïsme, que és el resum de tota la llei. El judici versarà sobre les nostres obres de misericòrdia: "Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm". "Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu".
És molt difícil calcular la bondat de les persones, i tampoc no existeixen termòmetres que puguin avaluar la intensitat de la fe dels creients. En aquesta paràbola del judici final Jesús ens dóna una pauta que es resumeix en l'amor. Els manaments de la Llei es resumeixen en l'amor de Déu i al proïsme, va dir el Senyor en una ocasió. I si ens hem de fonamentar en un indicador, aquest és l'amor als més necessitats. Al final de la vida serem jutjats sobre l'amor i especialment sobre l'amor als més pobres i més petits. No podem pretendre estimar Déu, a qui no veiem, si no estimem el germà necessitat que tenim al nostre costat. A la vegada, si estimem el germà amb autenticitat, aquest amor és expressió de l'amor de Déu i ens porta a Déu. Són dues realitats inseparables.
Reflexionar sobre l'amor és relativament fàcil. Una altra cosa és lliurar-se, compartir, donar d'allò que és nostre i donar-nos als altres, sobretot als més necessitats. Crist ens dóna exemple i ens dóna la seva gràcia per poder-ho fer. Per això s'ha quedat entre nosaltres amb diverses presències. A l'Eucaristia està substancialment present. En el necessitat està present d'una manera per la qual allò que fem al germà és a Crist a qui ho fem. L'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor de Crist, expressa i realitza l' amor immens de Déu. Un amor infinit que assoleix en la creu la seva màxima realització: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15,13). La trobada amb Crist en l'Eucaristia ens ha de portar a reconèixer-lo també en el germà. La trobada amb Crist en el germà ens ha de portar a l'Eucaristia. Aquest diumenge acabem l'any litúrgic; ens anirà bé revisar si en la nostra vida l'Eucaristia ocupa el lloc central que li correspon, així com la preferència envers els més pobres i necessitats.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa