El diumenge 15 de juliol, a la Nostra Catedral, vaig tenir el goig de presidir l’ordenació de diaques de Mn. Josep Anton Clúa Sampietro, Mn. Carles Campins Arévalo i Mn. Alexandre Codinach Telesforo, tots tres de la diòcesi de Terrassa.
Em plau aprofitar aquesta notícia per a valorar elm treball pastoral dels diaques permanents a la nostra diòcesi. En dir “diaques permanents” els distingim dels diaques que s’encaminen cap el presbiterat i quer, com és lògic, reben abans l’ordenació de diaques. El sagrament de l’Orde sagrat té aquests tres graus en l’Església: l’episcopat, el presbiterat i el diaconat.
Aquests dies que fem memòria del Concili vaticà II –en acomplir-se aviat el cinquantè aniversari del seu inici –és oportú recordar que la restauració del diaconat fou una de les reformes introduïdes per aquest concili. En la constitució sobre l’Església es diu que “en el futur es podrà restablir el diaconat permanent com un grau particular dintre de la jerarquia eclesiàstica. És competència de les distintes Conferències Episcopals territorials, amb l’aprovació del Summe Pontífex, decidir si la instauració dels diaques permanents és oportuna a la pastoral i on ho és”.
El Concili també va establir que “amb el permís del Romà Pontífex, es pt conferir aquest diaconat a homes d’edat madura casats. O també a joves idonis, però per a aquests cal mantenir com a obligatòria la llei del celibat” (Lumen Gentium, n. 29).
Els diaques, en comunió amb els bisbes i els seus preveres, estan al servei del Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia de la Paraula i de la caritat. Són pròpies dels diaques aquestes accions: administrar el baptisme, reservar i distribuir l’Eucaristia, assistir en nom de l’Església a la celebració del matrimoni i donar-li la benedicció, ensenyar i animar el poble, presidir el culte i la pregària dels fidels, administrar els sacramentals, presidir els funerals i els enterraments. En aquesta llista que prenc del mateix Concili, hi destaquen les tasques administratives i caritatives, sobretot al servei dels pobres: la seva actualitat, donades les circumstàncies, resulta prou evident.
En la pregària d’ordenació es demana al Senyor que concedeixi als diaques totes les virtuts evangèliques: un amor sincer, zel pels pobres i els malalts, puresa de vida, autoritat humil, perseverança ferma en Crist, imitació del Crist que no va venir a fer-se servir sinó a servir. El testimoni de servei i amor en l’exercici del diaconat ha de propìciar en les persones una experiència de l’amor de Déu perquè arribin a obrir el seu cor a la gràcia i entrin per camins de conversió.
L’element més específic de l’espiritualitat del diaca és l’actitud de servei. El model per excel·lència és Crist servent, dedicat del tot al servei del pare i dels homes. “Jo estic entre vosaltres com el qui serveix” (Lc 22,27). “Que el primer entre vosaltres sigui el vostre servidor” (Mt 23,11). En Maria també hi trobem un model de servei. Ella és cridada a ser la mare del Messies, la seva col·laboradora principal en l’obra de la salvació. La seva resposta a l’anunci de l’àngel serà d’humilitat i de generositat: “sóc l’esclava del Senyor, que es compleixi en mi la teva paraula” (Lc 1,28).
Donem gràcies a Déu per aquests tres nous diaques i demanem-li que ens beneeixi amb abundants vocacions també al diaconat.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa