Quan es plantegen les virtuts que han de conformar el perfil del bisbe d'una diòcesi, o d'un dirigent polític, social o econòmic, hi ha una mena de virtut que mai no hi manca: ha de ser dialogant. Sobretot, que sigui dialogant.
Parlar de diàleg és fàcil, però no és tan fàcil dialogar realment. Per això, m'agradaria fer algunes consideracions en aquest temps de vacances en què disposem de més temps i tranquil·litat per exercir el diàleg, sobretot en la família, amb els fills i amb el cònjuge.
Dialogar és intercanviar idees i sentiments, és una intercomunicació de persona a persona, és donar i rebre. De vegades es confon amb l'intercanvi de xafarderies, notícies, informacions o simples impressions. Però el diàleg és quelcom més profund, és un intercanvi d'idees, i això comporta reflexió, pensament. Quan es dialoga en profunditat, quan es dialoga veritablement, es produeix una trobada dels esperits, es comuniquen idees, s'expressen sentiments i anhels, se susciten vivències.
El diàleg és molt important per a totes les persones i en tots els nivells. Actualment és especialment important el diàleg conjugal. Com és possible que tants matrimonis es trenquin i ho facin en tan poc de temps? Una de les causes és sens dubte la manca de diàleg. Diàleg conjugal és la trobada entre dues persones que comparteixen un projecte de vida, un projecte de donació mútua i de fecunditat, un projecte fruit de l'amor que alhora alimenta aquest amor. Gràcies al diàleg coneixem millor l'altra persona, la descobrim en profunditat, s'obren els secrets del cor.
A ningú no se li escapa que hi ha moltes dificultats objectives: des de la manca de reflexió personal fins a les dificultats per harmonitzar caràcters diferents, formacions diferents, mentalitats diferents. També és una dificultat la por d'haver de canviar idees o actuacions, perdent així la seguretat que ens dóna la rutina en la nostra manera de fer. De vegades hi ha una por a l'altre o hi ha por d'afrontar aspectes d'un mateix que no es volen resoldre. Altres vegades és la manca de temps i les moltes coses urgents que sempre hem de resoldre. Quantes coses realment importants resten sense fer a causa de la urgència d'altres coses que són certament secundàries.
Hem d'aconseguir entre tots impregnar la societat d'una cultura del diàleg. I això ha de començar per les famílies, ha de començar pels cònjuges. Si es practica el diàleg conjugal, després vindrà el diàleg en família, amb els fills, i haurem socialitzat la pràctica del diàleg, ja des de la infància.
Ja sabem que és difícil, ja sabem que tots tenim experiències en què el diàleg no ha prosperat. Però cal intentar-ho sempre de nou, una vegada i una altra. Amb una actitud de saber escoltar, de deixar al marge els prejudicis que, com el seu nom indica, són judicis previs que bloquegen tota possibilitat de diàleg. Cal intentar-ho amb comprensió i empatia, fent l'esforç de posar-nos en el lloc de l'altre, amb respecte i de forma oportuna. Cercant sempre la veritat i el bé, carregant les bateries de paciència i d'humilitat. I també amb alegria i amb esperança. Que Déu ens hi ajudi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa