El temps de Quaresma és una exercitació, és a dir, una acció, un treball, fer treballar d'una manera adequada una facultat o una aptitud per conservar-la o desenvolupar-la. Així, el músic exercita els dits per tocar adequadament un instrument i l'atleta exercita els músculs per donar un bon rendiment en els campionats. No cal esmentar detalladament les metàfores esportives de les cartes de sant Pau per descriure l'exercici de la vida cristiana. Aquests exemples ens confirmen en el que deia en un article anterior citant Benet XVI, que el cristianisme no és només una notícia informativa sinó que també ens invita a convertir-lo en una notícia performativa, és a dir, capaç de portar-nos a l'acció i a la transformació de la nostra vida.
L'Església insisteix sobretot en tres formes d'exercitació quaresmal: la pregària, el dejuni i l'almoina, que representen la conversió amb relació a Déu, a un mateix i als altres. Podem preguntar-nos si encara tenen sentit avui aquestes tres actuacions, i també podem reflexionar sobre la millor manera d'acomplir aquestes tres accions en les actuals circumstàncies de la nostra vida de fe, personal i col•lectiva.
En aquest escrit em proposo reflexionar sobre la primera d'aquestes tres accions: la pregària. La pregària no és només una bona acció per fer en un temps penitencial. La pregària, que santa Teresa de Jesús va definir genialment com un tracte d'amistat amb Déu, defineix la nostra condició de creients. Recordo que el cardenal Franz Koenig, que fou arquebisbe de Viena, no dubtava a fer aquesta afirmació relativa a la pregària: "Si pregues, ets creient; si no pregues, no ho sé…" La pregària i la manera de fer-la expressa i performa la nostra fe.
La pràctica o la no pràctica de la pregària expressa quina és –o quina no és- la imatge del Déu en què creiem. Les religions institucionals o establertes, amb les seves virtuts indubtables, tenen també els seus perills, i un d'ells és el de caure en el compliment dels seus actes i els seus ritus per mer formulisme, practicar-los com per rutina i per pura inèrcia. Benet XVI, en l'encíclica recent sobre l'esperança, referint-se a la situació en l'inici del cristianisme, diu que "la religió d'Estat romana havia quedat reduïda a simple cerimònia, que es complia escrupolosament, però ja reduïda només a una religió política. El racionalisme filosòfic havia relegat els déus a l'àmbit de l'irreal. El diví es veia de diverses formes en les forces còsmiques, però no existia un Déu a qui es pogués resar".
M'impressiona profundament la força d'aquest darrer pensament, tan propi del nostre Papa teòleg. El Déu en qui creiem és un Déu a qui es pot pregar, és a dir, parlar com un amic, malgrat ser Ell el transcendent i l'absolutament Altre.
La nostra exercitació de la pregària ha d'expressar que el cel no està buit, que hi ha un Déu a qui podem pregar. Qui prega confessa –com diu Benet XVI- que "no són els elements del cosmos o les lleis de la matèria les que en definitiva governen el món i l'home, sinó la raó, la voluntat, l'amor: una Persona. I si coneixem aquesta Persona, i ella a nosaltres, llavors l'inexorable poder dels elements materials ja no és l'última instància; ja no som esclaus de l'univers i de les seves lleis, ara som lliures. El cel no està buit. La vida no és el simple producte de les lleis i de la casualitat de la matèria, sinó que en tot, i al mateix temps per sobre de tot, hi ha una voluntat personal, hi ha un Esperit que en Jesús s'ha revelat com a Amor" (Spe salvi, n. 5). És la Pasqua per a la qual ens preparem aquestes setmanes.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa