El passat diumenge vaig fer referència a l'essència del cristianisme, seguint el teòleg Romano Guardini. Avui em referiré, seguint també la seva obra "L'essència del cristianisme", a un altre aspecte fonamental de la nostra fe: l'afirmació tradicional que el cristianisme és la religió de l'amor. "Això és exacte - diu Guardini al final del llibre -, però sempre que l'amor del que aquí es tracta s'entengui exactament: no com a amor en absolut, ni tan sols com a amor religiós, sinó com un amor dirigit a una persona determinada, que és la que el fa possible absolutament: la persona de Jesús".
"La tesi de què el cristianisme és la religió de l'amor -afegeix- només pot ser exacta en el sentit de què el cristianisme és la religió de l'amor a Crist i, a través d'Ell, de l'amor dirigit a Déu, així com als altres homes. D'aquest amor es diu que significa per a l'existència cristiana no només un acte determinat, sinó també 'el més gran i el primer dels manaments i que d'ell en depèn tota la llei i els profetes' (Mt 22, 38-40)".
“Us dono un manament nou – diu Jesucrist -: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres” (Jn 13,34). El manament de l’amor és el manament fonamental, l’essència mateixa de l’Evangeli. Jesús el va renovar en profunditat i el va eixamplar en tres direccions.
En primer lloc establint la unió inseparable, una connexió indisoluble entre l’amor a Déu i al proïsme. Tots els preceptes es redueixen a aquest doble precepte. I Sant Joan, en la seva primera carta, reflecteix com l’amor a Déu es pura il•lusió si no girem la mirada vers el proïsme. I, a la vegada, l’amor al proïsme podria esdevenir només filantropia si no es fonamenta en Jesucrist i en l’amor a Déu. Aquests dos manaments no són realitats separades. El cristià ha de trobar en l’amor a Déu la força per estimar el proïsme, i a la vegada només pot arribar a l’amor autèntic a Déu si estima autènticament els germans.
En segon lloc, el concepte de proïsme, un concepte molt restringit en el judaisme, es fa extensiu a tot el gènere humà, inclosos els enemics, als que hem de perdonar setanta vegades set, que vol dir sempre.
En tercer lloc, Jesús assenyala una opció preferencial pels més pobres y necessitats. En aquests darrers diumenges de l'any cristià, les lectures bíbliques del cicle que seguim aquest any estan centrades sobretot en el manament de l'amor i també en l'anomenat "judici final", en el que tindrà acompliment allò que diu bellament Sant Joan de la Creu: "Al capvespre de la vida serem examinats sobre l'amor". El text emblemàtic, sobre aquest punt, es la paràbola de l'Evangeli de Mateu (25.31-46). El jutge diví "s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres".
I Jesucrist dirà als justos: "Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar' o 'quan jo tenia fam no em donàreu menjar'. Això vol dir que allí on un home practica l'amor davant d'un altre, o allí on l'home es nega a fer-ho, ho fa o es nega a fer-ho a Crist mateix. Per això, el teòleg Guardini pot concloure afirmant que la presentació del "judici final" ens diu, en substància, que "Crist és el contingut i el criteri de l'actuació del cristià en absolut; el bé de cada acció és Ell", perquè "es troba referit, en la seva existència concreta, a la totalitat d'allò que és humà".
També l'Església, com a sagrament que és de Crist (Vaticà II), per tal de ser fidel al seu Senyor ha d'estar referida a la totalitat del que és humà. La conseqüència de tot això desitja subratllar és que l'experiència cristiana no pot ser aliena a la solidaritat amb els pobres i marginats. Però no una solidaritat viscuda com un sentiment abstracte, sinó com la concreció del cristià que sap que és Crist el que li surt a l'encontre en el afamat i en el marginat. Això és el que ens ha recordat sobretot el Papa Benet XVI en la seva encíclica “Déu és amor”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
"La tesi de què el cristianisme és la religió de l'amor -afegeix- només pot ser exacta en el sentit de què el cristianisme és la religió de l'amor a Crist i, a través d'Ell, de l'amor dirigit a Déu, així com als altres homes. D'aquest amor es diu que significa per a l'existència cristiana no només un acte determinat, sinó també 'el més gran i el primer dels manaments i que d'ell en depèn tota la llei i els profetes' (Mt 22, 38-40)".
“Us dono un manament nou – diu Jesucrist -: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres” (Jn 13,34). El manament de l’amor és el manament fonamental, l’essència mateixa de l’Evangeli. Jesús el va renovar en profunditat i el va eixamplar en tres direccions.
En primer lloc establint la unió inseparable, una connexió indisoluble entre l’amor a Déu i al proïsme. Tots els preceptes es redueixen a aquest doble precepte. I Sant Joan, en la seva primera carta, reflecteix com l’amor a Déu es pura il•lusió si no girem la mirada vers el proïsme. I, a la vegada, l’amor al proïsme podria esdevenir només filantropia si no es fonamenta en Jesucrist i en l’amor a Déu. Aquests dos manaments no són realitats separades. El cristià ha de trobar en l’amor a Déu la força per estimar el proïsme, i a la vegada només pot arribar a l’amor autèntic a Déu si estima autènticament els germans.
En segon lloc, el concepte de proïsme, un concepte molt restringit en el judaisme, es fa extensiu a tot el gènere humà, inclosos els enemics, als que hem de perdonar setanta vegades set, que vol dir sempre.
En tercer lloc, Jesús assenyala una opció preferencial pels més pobres y necessitats. En aquests darrers diumenges de l'any cristià, les lectures bíbliques del cicle que seguim aquest any estan centrades sobretot en el manament de l'amor i també en l'anomenat "judici final", en el que tindrà acompliment allò que diu bellament Sant Joan de la Creu: "Al capvespre de la vida serem examinats sobre l'amor". El text emblemàtic, sobre aquest punt, es la paràbola de l'Evangeli de Mateu (25.31-46). El jutge diví "s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres".
I Jesucrist dirà als justos: "Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar' o 'quan jo tenia fam no em donàreu menjar'. Això vol dir que allí on un home practica l'amor davant d'un altre, o allí on l'home es nega a fer-ho, ho fa o es nega a fer-ho a Crist mateix. Per això, el teòleg Guardini pot concloure afirmant que la presentació del "judici final" ens diu, en substància, que "Crist és el contingut i el criteri de l'actuació del cristià en absolut; el bé de cada acció és Ell", perquè "es troba referit, en la seva existència concreta, a la totalitat d'allò que és humà".
També l'Església, com a sagrament que és de Crist (Vaticà II), per tal de ser fidel al seu Senyor ha d'estar referida a la totalitat del que és humà. La conseqüència de tot això desitja subratllar és que l'experiència cristiana no pot ser aliena a la solidaritat amb els pobres i marginats. Però no una solidaritat viscuda com un sentiment abstracte, sinó com la concreció del cristià que sap que és Crist el que li surt a l'encontre en el afamat i en el marginat. Això és el que ens ha recordat sobretot el Papa Benet XVI en la seva encíclica “Déu és amor”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa