La lectura d’unes reflexions sobre el fenomen de l’ateisme m’ha portat a recordar una de les pàgines del Concili Vaticà II que sempre m’ha semblat una de les més lúcides i valuoses en els ensenyaments d’aquest concili. Em refereixo a l’apartat titulat “Formes i arrels de l’ateisme, desenvolupat en els números del 19 al 21 de la Constitució sobre l’Església en el món actual, coneguda com la Gaudium et Spes.
El Concili no dubta a reconèixer que “l’ateisme ha d’ésser considerat una de les realitats més greus del temps present i ha de ser examinat amb una especial diligència”. Amb la paraula ateisme són designats fenòmens molt diversos. Un dels ateismes, segons el Vaticà II, és el “d’aquells que es figuren Déu de tal manera que aquella figuració que rebutgen no és de cap manera el Déu de l’Evangeli”.
Qui s’hagi introduït en l’estudi de l’ateisme no deixarà de reconèixer que aquesta afirmació respon a una realitat molt estesa. Les imatges de Déu que rebutgen alguns dels nostres contemporanis –entre les quals no podem oblidar la dels anomenats mestres de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud- són unes imatges en les quals els creients no podem reconèixer el rostre del Déu vivent i veritable. Però això no ens eximeix els creients, els cristians, de fer un examen de consciència. El Vaticà II així ho va reconèixer quan va dir: “En aquesta gènesi de l’ateisme els creients hi poden tenir una part no petita per haver negligit l’educació de la fe, per haver fet una exposició enganyosa de la seva doctrina, o també perquè a causa dels defectes de la seva vida religiosa, moral i social, més aviat velen que no revelen la fesomia autèntica de Déu i de la religió”.
Aquest text em sembla que ens invita als cristians a una tasca que ja s’està fent, però que no podem pas dir que estigui acabada. La crítica de la religió de Marx, Nietzsche i Freud, entre d’altres, toca el cor del creient, i l’obliga a examinar la seva idea de Déu i la relació que estableix amb ell en la seva interioritat.
Potser algunes persones es preguntin el perquè de la insistència del Papa Benet XVI, en el seu magisteri, en el Déu que és amor. La seva primera encíclica es titula precisament Déu és amor i la seva primera exhortació apostòlica dirigida a tota l’Església està dedicada a l’eucaristia, “el sagrament de l’amor”. En comprendre Déu des de la lògica de l’amor, com un Déu de comunió en el seu amor interpersonal, se supera la imatge d’un Déu que conduiria els homes a una permanent minoria d’edat. Déu seria com l’enemic de l’home; confessar Déu representaria per a l’home renunciar a l’autonomia i a la llibertat. Aquesta idea és diametralment oposada a la d’un Déu-Amor que es nega infinitament a si mateix per tal de deixar créixer l’home en plena llibertat.
Deia un pensador contemporani que Déu ha fet l’home com el mar ha fet els continents: retirant-se. Sant Ireneu de Lió afirma que “la glòria de Déu és l’home vivent”; i sant Ignasi de Loiola ens invita, en els seus “Exercicis Espirituals” a contemplar “com la divinitat s’amaga”.
El Déu cristià no és aquell Absolut de l’home que entra en contacte amb ell per humiliar-lo i anul·lar-lo, ni –com diu Benet XVI, el papa teòleg- és aquell tirà que “converteix en amarg el més formós de la vida” (Déu es amor, 3). Déu és l’absolut que, perquè és amor en si mateix, per ser una comunitat de persones en la plenitud de l’amor, és capaç de crear l’home com a diferent d’ell, amb consistència i autonomia pròpies. Per al creient, aquest Déu fa possible la llibertat real de l’ésser humà, que, per això mateix, pot tant dissentir d’ell i negar-lo, com viure la fe com la possibilitat de realitzar-se plenament com a home.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa