El diumenge 11 d’octubre tindrà lloc a Roma una cerimònia de canonització presidida pel Papa en la que seran proposats com a models als catòlics de tot el món quatre nous sants: Joana Jugan, fundadora de les Germanetes dels Pobres; el religiós pare Damià de Veuster, conegut com el missioner de Molokai, famós pel seu treball entre els malalts de lepra; el català pare Francesc Coll, fundador de les Germanes Dominiques de l’Anunciata, i Rafael Arnáiz, més conegut com el “germà Rafael”.
En aquest escrit em referiré tan sols a aquest darrer. Si se’m permet un record personal, diré que quan tan sols tenia 18 anys vaig llegir els escrits del “germà Rafael” i vaig quedar profundament impressionat pel seu testimoni de fe. Diguem, d’entrada, que el germà Rafael és un dels autors d’escrits espirituals i místics més profund del darrer segle al nostre país. No em sembla exagerat afirmar que la seva figura cal situar-la en la línia dels nostres grans místics del segle XVI, com Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu.
La seva condició de místic queda reflectida en una de les seves frases: “Voldria ésser sant i que ningú ho sapigués”. Santa Teresa de Jesús visqué aquell famós “sólo Dios basta”. El germà Rafael centrarà el seu ideal en les paraules: “Sólo Dios”, expressió de la seva vocació mística, testimoni de qui ha jugat la seva vida a una sola carta: només Déu. I aquesta radicalitat quedà expressada en la seva elecció: seria monjo trapenc. És sabut que la Trapa és una branca de l’Ordre del Císter que es caracteritza pel seu rigor i la gran austeritat de la vida monàstica.
Rafael Arnáiz no tingué precisament una vida fàcil. Nasqué el 9 d’abril de 1911 a Burgos i morí als 27 anys, el 26 d’abril de 1938 en el seu estimat monestir de Sant Isidre de Dueñas, víctima d’una dolorosa malaltia. Educat en una família acomodada i profundament cristiana, Rafael estudià Arquitectura a Madrid. Tenia un temperament artístic notable i era molt aficionat a la fotografia. Però en la seva vida s’imposà sobretot la crida de Crist i no dubtà a deixar-ho tot.
El 1934 ingressà en el monestir trapenc de Sant Isidre de Dueñas, a la diòcesi de Palència, amb ànim de consagrar-se a Déu. Però allà l’esperava la gran creu de la seva vida. Poc temps després del seu ingrés contragué una diabetis sacarina, fet que interrompí els seus estudis i l’obligà a exclaustrar-se tres vegades. No pogué ser ordenat sacerdot i volgué romandre en la condició de germà, per això és anomenat amb tota raó “el germà Rafael”, perquè assumí quedar-se en la condició de llec. Ell volia desaparèixer davant del món i pertànyer només a Déu.
És coneguda l’afirmació del gran teòleg Karl Rahner segons la qual els cristians del futur o seran místics o no seran. La condició de místic radica sobretot en una experiència íntima, pregona i summament autèntica del misteri de Déu i del seu amor, que és la seva naturalesa més íntima i que, de tan ple, flueix vers totes les criatures. Els místics són els grans testimonis de la fe. Joan Pau II proposa a aquest jove monjo trapenc com a model de vida cristiana als joves en la Jornada Mundial de la Joventut, de Santiago de Compostela (1989). Ja es pensa proposar també la seva vida i el seu testimoni amb motiu de la propera Jornada Mundial de la Joventut a Madrid (2011). I em sembla que li podem encomanar ja els fruits del X Aplec de l’Esperit, organitzat per la joventut cristiana de les diòcesis catalanes i que, si Déu vol, celebrarem per primera vegada a la nostra diòcesi de Terrassa, el 22 de maig del 2010.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa