Amb el diumenge del Baptisme del Senyor s’acaba el temps de Nadal i tornem al cicle dels diumenges del temps anomenat de durant l’any fins que comencem l’etapa de la Quaresma i la Pasqua.
És molt freqüent que als baptisteris hi hagi una imatge del baptisme de Jesús al Jordà. Aquest és un misteri de la seva vida que constitueix una de les seves manifestacions; és una nova epifania que s’afegeix a l’epifania de l’arribada dels Reis Mags i es completa amb la seva manifestació en el miracle obrat a les noces de Canà de Galilea.
El baptisme de Jesús al Jordà constitueix l’inici de la seva missió messiànica. Jesús volgué rebre el baptisme que administrava Joan, baptisme de conversió, sense que ell necessités el perdó dels pecats, perquè ell venia precisament a treure el pecat del món. Davallar a les aigües del Jordà era ja un anunci de la Pasqua de Crist: la seva mort –que ell denominà precisament el seu “baptisme”- i la seva resurrecció, que destruiria el pecat i obriria a tots la porta de la salvació.
Un cop Jesús hagué sortit de les aigües del riu, el Pare del cel i l’Esperit Sant varen manifestar amb signes extraordinària que aquell que s’havia acostat a la riba del Jordà com un més entre els batejats per Joan, era, en realitat, el Fill estimat de Déu, cridat a comunicar als homes el do de l’Esperit Sant.
Acabada “l’epifania” del Jordà, Jesús s’adreça al desert i després comença la seva activitat missional a la Galilea dels gentils, una zona de perifèria en relació amb Jerusalem. ¿Què ens indica aquest fet als cristians d’avui? Una cosa que el Papa ens proposa sovint: ser una Església “en sortida”, entregada i servidora del moviment missioner vers totes les perifèries.
El Papa Francesc impulsa una pastoral missionera que mogui tota l’Església a anar a tots els éssers humans. Això implica passar d’una pastoral que ell anomena autorreferencial, sedentària i estàtica a una altra d’oberta, itinerant. La pastoral ha de concretar aquest procés missioner permanent que vol anar cap a tots i arribar a tots. Es verifica especialment en el desig de l’Església per a arribar als últims, als oblidats que Déu no oblida.
La vida eclesial es realitza d’una banda per la comunió que congrega i reuneix, i d’altra banda, per la missió que fa sortir fora i que dinamitza. Per això en la nostra acció pastoral s’ha de donar el doble moviment permanent d’anar a les perifèries humanes i reunir-se en el centre que és Crist Eucaristia. “On hi és Crist, allí hi ha tot el centre” va dir una vegada en una frase brillant el Papa Benet XVI. És el doble moviment de la comunió i la missió.
Acabem d’iniciar un nou any civil. Serà difícil i complicat en no pas pocs aspectes. ¿Amb quin esperit hi hem de caminar els cristians i tota l’Església? Amb actituds de realisme, de servei i d’esperança. “L’Epifania” del riu Jordà i els fets successius de la vida de Jesús ens el revelen com el “servent de Jahvé”, com el just sofrent que posa la seva vida al servei de la salvació de tots. L’Església està cridada a imitar-lo, vivint una “sortida” constant cap a totes les perifèries amb esperit de servei, a imitació d’aquell “Servent sofrent” de Déu pare que el profeta Isaïes va descriure profundament i que veiem fet realitat en Jesucrist.
Diumenge vinent conferiré el presbiterat a dos diaques del nostre bisbat: Emmanuel Pujol i Albert Agib. És una bona notícia per a la nostra diòcesi jove i per a tota l’Església. Que el Senyor els beneeixi i els ompli de zel evangelitzador i d’esperit de servei, a imitació d’Aquell que els crida a compartir vida i missió
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa