A partir d’avui dedicaré diverses cartes a reflexionar sobre diversos aspectes de la peregrinació. Llegir i meditar els llibres de l’Antic Testament ens ajuda a ser conscients que el poble escollit, el poble d’Israel és primer de tot una comunitat que pelegrina i que és Déu qui va marcant el camí que ha de recórrer. És el camí que segueix Abraham des de la fe, sense saber on anava; és la peregrinació del poble d’Israel vers la terra promesa, conduit per Déu en el desert; de la mateixa manera és Déu qui obre el camí per als qui tornen a Jerusalem des de l’exili a Babilònia. En els Evangelis veiem també que Jesús peregrina al Temple de Jerusalem per les festes de Pasqua, de Pentecosta i dels Tabernacles.
La peregrinació d’Abraham és un model per a tots els creients. Ell deixa la seva terra, la seva pàtria i la casa paterna i es posa en camí amb fe i esperança. Déu li demana que abandoni la seva terra, el seu ambient, les seves arrels per anar al país que li mostrarà. La seva partença demana una obediència i una confiança radicals. Així ens ho explica la carta als Hebreus: “Gràcies a la fe, Abraham quan Déu el cridà obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada, que té Déu mateix com arquitecte i constructor” (11, 8-10).
Abraham rep una gran promesa: arribarà a formar un gran poble. Però la promesa no està exempta d’interrogants: d’una banda, ell te una edat avançada com la seva esposa Sara, que a més és estèril; d’altra banda se li promet una terra nova però haurà de viure-hi com un estranger. Ell confia en Déu i no es deixa condicionar per les aparences fins i tot quan el seu camí es presenta carregat de misteri. Amb la seva actitud es converteix per a nosaltres en un model de fe, de confiança en Déu, d’ésser conscient d’on es troba la veritable pàtria per al creient i que l’ésser humà en aquesta vida i en aquest món és un pelegrí, en camí constant cap a la pàtria del cel.
El camí d’Israel en el desert és un altre gran paradigma de peregrinació que trobem a la Sagrada Escriptura. En un moment concret de la seva història, va arribar al poder a Egipte un nou faraó que no havia conegut Josep, i la por al creixement demogràfic que experimentava el poble d’Israel el portà a oprimir-lo amb càrregues pesades. Déu va escoltar el clam del seu poble i l’alliberà de l’esclavatge per mitjà de Moisès. Un cop sortits d’Egipte es va iniciar una llarga marxa que tingué com a meta la terra promesa. En el transcurs d’aquesta marxa es produiran diferents proves i episodis: dificultats, temptacions, protestes, infidelitats, fins i tot idolatries. Malgrat tot, no els faltarà la presència del Déu provident.
El poble d’Israel és un poble en camí, un poble que el Senyor va fer sortir de l’esclavatge d’Egipte i el va guiar fins a la terra que havia promès als seus pares. La peregrinació pel desert és una experiència que li va servir com a purificació i maduració. A partir de l’èxode, Israel va viure amb la seguretat cada vegada més intensa d’ésser un poble alliberat per Déu i conduit cap a una terra nova. La travessia del desert és fonamental en l’existència del poble d’Israel, perquè és una experiència evident de la salvació de Déu. El poble sempre tindrà present aquesta experiència fonamental del desert, una etapa de la seva història en la que vivia amb total dependència de Déu i caminava guiat i protegit per Ell. L’èxode serà un memorial sempre viu i present.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa