El dia 11 de febrer, que aquest any coincideix amb un diumenge, se celebra la festa de la Mare de Déu de Lourdes. Aquest dia s'escau la Jornada Mundial del Malalt, una jornada d'iniciativa pontifícia que entre nosaltres es perllongarà fins al 13 de maig, diumenge sisè de Pasqua, en el qual culmina la campanya amb la Pasqua del Malalt. Faig referència a aquests detalls perquè els considero una expressió de quelcom que no hem d'oblidar: l'acompanyament i l'atenció religiosa als malalts no és una tasca d'un dia sinó de tots els dies de l'any.
La Jornada Mundial del Malalt té enguany un lema que proposa una triple exigència: "Acollir, comprendre i acompanyar". Si hi ha una activitat de la qual, amb esperit de servei, l'Església ha d’ocupar-se acuradament, aquesta és l'atenció humana i religiosa als malalts. Mai no insistirem prou en aquest aspecte. L'exemple de Jesucrist a l'Evangeli constitueix una invitació constant a imitar-lo en l'atenció a les persones que pateixen en el cos i en l'esperit.
Escric aquestes reflexions des d’una vivència recent molt intensa i molt propera alhora, perquè les darreres setmanes he tingut la meva mare molt delicada de salut i he procurat treure temps de les meves ocupacions per poder compartir amb ella presència, diàlegs profunds i oració confiada, juntament amb els meus germans i la resta de la família. I ja que he introduït aquesta referència personal, espero que els lectors em permetin recollir aquí una expressió que dic sovint en les converses familiars de fa ja temps, que brolla de l’experiència del tracte amb la meva mare en aquests darrers anys: "Les persones grans viuen més de l’estimació que reben dels que els envolten que dels aliments i les medicines”. En un sentit anàleg, crec que això es pot aplicar també als malalts, sobretot si el malalt és una persona gran que està arribant al finals dels seus dies en aquest món.
No voldria que aquesta expressió fos interpretada de cap manera com un menyspreu de la feina que fa el personal mèdic i sanitari. Crec que els professionals de la salut m’entenen perfectament, i en la meva mateixa família hi ha persones que tenen aquesta professió. Sempre hem d'agrair la feina, sovint plena d'humanisme i dedicació, de les persones que treballen en la sanitat. Però es tracta d'insistir en quelcom que és bàsic: la necessitat de rodejar d'estimació els nostres ancians i malalts. El fet d'acollir-los, comprendre'ls i acompanyar-los ha de brollar d’una font inspiradora que és l'amor fet donació generosa. Cal posar amor en tots els detalls, sobretot un amor revestit de paciència i de serenor. És també una actitud de justícia perquè -sobretot si es tracta dels nostres pares- atendre'ls amb amor en la seva malaltia i en la seva vellesa és una manera d’agrair-los tot el que han fet per nosaltres.
En el Compendi de la Doctrina Social de l'Església, la traducció catalana del qual ha estat presentada fa poc entre nosaltres pel cardenal Renato R. Martino, hi he trobat aquesta frase: "Si els ancians es troben en una situació de sofriment i dependència, no sols tenen necessitat de cures sanitàries i d'una assistència apropiada, sinó, sobretot, de ser tractats amb amor. L'ésser humà és fet per estimar i sense amor no pot viure" (n. 222-223). Demano a Déu que mai no ho oblidem.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa