En un escrit anterior, vaig presentar el conjunt de l’exhortació apostòlica de Benet XVI “La Paraula del Senyor”, en la que proposa a tota l’Església les conclusions del Sínode de Bisbes de l’any 2008. Em sembla que és un document molt oportú per l’actual temps de Quaresma. Desitjo dedicar aquest escrit al capítol primer del document titulat “el Déu que parla”.
Repetidament el Papa ens diu que la Paraula de Déu no és un llibre sinó una Persona, Jesucrist, la Paraula feta carn. El primer capítol –que va del paràgraf 6 al 21- és una síntesi sobre la revelació divina, formulada a partir del misteri de la Santíssima Trinitat. Un dels temes d’aquesta part que resulta més suggeridors és el titulat “Realisme de la Paraula” (n. 10).
La natura, el cosmos, l’univers creat, ja és una primera manifestació de Déu. És el que el Papa anomena el Liber naturae –Llibre de la natura-, en el que els homes ja podem trobar una primera aproximació a l’amor de Déu que es revela. L’encarnació del Verb és la culminació de la revelació: Déu parla als homes en paraules humanes, es presenta enmig d’ells amb un rostre humà. En Jesucrist, tot és Paraula de Déu, paraula definitiva. El Papa cita a Sant Joan de la Creu qui va escriure que el Pare “donant-nos, com ens va donar, el seu Fill, que és la seva Paraula –i no en té d’altra- , ens ho va donar tot plegat i d’una sola vegada en aquesta Paraula única”.
La condescendència de Déu en manifestar-se s’acompleix de manera insuperable en l’encarnació del Verb. La paraula eterna, que s’expressa en la creació i es comunica en la història de la salvació, en Crist s’ha convertit en un home “nascut d’una dona” (Ga 4,4). La Paraula, llavors, no s’expressa principalment mitjançant un discurs, amb conceptes i amb normes. Aquí ens trobem davant la mateixa persona de Jesús. La seva història concreta, única i singular, és la paraula definitiva que Déu diu a la humanitat.
En aquest context, el Papa cita l’inici de la seva primera encíclica, un text molt expressiu que diu així: “un no esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”.
La Paraula divina s’expressa certament amb paraules humanes. I aquestes paraules, consignades mitjançant la inspiració de l’esperit Sant en les Sagrades Escriptures, estan destinades a fer-se visibles, per l’acció de l’esperit Sant, en la predicació i en la vida de l’Església. La relació entre la Paraula, l’Esperit i l’Església és el punt nuclear d’aquest primer capítol i és el fonament de tot el que exposa el Papa sobre la unitat entre Tradició i Escriptura, i sobre la inspiració i la veritat de la Sagrada Escriptura.
Per això, ser realista és per al deixeble de Crist construir la pròpia vida sobre la paraula de Crist. “La Paraula de Déu –diu el Papa- ens impulsa a canviar el nostre concepte de realisme: realista és qui reconeix en el Verb de Déu el fonament de tot”. I observa que d’això en tenim especial necessitat en els nostres dies, quan moltes coses en les que confiem per construir la vida es demostren efímeres. “Abans o després, el tenir, el plaer i el poder es manifesten incapaços de satisfer les aspiracions humanes més profundes de l’ésser humà”.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa