A la paràbola del judici final (cf. Mateu, 25), el jutge recita una sèrie d'obres d'amor amb relació al proïsme, el proïsme necessitat. Una d'aquestes obres d'amor és acollir l'estranger. En el món oriental precristià era molt important l'hospitalitat, i el cristianisme recull aquest valor. Acollir no és simplement un acte de beneficència, un ajut puntual. Acollir el foraster és incorporar-lo, integrar-lo fins arribar a considerar-lo com un més de la família o de la pròpia societat.
Segurament algú em diria que no caiguem en la ingenuïtat perquè no és el mateix que vingui un foraster o una família, o algunes, a un poble o a una ciutat, que si ve una allau de pasteres, de vaixells nodrissa o d'avions des de l'altra banda de l'Atlàntic, que aboquen quantitats ingents d'immigrants, víctimes sovint del tràfic de les màfies, quantitats impossibles d'assimilar sense perdre, o amb perill de perdre, la pròpia identitat. La temptació seria aleshores tancar-nos davant la magnitud del problema, deixant-nos portar de la por que ens produeix un fenomen en part nou i desconegut.
No hauríem de perdre la perspectiva que la immigració, abans que un problema, és un fenomen compost fonamentalment per persones, per éssers humans com nosaltres. Em va impressionar vivament, fa uns anys, el comentari d'una mare de família de casa nostra en contemplar les imatges d'un jove que havia aparegut ofegat en una platja de Cadis. Tot i que de tant en tant les allaus de pasteres provoquen morts que apareixen a les platges, en aquella ocasió la imatge la va impressionar especialment pel realisme cru amb què es va oferir a la televisió i sobretot perquè em va dir: "És que vaig pensar que aquell adolescent podia ser el meu fill".
Aquest moviment d'identificació l'havia colpit profundament. Ara bé, pensem que tots aquests joves tenen mare i pare o fills o germans; tenen família. Què pensaríem si fos un de la nostra família? Segurament, si som capaços de posar-nos en el lloc de les persones que es juguen la vida, de tan desesperades que estan, si som capaços de fer aquest exercici d'empatia, la nostra perspectiva s'eixamplarà.
Aquest diumenge l'Església catòlica celebra una jornada d'àmbit universal promoguda, des de fa molt de temps, per la Santa Seu, sempre sensible a aquest fenomen de l'emigració o la immigració. El lema d'aquest any posa en primer terme la paraula esperança, ja que diu: "L'esperança està en la suma d'esforços". I és ben cert que, per tal de fer que el fenomen de la immigració sigui positiu per a tots, cal una notable conjunció d'esforços, especialment en els indrets, com el nostre bisbat de Terrassa, en què el fenomen té una forta implantació. Els cristians volem també fer la nostra aportació, essent oberts i acollidors envers els immigrants, com a persones i com a comunitats cristianes. El lema de la jornada d'avui ens dóna una pista ben vàlida per treballar en aquest projecte: "Tots som ciutadans amb els nostres drets i obligacions".
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
Segurament algú em diria que no caiguem en la ingenuïtat perquè no és el mateix que vingui un foraster o una família, o algunes, a un poble o a una ciutat, que si ve una allau de pasteres, de vaixells nodrissa o d'avions des de l'altra banda de l'Atlàntic, que aboquen quantitats ingents d'immigrants, víctimes sovint del tràfic de les màfies, quantitats impossibles d'assimilar sense perdre, o amb perill de perdre, la pròpia identitat. La temptació seria aleshores tancar-nos davant la magnitud del problema, deixant-nos portar de la por que ens produeix un fenomen en part nou i desconegut.
No hauríem de perdre la perspectiva que la immigració, abans que un problema, és un fenomen compost fonamentalment per persones, per éssers humans com nosaltres. Em va impressionar vivament, fa uns anys, el comentari d'una mare de família de casa nostra en contemplar les imatges d'un jove que havia aparegut ofegat en una platja de Cadis. Tot i que de tant en tant les allaus de pasteres provoquen morts que apareixen a les platges, en aquella ocasió la imatge la va impressionar especialment pel realisme cru amb què es va oferir a la televisió i sobretot perquè em va dir: "És que vaig pensar que aquell adolescent podia ser el meu fill".
Aquest moviment d'identificació l'havia colpit profundament. Ara bé, pensem que tots aquests joves tenen mare i pare o fills o germans; tenen família. Què pensaríem si fos un de la nostra família? Segurament, si som capaços de posar-nos en el lloc de les persones que es juguen la vida, de tan desesperades que estan, si som capaços de fer aquest exercici d'empatia, la nostra perspectiva s'eixamplarà.
Aquest diumenge l'Església catòlica celebra una jornada d'àmbit universal promoguda, des de fa molt de temps, per la Santa Seu, sempre sensible a aquest fenomen de l'emigració o la immigració. El lema d'aquest any posa en primer terme la paraula esperança, ja que diu: "L'esperança està en la suma d'esforços". I és ben cert que, per tal de fer que el fenomen de la immigració sigui positiu per a tots, cal una notable conjunció d'esforços, especialment en els indrets, com el nostre bisbat de Terrassa, en què el fenomen té una forta implantació. Els cristians volem també fer la nostra aportació, essent oberts i acollidors envers els immigrants, com a persones i com a comunitats cristianes. El lema de la jornada d'avui ens dóna una pista ben vàlida per treballar en aquest projecte: "Tots som ciutadans amb els nostres drets i obligacions".
+ Josep Àngel Saiz Meneses, Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa