Avui celebrem el Dia del Seminari, una jornada propícia per reflexionar sobre la vocació al sacerdoci i sobre el ministeri sacerdotal. També és molt important la nostra pregària i la col·laboració en tots els nivells. El descens progressiu de les vocacions sacerdotals que té lloc a Occident en els darrers temps preocupa als pastors i també a les comunitats eclesials.
Tots som responsables en el treball de la pastoral vocacional, des del Bisbe fins als animadors de la pastoral amb els joves, passant pels preveres, religiosos i laics, especialment els catequistes, els professors i els educadors. Una responsabilitat particular està confiada a la família cristiana, que ha d’acollir generosament el do de la vida i valorar la vocació sacerdotal d’un fill com un gran regal de Déu. Pel que fa a la pastoral de joventut, el seu objectiu consisteix en propiciar en el jove un encontre amb Crist que li faci descobrir en Crist la plenitud del sentit de la seva existència. La dimensió vocacional forma part de la pastoral juvenil, més encara, podem dir que en la pastoral juvenil troba el seu espai natural.
Qui crida és Déu. Tota vocació cristiana ve de Déu, és un do de Déu. La història de tota vocació i particularment de la vocació sacerdotal, és la història d’un diàleg inefable entre l’amor de Déu que crida i la llibertat de l’home que respon. Aquest model de crida i de resposta apareix sempre en les escenes vocacionals al llarg de la Sagrada Escriptura i de la història de l’Església. Ara bé, hem de subratllar que la iniciativa de la crida pertany sempre a Déu. Això queda ben reflectit en les paraules de Jesús als apòstols: «No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre» (Jn 15, 16).
Aquesta iniciativa de Déu en l’acte vocacional exigeix un respecte absolut per part de les persones que col·laboren al discerniment. No hi ha lloc per les pressions o manipulacions en ordre a decantar la resposta, ni tampoc aquesta iniciativa i do de Déu poden ser substituïts per la voluntat personal. La vocació sacerdotal és un do de Déu i no un dret de l’home, i en conseqüència, no es pot considerar com un simple projecte personal, ni tampoc s’ha de buscar com una mena de promoció. El sacerdoci és un misteri, un do de Déu que es rep i que es fa fructificar excloent qualsevol tipus d’interès personal, ans al contrari, s’ha d’acollir amb gratitud i s’ha d’exercir amb esperit de servei.
Celebrem el Dia del Seminari. El Seminari és el cor de la diòcesi i en el Seminari ens juguem el futur de la nostra jove diòcesi. El Senyor, n’estic ben segur, ens vol beneir amb abundants vocacions. Més enllà de les dificultats, recordem una vegada més que la iniciativa és seva. Demano als joves cristians que estiguin oberts al projecte que Déu té per a ells i que siguin receptius a la seva crida. Així viuran realment el lema que ens ha proposat el Sant Pare per a l’Any Sacerdotal: fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot. Crist no ens falla mai; els sacerdots estem cridats a ser-li sempre més fidels. Si ho fem, no en dubtem, ells ens beneirà amb noves vocacions, que són i seran el futur de la nostra diòcesi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa