El sentit “últim”

Probablement la humanitat mai no ha disposat de tants recursos materials, tècnics i culturals com en l’actualitat. Paradoxalment, una gran part de la família humana pateix fam i set, misèria material i cultural. L’altra part, la part rica, pateix de misèria espiritual, i li costa de trobar sentit a les coses i a la vida. La crisi econòmica i financera que estem patint té les seves arrels més profundes en la crisi de valors, de cultura, de fe, esperança i amor. En conseqüència, la nostra societat occidental pateix cada vegada més de manca de sentit. I això s’observa tant en l’adolescent insegur que dubta i no està suficientment acompanyat en el seu procés de creixement, com en la persona gran relegada a l’aïllament i a l’abandó perquè ja ha deixat de ser “útil”. Tant sols són dos exemples.

L’ensenyament del psiquiatra vienès Viktor Frankl posa de manifest que dins nostre hi ha un desig pregon i intens de descobrir un sentit definitiu a la vida, un sentit últim. És una qüestió de no poca rellevància perquè dóna la sensació que en el nostre occident ric es viu cada vegada amb menys sentit i això podria anar soscavant els fonaments de la pròpia societat. Es tracta de posar sentit a l’estudi, al treball, al descans, etc. ; en definitiva, de viure amb sentit. La recerca de sentit ens porta per tota mena de camins i quant més enllà de nosaltres mateixos hi anem, pel que fa  a la confiança, generositat, solidaritat, comprensió i capacitat de perdó, més sentit posem a la vida.

Viktor Frankl constatà que el factor més important per a superar la dramàtica situació que li tocà de viure en el camp de concentració  consistia a tenir alguna esperança. Aquesta podia concretar-se en l’expectativa del retrobament amb la família, en la convicció d’una missió a realitzar en la vida, o en la culminació d’algun treball professional. Malgrat que la situació en què es trobà immers era ben tràgica, ell va saber trobar-li un sentit. No li calgué crear-lo; ja era allà tot esperant de ser descobert. El mateix succeeix a la nostra vida quan reflexionem, quan ens obrim al significat, quan ens detenim el temps suficient per a trobar-nos amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb Déu.

Al bell mig d’una situació tràgica, Frankl descobrí en els altres i en ell mateix la força de la fe i de l’esperança. Hi presencià com moltes persones superaven les circumstàncies més terribles per tal d’oferir tot el que tenien als altres. Fou testimoni, en aquell context, de les manifestacions més baixes, però també de les més elevades, de l’esperit humà. Fou testimoni de com alguns homes es passejaven entre els barracots tot ajudant els altres, tot donant-los el seu darrer bocí de pa. “Pot ser eren pocs en nombre –va escriure -, però oferien proves suficients de que a l’home se li pot arrabassar tot excepte una cosa: l’última de les llibertats humanes, l’elecció de l’actitud personal davant un conjunt de circumstàncies per a decidir el seu propi camí”.

No ens deixem arrabassar l’esperança, sobretot l’esperança teologal; és a dir, la nostra esperança en Déu. La vivència de l’esperança pot ésser un bon antídot contra molts sense sentits i molts desànims en el laberint de les nostres vides. 

+ Josep Àngel Saiz Meneses

Bisbe de Terrassa