En la veritat i la pau

Sota la mirada maternal de Maria, la Mare de Déu, comencem un any nou, l'any de gràcia de 2006. Avui celebrem la festa mariana per excel·lència del cicle de Nadal: la divina maternitat de Maria. Tot en la vida i en les prerrogatives de Maria està en funció d'aquest fet: ella és la mare de Jesús, el fill de Déu fet home i nascut d'una dona, ell és l' Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Però en aquest inici d'un nou any civil s'escau també la XXXIX Jornada Mundial de la Pau, que aquest any té com a lema "En la veritat, la pau". El Sant Pare Benet XVI publicarà un missatge sobre aquesta jornada, com feia el seu antecessor, donant-nos una rica doctrina sobre aquest problema tan fonamental de les relaciones internacional i de les relacions a l'interior dels països i de les comunitats humanes en diferents nivells. El fet mateix de relacionar la pau amb la veritat ja és indicatiu del tremp intel·lectual de Benet XVI, que, com va fer el seu antecessor en el nom, el Sant Pare Benet XV, ha assumit el foment de la pau com una dimensió important del seu servei a l'Església i al món. Hem celebrat fa poc els 40 anys de l'acabament del Concili Vaticà II. El tema de la pau fou tractat pel Concili en una de les seves quatre constitucions, concretament en la titulada Gaudium et Spes, en què el Concili tracta de les qüestions principals del servei de l'Església al món contemporani. La Gaudium et Spes afirma que la humanitat "no podrà portar a terme l'obra de la construcció d'un món que sigui de debò més humà per a tots els homes arreu de la terra, si tots ells no es converteixen coratjosament cap a la veritat de la pau" (n. 77). Per als cristians, Crist és la veritat i Crist és també la nostra pau. La constitució conciliar Gaudium et Spes, que ha estat acusada de ser massa optimista, en realitat és força realista i de vegades fins i tot dramàtica, com ho és la vida i el món. Per exemple, quan reconeix la realitat de la nostra condició humana: som éssers creats i contingents, amb una indubtable dignitat i grandesa, però també amb una gran fragilitat, tant el nostre ésser com en les nostres relacions personals i en les nostres relacions entre comunitats i països diversos. Per això, donant mostres del realisme cristià, el Concili, després de parlar de la monstruositat de la guerra i de la nobilíssima aspiració de les persones i dels pobles a la pau, fa "una crida ardent a tots els cristians perquè, amb l'ajut de Crist, autor de la pau, col·laborin amb tots els homes per establir entre ells una pau fonamentada en la justícia i en l'amor mutu i per preparar els camins per arribar-hi" (n. 77). També reflecteixen un profund realisme aquestes altres paraules: "En tant que els homes són pecadors, els amenaça el perill de guerra, i els amenaçarà fins a la vinguda de Crist; en tant, però, que, units en l'amor, superen el pecat, són superades també les violències, fins que s'acompleixi aquella paraula: 'Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra, ni s'entrenaran mai més a fer la guerra.' (Is 2,4). Si amb esforç cerquem una coherència entre la fe cristiana i la vida, si ens proposem cada dia ser més justos amb Déu i amb els altres, si ens esforcem amb lleialtat per acostar-nos a la veritat de les persones i de les situacions col·lectives, podem esperar que Déu ens beneirà amb la pau entre les persones i els pobles. Demanem a Déu el do de la pau en aquest any que comença, tant per a les persones com per als pobles.
+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa