Aquest tercer diumenge d’Advent s’anomena tradicionalment el diumenge “Gaudete”, és a dir, de l’alegria perquè “gaudete” és l’imperatiu del verb llatí “gaudere”, o sigui, sentir goig. El cant d’entrada de la Missa començava en llatí amb aquesta paraula. És, doncs, un diumenge que ens convida a valorar tot el que la vida ens ofereix de bonic, bo i just. Les paraules d’Isaïes que llegim aquest diumenge són un veritable himne a l’alegria, anunciant el retorn de l’exili al poble d’Israel. La natura es renova i s’uneix a aquest goig del poble. El desert es converteix en un jardí. L’home es transforma, els cecs recobren la vista; els sords l’oïda i els coixos la capacitat de moure’s. “La llengua del mut cridarà de goig” El deprimit sent en el fons de la seva ànima una paraula d’ànim: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve per a fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar”.
L’activitat de Jesús i la seva resposta als enviats de Joan Baptista, com ho escoltem aquest diumenge, deixa clar que aquesta profecia d’Isaïes té el seu acompliment en ell. L’activitat de Jesús mostra que els senzills, els pobres, els marginats són l’objectiu preferencial -en el cor de Déu- del seu amor i de la seva salvació. Però no ens va malament, ara que s’acosta Nadal, escoltar una possible objecció dels nostres contemporanis, que té la seva arrel en els anomenats “mestres de la sospita”: ¿No és fictícia aquesta invitació a l’alegria, aquesta paraula que ens mana alegrar-nos, sentir goig? ¿No és veritat que la fe cristiana és enemiga de la vida? ¿Què és el que fa sospitós tot esclat de goig, tot plaer? La famosa acusació de Nietzsche que el cristianisme és contrari a l’exaltació del plaer de viure, s’amaga en el fons d’aquestes preguntes.
Ja vaig comentar, en una carta anterior, que aquest Advent m’agradaria que reflexionéssim de la ma del professor Olivier Clément , un savi teòleg i filòsof , sobre la missió que els cristians tenim en comú en la societat d’avui. Aquesta és la resposta que ens ofereix en una de les seves obres: “Si, doncs, el cristianisme te un sentit en aquest tipus de societat –l’actual societat secularitzada- és perquè manifesta allò que és gratuït, no assimilable, allò que aparentment no serveix per a res, però que pot il·luminar-ho tot. En això va consistir el poder antropològic i social del fet religiós: en parlar-nos no d’un Déu útil, utilitzable, sinó d’un Déu de la gràcia (en tots els sentits d’aquesta paraula) que torni a donar-nos el plaer de la vida, perquè ens retorna el saber-nos meravellar davant la bellesa fonamental de l’existència”.
Alegrem-nos, doncs, d’estar en la vida. La nostra vida s’encamina cap a la comunió amb el Déu de la bellesa i de la vida; s’encamina cap a la divinització, que la teologia de les esglésies de l’Orient cristià posen tant de relleu. Es tracta de la bellesa de la litúrgia de la Paraula i la força de la pregària. “L’home espiritual, l’home d’oració –diu també el professor Clément- és un home que irradia una certa alegria i una immensa compassió”. Dóna testimoni que l’alegria és possible.
Ens acostem a Nadal, la festa del naixement del Senyor, que ve a salvar-nos. Aquesta alegria de la salvació és quelcom que es percep des de les primeres pàgines de l’Evangeli: en l’Anunciació; en la Visitació, quan la Verge Maria expressa el seu goig amb el càntic del Magníficat. El mateix succeeix quan Jesús neix a Betlem i quan Maria i Josep presenten el nen al Temple. Alegrem-nos, doncs, perquè la celebració del naixement del Senyor és a prop.
+ Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa