Un any més, celebrem la solemnitat del Corpus Christi, el Dia de la Caritat. En aquesta ocasió ho fem tres dies després de celebrar el segon aniversari de la creació de la nostra diòcesi. Ja fa dos anys que compartim camí, vida i col·laboració, fonamentant la diòcesi sobre la roca ferma que és Crist ressuscitat. La presència de Jesús constitueix el punt de fonament i el principi d'unitat de la nostra Església local. La fonamentació en Crist construeix la unitat amb els germans. L'Esperit Sant és el principi que dinamitza la comunitat diocesana i ens porta a viure amb "un sol cor i una sola ànima".
La construcció de la nostra diòcesi és do de Déu i és responsabilitat de tots. En aquesta construcció, Maria és la Mare que ens aplega i ens ensenya el camí. Talment com ella reunia els primers deixebles en l'inici de l'Església, ens congrega també en el nostre inici com a Església local. Ella ens ajudarà a romandre units en l'ensenyament dels apòstols, en la pregària, en l'eucaristia i en la compartició fraterna.
Els dos elements d'aquest dia de Corpus Christi –eucaristia i amor fratern- estan admirablement recollits i desenvolupats en l'encíclica de Benet XVI Déu és amor. Aquesta encíclica ens invita a tornar a les fonts més genuïnes de la nostra fe cristiana. L'afirmació que Déu és amor ens presenta allò més original de la nostra fe, i alhora ens ofereix la clau per penetrar en el misteri de Déu i en el misteri de l'home.
L'amor de Déu es percep especialment contemplant el Crist que, per amor, dóna la seva vida per a la salvació de tots. Aquest lliurament de Crist, entrega de la seva persona per amor, es perpetua a través de l'eucaristia en la qual ens unim a Ell i per la qual ens convertim en "un sol cos". D'aquesta manera, l'amor a Déu i l'amor al proïsme es fonen realment. Jesucrist estableix una connexió indissoluble entre el manament de l'amor a Déu i el manament de l'amor al proïsme. Sant Joan ens diu que l'amor a Déu és pura il·lusió si no girem la nostra mirada vers el proïsme, i, a la vegada, l'amor al proïsme podria esdevenir filantropia si no es fonamenta en Jesucrist i en l'amor de Déu. Aquests dos manaments no són realitats separades. El cristià ha de trobar en l'amor a Déu la força per estimar el proïsme i, alhora, només pot arribar a la trobada autèntica amb Déu si estima autènticament els germans.
Al llarg de tota la història de la salvació trobem testimonis d'aquest amor als més necessitats. Són sobretot els sants i les santes, alguns dels quals recorda Benet XVI en la seva encíclica. Aquest missatge té la culminació en la paràbola del judici final (Mt 25,31-46). És un text que resumeix l'esperit de tot l'Evangeli. Jesús demana un amor sense fronteres, sense diferències de nacionalitat, raça o religió. Ens demana estimar amb obres el necessitat que trobem en el nostre camí sense condicionar-ho a cap identitat concreta.
Qualsevol ésser humà que pateix és per als cristians com una crida, com un signe de Jesús. El que fem a un d'aquests germans necessitats, és a Jesús mateix a qui ho fem. Per tant, aquest amor al necessitat comporta una relació d'amor amb Jesús i una realització de l'amor de Déu.
En aquesta solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, que pràcticament coincideix amb el segon aniversari de la creació de la nostra diòcesi, demanem al Senyor que ens ajudi a viure aquest amor, a Ell i als germans, i que siguem reconeguts justament perquè estimem.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa