La setmana passada vaig comentar la campanya contra la fam i el lema d'aquest any: "Un altre món és possible, depèn de tu". Voldria acabar avui el tema insistint en la crida al compromís per part de tots per tal de fer possible un món diferent, perquè podem fer i ho hem de fer. Cadascú des de la vocació que ha rebut, deixant la pròpia vida en la tasca amb generositat i entusiasme, amb amor a Déu i als germans. Aquests mesos passats he conversat amb els missioners de la nostra jove diòcesi. Dos estan a l'Àfrica, Francesc Macià i Miquel Àngel Pérez, i dos a Amèrica, Santiago González i Xavier Serra. En total, quatre missioners d'una diòcesi que vol ser evangelitzadora i evangelitzada.
Francesc Macià és un religiós salesià, natural de Sabadell, i ha estat el primer prevere ordenat per mi. Ha viscut el conflicte bèl·lic de Costa d'Ivori des de la missió catòlica en la que treballa amb tres religiosos més, a l'oest del país. El 14 de juliol passat vàrem mantenir una llarga conversa en la qual m'explicà algunes experiències colpidores. Segons ell, la ciutat havia sofert molt. S'havien produït matances ètniques, amb més de 150 morts. En la missió, a la casa i en tot el recinte de la missió havien acollit més de 10.000 refugiats, gent que no podia tornar a casa seva, perquè els l’havien incendiat i sobretot persones que havien perdut els seus familiars. Els missioners intentaven consolar-los, animar-los, comunicant-los fe i esperança, i ajudant en tot el que podien, materialment amb aliments, medicines, aigua potable, un lloc per dormir; en resum, en tot allò que necessitaven i fos possible fer-ho als missioners.
En Francesc i els seus companys varen passar molta por i van arribar a témer per les seves vides. No perquè volguessin fer mal als missioners, però sí perquè tenien refugiats d'un dels dos bàndols ètnics que estaven enfrontats. Rebien anònims en què se'ls deia que aquella nit atacarien la seva casa, la missió catòlica. I, efectivament, els rebels varen entrar a la missió en tres ocasions. La primera vegada, armats amb ganivets i d'un en un, amb l’objectiu d'infiltrar-se anònimament entre els refugiats i, quan se sentís un xiulet, atacar i matar. Uns dies després ho varen intentar per la part de darrera de la casa, armats amb pistoles. En els dos intents, els militars, que estaven situats prop de la missió, varen poder impedir la matança. El tercer intent el varen fer des d'una certa distància i amb morters, el 18 de juliol passat, però també aquesta vegada la intervenció dels militars impedí la matança.
Tot això és una conseqüència de la guerra que pateix aquest país entre els rebels i el govern elegit democràticament. El país està dividit en dos, una part en mans dels rebels captada per la força, i l'altra part ens mans del govern. El govern ha armat una part de la població civil per poder afrontar els rebels, en cas que vulguin atacar i fer-se amb les ciutats que encara no estan sota el seu poder. Això fa que alguns civils, sobretot els més joves, aprofitin la situació per robar i matar durant la nit. Això degenera en un conflicte ètnic, en odi i violència. Què es pot fer en una situació com aquesta? Com ho vivien en Francesc i els seus company?
En primer lloc, ajudant a tots, sense mirar qui tenien al davant, fos de l'ètnia que fos. Amb els refugiats procuraven donar un testimoni de caritat cristiana, ajudant-los materialment, pregant per ells i amb ells, pregant perquè acabés el conflicte i donant-los recolzament psicològic i moral. La nostra evangelització m’explicava- l'hem de fer no solament amb les paraules, sinó i sobretot amb el nostre exemple, ajudant-los i lliurant-nos, fins i tot arriscant la nostra pròpia vida en situacions molt difícils, on a vegades no se sabia si podríem passar aquella nit, o si vindrien a atacar. Cada matí era un començar de nou i una acció de gràcies a Déu per estar vius. No calen més comentaris. El lector es pot adonar de com aquests quatre religiosos estan treballant per a fer possible un món diferent de l'actual. En properes cartes parlarem dels altres missioners de la diòcesi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Francesc Macià és un religiós salesià, natural de Sabadell, i ha estat el primer prevere ordenat per mi. Ha viscut el conflicte bèl·lic de Costa d'Ivori des de la missió catòlica en la que treballa amb tres religiosos més, a l'oest del país. El 14 de juliol passat vàrem mantenir una llarga conversa en la qual m'explicà algunes experiències colpidores. Segons ell, la ciutat havia sofert molt. S'havien produït matances ètniques, amb més de 150 morts. En la missió, a la casa i en tot el recinte de la missió havien acollit més de 10.000 refugiats, gent que no podia tornar a casa seva, perquè els l’havien incendiat i sobretot persones que havien perdut els seus familiars. Els missioners intentaven consolar-los, animar-los, comunicant-los fe i esperança, i ajudant en tot el que podien, materialment amb aliments, medicines, aigua potable, un lloc per dormir; en resum, en tot allò que necessitaven i fos possible fer-ho als missioners.
En Francesc i els seus companys varen passar molta por i van arribar a témer per les seves vides. No perquè volguessin fer mal als missioners, però sí perquè tenien refugiats d'un dels dos bàndols ètnics que estaven enfrontats. Rebien anònims en què se'ls deia que aquella nit atacarien la seva casa, la missió catòlica. I, efectivament, els rebels varen entrar a la missió en tres ocasions. La primera vegada, armats amb ganivets i d'un en un, amb l’objectiu d'infiltrar-se anònimament entre els refugiats i, quan se sentís un xiulet, atacar i matar. Uns dies després ho varen intentar per la part de darrera de la casa, armats amb pistoles. En els dos intents, els militars, que estaven situats prop de la missió, varen poder impedir la matança. El tercer intent el varen fer des d'una certa distància i amb morters, el 18 de juliol passat, però també aquesta vegada la intervenció dels militars impedí la matança.
Tot això és una conseqüència de la guerra que pateix aquest país entre els rebels i el govern elegit democràticament. El país està dividit en dos, una part en mans dels rebels captada per la força, i l'altra part ens mans del govern. El govern ha armat una part de la població civil per poder afrontar els rebels, en cas que vulguin atacar i fer-se amb les ciutats que encara no estan sota el seu poder. Això fa que alguns civils, sobretot els més joves, aprofitin la situació per robar i matar durant la nit. Això degenera en un conflicte ètnic, en odi i violència. Què es pot fer en una situació com aquesta? Com ho vivien en Francesc i els seus company?
En primer lloc, ajudant a tots, sense mirar qui tenien al davant, fos de l'ètnia que fos. Amb els refugiats procuraven donar un testimoni de caritat cristiana, ajudant-los materialment, pregant per ells i amb ells, pregant perquè acabés el conflicte i donant-los recolzament psicològic i moral. La nostra evangelització m’explicava- l'hem de fer no solament amb les paraules, sinó i sobretot amb el nostre exemple, ajudant-los i lliurant-nos, fins i tot arriscant la nostra pròpia vida en situacions molt difícils, on a vegades no se sabia si podríem passar aquella nit, o si vindrien a atacar. Cada matí era un començar de nou i una acció de gràcies a Déu per estar vius. No calen més comentaris. El lector es pot adonar de com aquests quatre religiosos estan treballant per a fer possible un món diferent de l'actual. En properes cartes parlarem dels altres missioners de la diòcesi.
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa