S’explica que el jove Francesc, després de la seva conversió, es dedicà a restaurar tres ermites d’Assís enrunades. Mentre es trobava a la de Sant Damià, li va semblar sentir que el Crist de la creu li parlava i li deia: “Francesc, repara la meva casa”. Primer va interpretar al peu de la lletra aquesta invitació i es va posar a fer de paleta, restaurant materialment l’ermita; però tot seguit va comprendre que el Senyor li demanava quelcom més: una restauració més a fons de l’Església i per això s’imposava un retorn a l’Evangeli.
He recordat aquest episodi tan popular de la vida de sant Francesc d’Assís bo i llegint l’exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium (L’alegria de l’Evangeli), publicada el 26 del passat mes de novembre. Quan a la introducció del text es planteja què proposa i quins límits te aquesta Exhortació, la primera de les qüestions que enumera és “la reforma de l’Església en sortida missionera”. En continuïtat amb el Magisteri anterior, inspirant-se particularment en l’encíclica Ecclesiam suam del papa Pau VI i en el Concili Vaticà II, crida a una conversió pastoral: “Tota la renovació de l’Església consisteix essencialment en l’augment de la fidelitat a la seva vocació [...] Crist crida l’Església que peregrina vers una perenne reforma, de la que l’Església mateix, com a institució humana i terrena, en te sempre necessitat”. És una renovació eclesial que no es pot retardar.
Un cop acabat l’Any de la Fe, el Papa ens ofereix amb aquesta exhortació tot un programa de reforma de l’Església, un projecte de restauració de la casa de Déu en el món que l’Església ha de ser. Els observadors han assenyalat que és un document programàtic, que estem en definitiva davant el programa del Papa Francesc. Aquest programa el presenta en comunió amb els desigs dels bisbes, perquè en el text fa dues coses a la vegada: presentar a tota l’Església les orientacions que varen formular els bisbes del Sínode de 2012 i assumir-les ell mateix com el seu projecte durant els anys propers en el seu ministeri de successor de sant Pere i bisbe de Roma.
¿Quina és, doncs, la seva orientació fonamental? Diria que podem expressar-la així: reforma per a la missió. “L’Església avui ha de tenir un esperit missioner. L’Església ha de sortir. Sortir d’un cert narcicisme, d’una certa autocontemplació”. El papa Francesc ho expressa dient que l’Església no ha de ser autoreferencial, sinó que ha de caminar cap a les perifèries geogràfiques i existencials. Ha de fer seu el dolor del món, especialment el dels pobres i exclosos. Tal com el sant d’Assís que va començar acostant-se als pobres i als leprosos de l’entorn de la seva ciutat.
Francesc és el primer Papa llatinoamericà de la història de l’Església. Quan es va presentar la tarda d’aquell 13 de març de 2013 va dir que venia de lluny, “de la fi del món”; ve de l’experiència de les Esglésies del món llatinoamericà; ens porta la seva espontaneïtat el seu compromís amb els pobres, el seu camí pastoral, que els bisbes d’aquell continent varen formular en el Document de Aparecida; un dels seus redactors va ser el cardenal Bergoglio. Ens porta quelcom que pot ser un bé per a tota l’Església. Resem, doncs, per ell, tal com ell mateix ho demana molt sovint.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa